En el primer capítol em vaig quedar amb les ganes de parlar d’aquelles persones que sempre et venen que tenen una vida molt ocupada i vaig fer un paral·lelisme amb viure en una conferència de Ialta permanent. Recordem, per aquells que ara us faci mandra consultar la Viquipèdia, que aquesta va ser la reunió dels principals líders de la Segona Guerra Mundial per acordar el seu final i iniciar, el que es coneix, com a Guerra Freda. En ella hi van ser presents Winston Churchill, Iósif Stalin i Franklin D. Roosevelt. I, sincerament, comparar aquests personatges històrics amb quatre frikis anònims del segle XXI és agosarat. Però creieu-me que, els actuals, t’ho venen així. Disculpeu que us posi el gènere masculí en l’exemple, seria vàlid també amb el femení. Però la inspiració em porta més a pensar en l’home, potser per una qüestió d’heterosexualitat que m’ha facilitat conèixer més nois en aquest àmbit, lligats al moment d’establir alguna cosa més que una amistat. Ara bé, insisteixo: l’exemple és vàlid per a tothom. Seguim.

Quines són les característiques d’aquesta espècie? D’entrada no pots comptar amb ells fins el darrer moment. Planifiques les coses, un inofensiu cafè per posar un exemple, i has de viure el desenllaç sobre si acabareu quedant o no fins el darrer minut del partit. Com si estiguessis veient una final de Champions, vas empatant i esperes el xiulet final amb l’esperança d’una victòria en el temps de descompte. Tu, a l’altra banda, tan sols et queda esperar la resposta. O això et penses perquè el més senzill és engegar-lo a la merda. Però les ganes et poden i també tens un record recent d’aquella persona on l’esquema mental que t’havies fet era positiu d’ell. Així doncs esperes i esperes fins que arriba el dia i sonen els grills. En el darrer moment, a una horeta de quedar, reacciona i et diu d’anar a fer el cafè. Però per aleshores ja han passat tres intents de “quedem tal dia” i tu els tens inflats. I així, amics i amigues, és com acabes marcant distàncies amb una persona ocupada.

L’altra característica, i aquesta fa més ràbia que el cafè, és que et venen que la seva feina és única. O sigui, que tu, “persona que estàs de sol a sol treballant, ets autònoma, fas mil coses i no pares” no pots entendre’l a ell, clàssic perfil que ha estudiat ADE i ha acabat en una empreseta portant quatre reunions i fent algun balanç esporàdic. Amb la carta de fer algun viatge per feina, posa Madrid o Colòmbia, et justifiquen que tenen l’agenda plena. Però després veus davant els teus morros com tenen temps d’anar a jugar a pàdel o fotre’s en una sauna plena de tites. I una sempre pensa: “Serà que jo, en el fons, tinc una gran facilitat per organitzar-me i soc la Marie Kondo de les jornades laborals?”... “Per què jo tinc la capacitat de tancar un pla amb algú i a la vegada treballar i tenir mil fronts oberts?”. I després una se n’adona que no és que tingui cap súper poder. Senzillament no soc una fantasma com la persona de l’altra banda.

Per acabar, la seva vida es basa en les reunions contínues. I aquí sí m’agradaria fer un pit stop molt ràpid. Tenir moltes reunions no et garanteix ser un gran professional. Més aviat al contrari: em rebenta haver de parlar contínuament de coses supèrflues durant hores que tan sols alimenten i justifiquen el sou d’aquells que no tenen res a fer. Aquest àmbit, el de les reunions, s’ha vist exponencialment incrementat amb l’arribada del coronavirus i el confinament. De debò, no és necessari fer zooms, webinars i en definitiva videotrucades, des de la plataforma que sigui, contínuament. Si una persona té moltes reunions, malpensa. Les coses amb cinc minuts s’enllesteixen.

I tot això per què us ho dic amics i amigues? Molt senzill. Aquest és un prototip que et trobes normalment a la trentena. Tenen ganes de tenir un sou una mica més decent i el disfressen, mentre no el tenen proporcionalment al que treballen, amb que són peces úniques d’orfebreria en el seu àmbit laboral. Arrosseguen una obsessió per triomfar i veure nòmines inflades a la seva llibreta de la Caixa que des de fa poc més d’un any ja no va lligada al Carnet Jove. Tenen una vessant materialista accentuada i la cadena de valors la tenen abandonada. I en el fons, tant ells com jo sabem que el present i futur que estan construint és de paper cartró. Però així alimenten l’ego d’una època de la vida on no troben la comoditat personal però la intenten tunejar amb aquestes petites accions del dia a dia. Mentre una se’ls mira amb condescendència i pensa... “No és per mi”.