"Internet és increïble i canvia cada dia", comença el vídeo. I fins a quin punt. El ciberespai ha suposat un sacseig demolidor, especialment conscient per a la generació (més o menys) millenial, la que va passar de fer treballs| amb l'Enciclopedia Encarta en CD a treure's el Batxillerat gràcies a El Rincón del Vago. Els que es connectaven truncant la trucada de la mama amb l'àvia, els que escoltaven el "tiro-tiro-rooo" que donava accés a un món de Minijuegos i Messenger, els que van descarregar amb Emule i van veure un protoYouTube omplert de vídeos casolans. Aquells que van veure néixer –i morir– la limitada Internet wiki. Per als quals Internet es va convertir en desenfrenament, tendència, absurd, font i perdició. Per a tots ells, la cançó i vídeos de l'artista català tres eles (àlies del periodista, creador audiovisual i agitador cultural, fundador de Lafera.cat, Internet longa-vita brevis Albert Lloreta) resumeix aquell primer hipermón omplert de vídeos innocents i virals abans que existís el concepte.
Una memòria col·lectiva online i cultura digital sobre la qual el mateix Lloreta ha reflexionat algunes vegades en llocs com el CCCB de Barcelona i a les quals ara ret culte en un tema, Netscape, que, més enllà de la nostàlgia, serveix com a review de les dues últimes dècades
Internet és tota
Una memòria col·lectiva online i cultura digital sobre la qual el mateix Lloreta ha reflexionat algunes vegades en llocs com el CCCB de Barcelona i a les quals ara ret culte en un tema, Netscape, que, més enllà de la nostàlgia, serveix com a review de les dues últimes dècades. Una revisió que ens mostra fins a quin punt tot el que ha emergit del món digital ha filtrat en la cultura (i viceversa). Precisament, el collage de Lloreta no només es vesteix de vídeos de gossos, curts absurds, animació futurista, altres tonteries i documental involuntari (què és sinó el Techno Viking), també ho fa d'un hiperpop on tot hi cap. Perquè a Internet, tot hi cap. Des del conservadorisme més caspós, passant pel revival etern, i acabant en el progrés, en l'avantguarda. Per això, el productor –ell odiaria el terme, però és el que és, al cap i a la fi, per bedroom que sigui la cançó– ha construït a base d'IDM lliure, sons panejats, el glitch just i un sàmpler del videojoc Zelda (1986, primer lliurament). Perquè Internet són totes aquestes coses, allò vulgar i allò refinat. L'espontani i el turbocapitalisme.
El collage de Lloreta no només es vesteix de vídeos de gossos, curts beneits, animació futurista, altres ximpleries i documental involuntari (què és sinó el Techno Viking), també ho fa d'un hiperpop on tot cap
Internet és, sobretot, el vídeo casolà amb què acaba la peça: l'autor de petit, oscat, davant del seu ordinador antiquíssim. Aquesta cara d'il·lusió i desenfrenament, la fascinació per descobrir. I, alhora, la finesa incòmoda d'aquest teclat mans, ambient, del final: Internet és la suma d'Un món feliç (1932), el clàssic distòpic d'Aldous Huxley, una droga del dia a dia, la "bullshit que –dicta el mateix Lloreta- ens omple les migdiades".