Josep Maria Ràfols havia escoltat del monjo cartoixà de Montalegre Paul Melis —un antic soldat que havia desembarcat a Normandia— la confidència que el bisbe de Barcelona en el moment d'esclatar la Guerra Civil s'havia refugiat al monestir de Farneta. Molts anys després, el periodista i historiador va descobrir que era una confusió amb el cardenal Francesc d'Asís Vidal i Barraquer, arquebisbe de Tarragona. Però quan ho va saber, la curiositat pel destí del prelat navarrès Manuel Irurita Almandoz s'havia convertit en una obsessió. Un altre monjo (i també historiador), Hilari Raguer, va ser una peça clau per escriure La increïble història del bisbe Irurita (Editorial Base), que aporta llum sobre un dels misteris més persistents de la nostra història recent.
Irurita, nascut l'any 1875, va ser nomenat bisbe de Barcelona a les acaballes de la dictadura de Primo de Rivera, provinent de la diòcesi de Lleida. Antic canonge de València, aprèn català i s'expressa en aquesta llengua, però de seguida manifesta una notable oposició al catalanisme, que havia tingut en l'Església un dels elements d'oposició a la dictadura. Profundament conservador i desconeixedor de la realitat de Barcelona, s'envolta de carlins i rep amb hostilitat el nou règim republicà i, a diferència de Vidal i Barraquer, manté una actitud bel·ligerant contra les noves autoritats. En aquest sentit, el conciliador i catalanista cardenal català l'ha d'obligar a enviar capellans per cantar les absoltes al difunt president de la Generalitat, Francesc Macià. Ràfols, que s'ha submergit durant quatre anys en una extensa bibliografia, arxius, testimonis orals i documentació inèdita, no s'està de considerar-lo "la persona equivocada per al moment més complicat".
Fugint del palau amb un guardapols i amagat per la família Tort
Després del cop dels militars africanistes que va desembocar en la Guerra Civil i la consegüent revolució social de tints anticlericals que es va desenvolupar en el territori que havia quedat sota control republicà, el bisbe, que sense estar al cas del complot s'havia mostrat favorable a la intervenció armada per tombar la II República, va córrer perill. Confiat en una ràpida victòria dels militars, va rebutjar l'ajuda que li van oferir per marxar a l'estranger —com en aquell moment es creia— i, finalment, va haver d'acabar fugint del Palau Episcopal vestit amb un guardapols i una gorra, just quan estava a punt de ser assaltat.
Amagat per la família del joier Antoni Tort juntament amb el seu secretari i nebot Marcos Goñi, l'1 de desembre l'amagatall és descobert durant un escorcoll de les patrulles de control, en el qual són detinguts Tort, el seu germà, Goñi i Irurita, que sense ser reconegut s'identifica com a sacerdot basc. Fins aquí la història és plenament acceptada. Però mentre la història oficial establerta pel nacionalcatolicisme és que el bisbe va ser tancat a la Txeca de Sant Elies i afusellat la nit del 3 al 4 de desembre de 1936 a la tàpia del cementiri de Montada, Ràfols ha pogut confirmar i resseguir una peripècia anteriorment apuntada per diversos autors d'entre el munt de rumors, llegendes i històries no verificades (com la que apuntava que havia estat salvat i protegit per Durruti).
Intercanvis frustrats i un final tràgic
En aquest sentit, l'autor de La increïble història del bisbe Irurita documenta com Irurita, sota la identitat del sacerdot Manuel Luis Pérez (també anomenat Manuel de Luis), va aconseguir salvar la vida a canvi d'un quantiós botí. A partir d'aquí, el bisbe amagat passa per diverses presons, mentre el ministre Manuel de Irujo, catòlic del PNB, intenta organitzar un intercanvi de presoners amb les autoritats franquistes. Fins a cinc intents frustrats —un d'ells amb el dirigent d'UDC Manuel Carrasco i Formiguera— permeten intuir a Ràfols que Franco preferia un Irurita màrtir que no pas un bisbe amagat mentre mataven els seus capellans i salvat pels "rojos" i intercanviat per una personalitat política en el seu poder.
Així, malgrat que durant tota la contesa les autoritats d'un i altre bàndol i el Vaticà el tindran per viu, en acabar la guerra s'establirà com a veritat que Irurita va ser afusellat el 1936. Quan es trobin tres cossos corresponents als germans Tort i una tercera persona, es decidirà que aquest era el cos del bisbe màrtir —tot i les objeccions de la cosina del prelat sobre la dentadura del cadàver—, al qual per ordre de Franco se li retria funeral amb honors de general i seria sepultat a la capella del Sant Crist de Lepant.
El bisbe Irurita i el seu nebot Marcos Goñi, durant el temps que van estar amagats a casa de la família Tort / Antoni Pérez Moya
En aquest sentit, Ràfols ofereix al seu llibre una primícia descoberta entre la documentació dels serveis d'espionatge del marquès de Rebalso, cap policial barceloní amb una estensa xarxa d'informadors infiltrats en l'exili republicà. Segons un d'aquests informadors, que s'hauria guanyat la confiança dels principals líders anarquistes, Irurita hauria estat assassinat l'any 1939 entre la Seu d'Urgell i Andorra, per dos militants del Sindicat de l'Alimentació que aconseguirien marxar a Amèrica. Fins i tot un d'ells aprofitaria l'estada a Mèxic d'un enginyer parent llunyà d'Irurita per confessar-li que havia matat el seu oncle. Un dels cadàvers localitzats al terme d'Aravell i Bellestar entre el 30 de gener i el 2 de febrer de 1939 seria el del malaguanyat religiós, a qui segons alguns testimonis van assegurar haver vist sortir del seu antic palau el 28 de gener. Testimonis als quals Irurita hauria demanat silenci, per por a comprometre'l, mentre molts encara esperaven veure'l aparèixer a la primera missa de campanya celebrada després de l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona.
Esdeveniments sorprenents com aquest, que ara semblen lligar —tot i que falta saber què va passar en aquests dos o cinc dies entre tràgics—, han fet que fins ara el procés de beatificació d'Irurita hagi quedat encallat. Si més no, i a falta de la documentació de Sant Elies, feta desaparèixer misteriosament pels ocupants franquistes, el llibre de Josep Maria Ràfols sembla aportar tota la llum fins ara possible al misteri.
Foto principal: El cardenal Francesc d'A. Vidal i Barraquer, el president de la Generalitat Francesc Macià i el bisbe de Barcelona, Manuel Irurita. Font: Biblioteca del Pavelló de la República. Universitat de Barcelona