Entre 1966 i 1973, la cadena nord-americana CBS va emetre Missió: Impossible, una sèrie, hereva del fenomen de les pel·lícules de James Bond i filla de la Guerra Freda, sobre un grup d’espies dedicats a missions de contra-intel·ligència i sabotatge, tan perilloses que s’havien de tirar endavant de forma quasi clandestina. Rebien instruccions en cintes magnetofòniques que s’autodestruien cinc segons després d’arribar al final d’un missatge que sempre acabava dient: “Si vostè o alguns dels seus membres de la Força Missió Impossible és capturat o mort, el secretari negarà qualsevol coneixement de les seves accions”.
L’any 1996, un seguidor de la sèrie que acabava d’inaugurar productora pròpia, un tal Tom Cruise, va acordar amb Paramount, posseïdora dels drets, convertir-la en un llargmetratge. L’èxit va ser enorme, obrint la porta a una saga que no només s’ha consolidat com la millor de Hollywood; també ha redefinit un gènere tan maltractat com l’acció. Ara, amb l’estrena de la setena entrega, us proposem fer-ne la classificació definitiva, de pitjor a millor. Un avís: excepte la segona entrega, les altres sis van del notable a la matrícula d’honor. Aquest és el nostre rànquing. I el vostre?
Les Missions Impossibles de pitjor a millor
7. Missió: Impossible II (2000)
Podem discutir respecte de les altres sis pel·lícules de la saga, però només un provocador discutiria que la segona és, de llarg, la pitjor. En mans de John Woo, prestigiós referent del cinema d’acció de Hong Kong, el film es desenvolupava contra natura: arts marcials i tirotejos per sobre de plans enginyosos. Woo afegia un grapat d’extravagants marques d’autor (les càmeres lentes, les baralles coreografiades, la inevitable desbandada de coloms aixecant el vol al pas de l’heroi) a una trama sobre un traïdor a les files del FMI que amenaça de deixar anar un virus que mati mig planeta.
Podem discutir respecte de les altres sis pel·lícules de la saga, però només un provocador discutiria que la segona és, de llarg, la pitjor
Amb una subtrama que s’inspirava (o copiava) Encadenados, d’Alfred Hitchcock, a la pel·lícula vèiem Ethan Cruise escalant a pèl les Muntanyes Rocalloses de Utah, passant per la Setmana Santa sevillana (que la mal assesorada producció del film va barrejar amb elements propis de les Falles valencianes), i participant en un seguit d’escenes completament absurdes. Un desastre.
6. Mission: Impossible. Protocolo Fantasma (2011)
A Ethan només li faltava fer d’Spider-Man, gràcies a uns guants màgics, per la façana de l’infinit Burj Khalifa, l’edifici més alt del món, a Dubai. És l’escena més icònica de la quarta pel·lícula, signada per Brad Bird (Els Increïbles), considerada com un resetejat de la franquícia.
Partint de la base de ser infinitament superior a Mission: Impossible II, aquesta entrega ens deixa amb un gust agredol
Partint de la base de ser infinitament superior a Mission: Impossible II, aquesta entrega ens deixa amb un gust agredolç, tot i fer explotar el Kremlin, mostrar una fuga d’una presó cronometrada amb la durada d’una cançó de Dean Martin (això ja ho havia fet abans, amb molta més gràcia, Bruce Willis a la molt reivindicable El Gran Falcó) o dibuixar una estupenda baralla entre el protagonista i el dolent de la funció (Michael Nyqvist) en els diversos nivells d’un pàrquing automatitzat.
5. Misión: Imposible. Sentencia mortal, parte 1 (2023)
Ethan i els seus amics contra una intel·ligència artificial, l’enemic perfecte en temps de chats GPT. Un seguit de set pieces tan espectaculars com es pressuposa no acaben de trobar un equivalent narratiu a l’altura, amb una capriciosa, i escassa, deriva argumental que provoca sensació de pel·lícula que no ha passat per la sala de muntatge.
Un seguit de set pieces tan espectaculars com es pressuposa no acaben de trobar un equivalent narratiu a l’altura
Ara bé, moments com la persecució pels carrers de Roma amb Hunt i la seva nova partenaire (Hayley Atwell) emmanillats al volant d’un Fiat Cinquecento o el climax a l’Orient Express justifiquen sobradament el gaudi d’una setena entrega que, això sí, i venint d’on veníem, deixa certa sensació de (lleugeríssima) decepció.
4. Missió: Impossible. Fallout (2018)
Quasi segona part d’un díptic amb Nación secreta, repetint director (Christopher McQuarrie) per primera vegada a la saga, i enemic, aquell Sindicat que posa els pèls de punta amb les seves amenaces nuclears. Més preocupada que cap altra pel·lícula pel retrat psicològic del protagonista, solucionant la subtrama del seu matrimoni fallit, Fallout està plena de moments que deixen l’espectador bocabadat: el llarguíssim pla seqüència del salt HALO de Tom Cruise i Henry Cavill (un fitxatge aplaudidíssim), la baralla als lavabos de tots dos contra Liang Yang, la persecució en moto pels carrers de París o el duel final d’helicòpters.
Fallout està plena de moments que deixen l’espectador bocabadat
Per no parlar del turmell de Cruise destrossat en un mal salt que, si us hi fixeu bé, resulta ben dolorós per l’espectador més atent i empàtic. I, en una picada d’ull a l’esperit dels inicis televisius de la saga, on cada missió estava plantejada com una enginyosa representació teatral on els actors eren els espies, un dels grans moments del film: la falsa habitació d’hospital amb un pacient emmanillat al llit que s’excita veient la destrucció atòmica de mig planeta a les CNN News.
3. Missió: Impossible III (2006)
Amb l’aval d’una sèrie fenomen com Lost, J.J. Abrams va arribar al rescat, i reinvenció, de la saga després de la patinada de John Woo. El director va convertir aquesta tercera Missió: Impossible en un luxós episodi d’un altre èxit catòdic propi, Alias, retornant-li l’energia, el ritme i l’esperit juganer, amb un hitchcockià (o tarantinià) macguffin: la Pota de Conill.
Escenes d’acció magnífiques, pura diversió i el duel Cruise-Hoffman fan lluir moltíssim aquesta tercera part
Mai sabrem què coi és, però la cosa es converteix en el motiu de l’enfrontament d’un Ethan Hunt enamoradíssim i casat contra un dolent que és, probablement, el millor de tota la saga: el traficant que immortalitza el grandíssim Philip Seymour Hoffman. Escenes d’acció magnífiques (la millor, el tiroteig amb helicòpters, míssils i camions que exploten al pont de la badia de Chesapeake, a Virginia), pura diversió i el duel Cruise-Hoffman (amb la meravellosa estoneta en la què, amb el recurrent joc de les màscares, el segon imita al primer), fan lluir moltíssim aquesta tercera part.
2. Missió: Impossible (1996)
La primera, la que posava les bases, també la més connectada a la sèrie original, amb un pròleg que ens presenta l’equip d’agents, i amb un missatge que proposa una missió i que s’autodestrueix en cinc segons. A partir d’aquí, en mans de Brian De Palma i amb un guió de David Koepp i Robert Towne, li donaven la volta a la troca, per subvertir les normes i deixar-se anar en el segon terç del film. L’elegància de la posada en escena, l’audàcia en el to, l’atmosfera paranoica i l’habitual barroquisme de l’estil del seu director es fonen amb la concepció de l’espectacle d’un Tom Cruise que és la veritable ànima de tot plegat.
L’elegància de la posada en escena, l’audàcia en el to, l’atmosfera paranoica i l’habitual barroquisme de l’estil del seu director es fonen amb la concepció de l’espectacle d’un Tom Cruise que és la veritable ànima de tot plegat
La gran acrobàcia de la saga, copiada després fins a l’esgotament, penjava Cruise boca avall, disposat a hackejar un arxiu (la llista NOC) extraordinàriament protegit al cor de l’edifici de la CIA a Langley. Pura tensió que fa servir elements com el silenci, una rata o una gota de suor que podria saltar les alarmes, Brian De Palma construïa una escena d’eficàcia bestial, un moment icònic a la història del cinema d’acció. Més enllà, Missió: Impossible es rematava amb un altre moment revolucionari pel gènere, amb el protagonista barallant-se al sostre d’un tren d’alta velocitat, perseguit per un helicòpter, com si no n’hi hagués prou, fins i tot dins d’un túnel. Pura adrenalina, pura diversió.
1. Mission: Impossible. Nación secreta (2015)
L’arribada de Christopher McQuarrie a la saga, després de dirigir Tom Cruise a Jack Reacher, converteix Nación secreta, la cinquena, en la més equilibrada i millor estructurada de la saga, la més rodona. Per la maduresa del protagonista, per la complicitat amb el seu equip (Ving Rhames, Simon Pegg, Jeremy Renner), pel magnetisme de Rebecca Ferguson (com brilla, com condueix una moto, com deixa anar plantofades, quin carisma, quina química amb Cruise) i pels dolents, aquest Sindicat de renegats liderat pel pèrfid Solomon Lane (Sean Harris).
L’arribada de Christopher McQuarrie a la saga, després de dirigir Tom Cruise a Jack Reacher, converteix Nación secreta, la cinquena, en la més equilibrada i millor estructurada de la saga, la més rodona
Per escenes com la immersió en un megaordinador submergit, o la bogeria de penjar-se del lateral d’un AirBus en ple enlairament. I per l’extraordinària seqüència a l’Òpera de Viena, directament inspirada en L’home que sabia massa, de Hitchcock (eterna referència a la saga). Ethan Hunt convertit, com diu Alec Baldwin al film, en la manifestació vivent del destí, que ha convertit en la seva missió. Un pel·liculon!