Tothom ha vist alguna foto d'Oriol Maspons, encara que no ho sàpiga. Pot haver-la vist a la portada d'Últimas tardes con Teresa, de Juan Marsé, a un anunci de Lavanda Puig o de Cinzano, a un reportatge de Destino, a la revista Estudios de Arquitectura, a un disc de Maria del Mar Bonet, o a una pel·lícula de Joaquim Jordà. Alguns dels que en saben més de fotografia, coneixen Maspons, bàsicament, com el fotògraf d'Eivissa i de la gauche divine. Ara, el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) ha volgut recuperar la figura d'aquest artista, mort el 2013, i mostrar-ne la seva diversitat, allunyant-lo "d'interpretacions simplistes". 1949-1995. Oriol Maspons, la fotografia útil agrupa 530 fotografies, positius realitzats pel mateix Maspons, i també 230 documents relacionats amb aquestes imatges (revistes amb reportatges de Maspons, discos i llibres il·lustrats amb portades seves...). Aquesta exposició, comissariada per Cristina Zelich, es podrà veure fins al 12 de gener de 2020 i avui s'ha presentat a la premsa. S'ha realitzat gràcies a la col·laboració de la família del fotògraf, d'Agrolimen i de la Fundació Nando i Elsa Peretti, que ha col·laborat en la tasca de conservació del Museu. El 3 de setembre, el MNAC acollirà la "Nit Maspons", amb jazz, gastronomia, portes obertes a l'exposició, i cinema a l'aire lliure.
Oriol Maspons, Serrat, Núria Feliu i Raimon, 1976. Museu Nacional d’Art de Catalunya, donació de l’artista, 1999. © Arxiu fotogràfic Oriol Maspons, VEGAP, Barcelona, 2019.
10 anys de feina
Pepe Serra, director del MNAC, reconeix que per al museu aquesta és una exposició excepcional, de llarg recorregut, perquè s'ha vingut gestant al llarg de 10 anys a partir de l'amistat teixida entre David Balcells, l'antic responsable de fotografia del MNAC i Maspons (els dos solien dinar junts un dia a la setmana). A partir d'aquesta relació Maspons va cedir algunes de les seves fotografies al MNAC; d'altres, que continuen sent propietat de la família, han pogut ser restaurades i classificades gràcies a la tasca del MNAC. Dins d'aquesta col·laboració a llarg termini s'hi inclou l'exposició La fotografia útil. En aquest cas, no s'ha publicat un catàleg específic de l'exposició, però el MNAC promet editar, a la tardor, "el llibre clau" sobre l'obra de Maspons, i afirma que aquesta aposta mostra el compromís de la institució amb la fotografia, "la col·lecció que més creix" del museu.
Oriol Maspons, Dones ballant (París), c. 1957. Museu Nacional d’Art de Catalunya, dipòsit de l’artista, 2011. © Arxiu Fotogràfic Oriol Maspons, VEGAP, Barcelona, 2019.
Un abanderat
Pepe Serra assegura que Maspons va ser "un fotògraf d'una talla immensa", "un dels grans fotògrafs espanyols de la segona meitat del segle XX". No hi ha dubte que va ser un avançat a la seva època, en la foscor de l'Espanya del franquisme. Ell va ser dels primers en sortir fora, en conèixer nous estils, en contactar alguns dels grans fotògrafs estrangers com Cartier-Bresson o Doisneau i en marcar noves tendències... Va revolucionar el món dels anuncis, va col·laborar amb els cineastes de l'escola de Barcelona, va ser pioner en el món dels fotollibres... I, tal com mostra l'exposició, va fer fotos de la Cuba revolucionària, va cobrir el terratrèmol de Managua del 1982 i va fer un reportatge sobre la Sud-àfrica de l'apartheid. I, amb aquesta exposició, Cristina Zelich també ha intentat recuperar al Maspons teòric de la fotografia, i ha insistit en què "Maspons escrivia, i escrivia molt bé". Els seus textos sobre els fotògrafs estrangers van il·luminar a molts creadors catalans.
Oriol Maspons, Monique, primer biquini d'Eivissa, 1954. Museu Nacional d’Art de Catalunya, dipòsit de l’artista, 2011. © Arxiu Fotogràfic Oriol Maspons, VEGAP, Barcelona, 2019.
L'amateur que va deixar de ser-ho
Maspons va començar al món de la fotografia des de l'amateurisme. Ja de molt jove va entrar a l'Agrupació Fotogràfica de Catalunya, on va fer algunes fotografies que denotaven ja un gran talent (a l'exposició se'n mostren algunes de Barcelona, molt esteticistes, i també algunes delicioses imatges del Marroc espanyol, preses mentre feia la mili a Ceuta). Però després de veure el que es feia a d'altres bandes d'Europa es va desmarcar de la visió pictòrica i de l'amateurisme de l'Agrupació, i va fer una aposta seriosa per la professionalització (en companyia del seu soci d'aventures fotogràfiques Julio Ubiña). De fet, va insistir en això fins a la mort. Quan preparaven l'exposició del MNAC, va comentar a en Pepe Sierra: "No em foteu la putada de presentar-me com un senyor que va pel carrer amb una càmera fotografiant no se sap què. Jo faig fotografies útils. Jo faig fotografies per alguna cosa". Per a Maspons l'objectiu últim d'una fotografia no era quedar penjada en una sala, sinó la seva reproducció en qualsevol format (publicitat, il·lustració...). La diversitat d'estils en les seves creacions sovint procedeix de la necessitat d'adaptar-se a allò que li demanaven els clients. Per a Maspons, treballar per encàrrec no era una vergonya, sinó un orgull. El seu estudi va ser un dels més emblemàtics de la fotografia comercial catalana de l'època. Per altra banda, Maspons tenia clar que "la fotografia havia de ser notària del seu temps", com deia ell, i per tant no podia conformar-se en buscar postals boniques. Amb les seves incursions al món del fotoperiodisme va voler anar més enllà de la vocació estètica de la fotografia.
Maspons. Eibissa. Museu Nacional d’Art de Catalunya, dipòsit de l’artista 2011 © Arxiu Fotogràfic Oriol Maspons, VEGAP, Barcelona, 2019.
Pluridisciplinar
L'exposició combina les fotografies més icòniques de Maspons (com les de l'Eivissa dels anys cinquanta), amb d'altres molt menys conegudes, com les de Cuba, que estaven destinades a un llibre conjunt amb José Agustín Goytisolo, que mai no es va arribar a publicar per discrepàncies sobre els textos. Hi ha fotografies de lluita lliure que van tenir gran èxit a La Gaceta Ilustrada. S'hi presenten fins i tot els reportatges sobre sexe publicats amb Luis Cantero a Interviu en temps del "destape", que no van generar poques polèmiques. I hi ha alguns reportatges que encaixen poc amb la resta de fotografies de Maspons. Per exemple, s'hi mostren alguns reportatges sobre els gitanos de les barraques de la muntanya de Montjuïc i sobre els habitants de les Hurdes, que Maspons qualificava de "neorealistes", tot i que Cristina Zelich considera, simplement, "humanistes".
Oriol Maspons. Fotografia del llibre Caminado por las Hurdes, 1960. Museu Nacional d'Art de Catalunya, dipòsit de l'artista, 2011 © Arxiu fotogràfic Oriol Maspons, VEGAP, Barcelona 2019.
Gauche divine?
Oriol Maspons va treballar amb creadors d'àmbits ben diferents. Gràcies als seus contactes amb Edigsa, va ser el fotògraf icònic dels Setze Jutges i de la Nova Cançó. Va signar col·laboracions amb Josep Maria Espinàs, però també amb Esther Tusquets i amb Gil de Biedma. A desgrat de tot, ell sintonitzava molt més amb la gauche divine. Els membres d'aquest grup d'intel·lectuals benestants oposats al franquisme van passar davant els objectius de les seves càmeres. Amb ells també compartiria temps d'oci. De fet, Maspons va ser col·laborador habitual de la revista Bocaccio, que editaven al local homònim d'Oriol Regàs. Com en d'altres activitats de la gauche divine, a Maspons se li ha retret la cosificació de la dona: les seves models, són sovint, perfectes dones objecte, en sintonia perfecta amb el que demanava (i demana) el mercat publicitari.
Oriol Maspons, Jaime Gil de Biedma, Carlos Barral, José Agustín Goytisolo i Josep Maria Castellet al vestíbul de l'editorial Seix Barral, 1961. Museu Nacional d’Art de Catalunya, adquisició finançada per la Fundació Nando i Elsa Peretti, 2017. © Arxiu Fotogràfic Oriol Maspons, VEGAP, Barcelona, 2019.
Repàs sense límits
Pepe Sierra defineix aquesta com una exposició "per repetir". I potser no li falta raó. La quantitat i la diversitat de les obres exposades fan difícil recórrer tota la mostra en una sola passada (i absolutament impossible veure-la com un complement del museu). Es tracta d'una anàlisi en profunditat d'un fotògraf mític, que va inundar de modernitat la fotografia catalana. Per altra banda, ofereix també una perspectiva completa del que va suposar, tant a nivell d'innovacions com de limitacions, la gauche divine al món artístic i fotogràfic català. Els qui estiguin interessats pel món fotogràfic del franquisme, estaran obligats a passar-se per les sales d'exposicions del MNAC.