“Els seus dies lluitant per un suposat bé major s’han acabat”, li diuen al superagent secret Ethan Hunt en un moment de Misión: Imposible. Sentencia mortal, parte 1, la nova entrega de la millor saga de l’actual Hollywood, que avui arriba a les sales de cinema.
Potser, en realitat no importa gaire, la sentència (mortal) tingui algun sentit enmig de la trepidant narració, però és també una juganera picada d’ull si extrapolem la frase i la contextualitzem en la trajectòria de Tom Cruise. La seva missió, potser impossible, com a actor i productor no busca res més que defensar, amb ungles, dents i salts kamikazes, una manera d’entendre el cinema que sembla tocada de mort. El bé major, salvar el món a la ficció, salvar el cinema en el món real.
La missió, potser impossible, de Tom Cruise com a actor i productor no busca res més que defensar, amb ungles, dents i salts kamikazes, una manera d’entendre el cinema que sembla tocada de mort
En un altre moment del film, Luther (Ving Rhames), el seu inseparable company d’aventures inversemblants, li etziba: “Ethan, estàs jugant als escacs de quatre dimensions contra un algoritme". Una altra línia de diàleg perfectament aplicable al que passa darrere de les càmeres. Si la trama de Misión: Imposible. Sentencia mortal, parte 1 presenta un enemic totpoderós en la forma d’una intel·ligència artificial pomposament anomenada l’Entitat (era molt més simpàtica la Mrs. Davis de la sèrie d’HBOMax), l’argument de Tom Cruise per seguir fent pel·lícules rau en un desafiament constant a una indústria que ha pres un camí sense retorn, entregada a la dictadura dels algoritmes, les plataformes i la ganduleria d’un públic que sembla haver abandonat l’experiència compartida a les sales.
L’argument de Tom Cruise per seguir fent pel·lícules rau en un desafiament constant a una indústria que ha pres un camí sense retorn, entregada a la dictadura dels algoritmes, les plataformes i la ganduleria del públic
No hi ha dubtes sobre el paper que ha tingut M:I les últimes tres dècades a Hollywood. Nascuda per ressuscitar una vella sèrie televisiva dels anys 60, la saga ha sabut reinventar-se constantment, amb una ambició artística paral·lela als seus afanys de cara a la taquilla. Si amb les primeres quatre entregues, el Cruise productor va entregar la seva joguina a cineastes que aportaven visió i personalitat (Brian De Palma, John Woo, J.J. Abrams i Brad Bird), a partir de la cinquena va abandonar el poliamor professional per establir una afortunadíssima relació monògama amb Christopher McQuarrie.
A la setena no va la vençuda
És possible, va a gustos (i ja deia Clint Eastwood aka Harry el Brut que les opinions són com els culs, cadascú té el seu), que el díptic Nación secreta i Fallout fos insuperable en l’equilibri entre l’espectacularitat circense, el potent fil argumental (el Sindicat donava molt de joc i Solomon Lane era un dolent fabulós) i l’esperit trapella marca de la casa. Per tant, tot feia pensar que aquesta setena peripècia impossible potenciaria una col·laboració que ha donat tants bons fruits. Però la primera part de Sentencia mortal trenca l’harmonia en la seva ferma aposta per depurar l’acció abandonant la narrativa.
A estones, Misión: Imposible 7 sembla no haver passat per la taula de muntatge
I és que, a estones, Misión: Imposible 7 sembla no haver passat per la taula de muntatge. D’alguna manera llastrada per la seva condició de pel·lícula inacabada (el trencaclosques no es completarà fins a l’estiu de 2024), els seus 163 minuts s’expliquen en un insòlit desenvolupament de les seves espectaculars i llarguíssimes set-pieces: acció per se, pura adrenalina infinita, sense gaire sentit narratiu però extraordinàriament satisfactòria, magníficament rodada per un Christopher McQuarrie capaç de superar amb nota qualsevol repte.
Parlem de la fugida a cavall sobre la sorra del desert d’Aràbia fins a arribar a l’amagatall on es protegeix Ilsa Faust (Rebecca Ferguson, vella coneguda de la saga); de l’entremaliada seqüència a l’aeroport d’Abu Dhabi; de la divertidíssima persecució pels carrers de Roma en un Fiat Cinquecento; del ball de màscares a Venècia amb assetjaments i baralles pels carrerons entre els canals, o del salt en motocicleta per un precipici d’un Hunt que ha d’obrir el paracaigudes i aterrar al damunt de l’Orient Express, obrint-se a un llarguíssim clímax final que pica l’ullet a la primera Missió: Impossible, també, fins i tot, a la icònica L’aventura del Posidó (1972).
Tom Cruise torna a córrer a tota velocitat com un campió olímpic dels 100 metres, i a desafiar les lleis de la física, de la relativitat, de la probabilitat, també la de Murphy
Tom Cruise torna a córrer a tota velocitat com un campió olímpic dels 100 metres, i a desafiar les lleis de la física, de la relativitat, de la probabilitat, també la de Murphy. És el que esperem de la darrera estrella capaç d’arrossegar espectadors a les sales amb l’única garantia del seu nom i el seu prestigi. S’hi entrega a fons i confirma el pacte amb el diable que fa inconcebible l’edat que consta al seu DNI.
Pel que fa als seus companys de viatge, a banda dels habituals contrapunts còmics (Ving Rhames, Simon Pegg), d’una desaprofitada Rebecca Ferguson (què dimonis pretenien amb el seu arc argumental?) i del simpàtic retorn de Henry Czerny (desaparegut després d’aquella explosió d’un aquari a un restaurant de Praga a la primera Missió), les incorporacions van des de la carterista amoral reconvertida en espia que interpreta amb solvència Hayley Atwell (la Peggy Carter de Capitán América) fins a l’explosivitat de Pom Klementieff (la Mantis de Guardianes de la Galaxia, aquí una terrorífica màquina de matar). Una altra cosa és la personificació del malvat humà al servei de l’Entitat, un Esai Morales (sí, el de La Bamba) sense el carisma necessari: com enyorem el Philip Seymour Hoffman i la seva pota de conill de la tercera Missió!
Tan cert com que Sentencia mortal, parte 1 deixa certa sensació de decepció, recordant d’on veníem, ho és que la pel·lícula suposa una injecció d’adrenalina per al públic fidel, i li regala gairebé tres hores de pura diversió
Tan cert com que Sentencia mortal, parte 1 deixa certa sensació de decepció, recordant d’on veníem, ho és que la pel·lícula suposa una injecció d’adrenalina per al públic fidel, i li regala gairebé tres hores de pura diversió. De nou, Tom Cruise és una aposta segura i, esperant el veredicte de les recaptacions en un context de vaques magres, es pot afirmar sense por que el nostre home torna a fer possible l’impossible.