Quan s'acompleixen 10 anys de la mort de l'actor i humorista Pepe Rubianes, l'editorial Al Revés en vol reclamar el seu llegat amb el llibre A mí no me callan. Monólogos, compromiso y vida terrenal, un volum que agrupa diversos dels seus escrits. Han estat rescatats de les maletes plenes de textos que l'humorista va deixar en morir (diuen que passava dos hores escrivint cada dia). Alguns dels textos s'havien portat als escenaris, però d'altres eren completament inèdits. Al pròleg, Andreu Buenafuente deixa clar que ara Rubianes i el seu humor iconoclasta serien més necessaris que mai.
Foto cedida per Al Revés
Tres temps
El volum s'estructura en tres parts. La primera està consagrada a la vida de l'actor, i inclou anècdotes i reflexions. La segona part, està dedicada al seu compromís polític i social. La tercera, la més reconeixible, és la centrada en els seus monòlegs. La primera part es constitueix, bàsicament, a partir d'una mena d'autoentrevista que es fa Rubianes, en la que respon a preguntes sobre la seva trajectòria familiar. Analitza la seva infància a través d'una visió terriblement satírica de la societat gallega i catalana. Es burla molt d'ell mateix durant el seu període de còmic ambulant, i de les seves gires de maleta, autobús, i molta, molta gana. Rubianes recorda per igual platees completament buides (o xiulades massives, amb llançament de cacauets i ampolles) i èxits portentosos a cabarets i a sales de teatre. Parla del seu pas per Dagoll Dagom, el Lliure i els Joglars i analitza la seva relació amb el Brujo, Joan Lluís Bozzo, Lluís Pasqual, Fabià Puigserver, Anna Lizaran, Lluís Homar, Sisa, Eugenio... Ho fa de forma radical, amb fidelitats nibelungues per als seus amics i odis insondables per als seus enemics (que no sempre estan repartits com es podria sospitar). No falten referències laudatòries a les seves aventures sexuals a Cuba, especialment als anys 1970. El llibre fins i tot inclou una mena de manifest signat per Rubianes en arribar als cinquanta: en ell celebrava "¡Qué guapo que soy!"; presumia de no haver tingut caps i d'haver estat sempre "amo de mis días"; es vantava dels seus viatges i de la seva capacitat de dilapidar els diners; afirmava el seu amor per la filosofia i la poesia i el seu odi pel futbol i per la feina; i es proclamava "demòcrata i ballarí". Tot un retrat.
El Rubianes estigmatitzat
El segon apartat del llibre, Compromiso, ens guia, en primera persona, per les posicions polítiques d'un artista que deia odiar els polítics. Inevitablement, s'inicia per les reflexions del propi Rubianes sobre l'entrevista que li va fer al gener de 2006 Albert Om a TV3 i que van generar una gran polèmica, perquè Rubianes, preguntat per si li preocupava la unitat d'Espanya, va afirmar: "A mí la unidad de España me suda la polla por delante y por detrás. Y que se metan a España ya en el puto culo, a ver si les explota dentro y les quedan los huevos colgando del campanario. ¡Se vaya a la mierda la puta España!". Rubianes creia que la campanya en contra seu va ser orquestrada per Federico Jiménez Losantos, ex company seu del Teatro Universitario i activista passat de la ultraesquerrana Bandera Roja a l'extrema dreta. Aquesta campanya va dur a la Fundación para la Defensa de la Nación Española, que liderava en aquell temps Santiago Abascal (el líder de Vox) i al popular Alejo Vidal-Quadras (que també va passar per Vox) a posar una querella criminal contra Rubianes. La fiscalia va demanar una multa de 20.000 euros per a Rubianes. El cas es va tancar per la mort de l'entrevistat, el març de 2009. En aquest text, Rubianes agraeix l'actitud d'Artur Mas en aquest afer, però també la de José Montilla i la de les joventuts del PSC. En aquest apartat recorda també que l'espectacle Lorca eran todos va patir un fort boicot per aquesta qüestió. El capítol s'enriqueix amb alguns textos complementaris, d'un to més general: sobre la desfilada de les forces armades a Barcelona, sobre les protestes d'immigrants o sobre les manifestacions antiglobalització (però també, per exemple, en contra de l'esport).
Retorn al Rubianes més popular
El tercer apartat, el reservat als monòlegs, ens apropa al Rubianes més conegut, el més histriònic, el geni de l'escenari en solitari, la bèstia teatral... S'inicia amb un text referit al públic, i passa per alguns clàssics:, com "La diarrea egípcia" o "La pasión" i per alguns monòlegs en què el surrealisme es desborda, com "Mi cama no me soporta". I també alguns menys coneguts, com "La orgía del libro", especialment idoni per a aquestes dates, perquè retrata en tons àcids, la vida cultural d'un dia de Sant Jordi.
Rubianes sense escarafalls
El Rubianes que va arribar a tothom era el Rubianes dels monòlegs. Un home que feia ganyotes, gemegava, movia els braços, assenyalava amb rotunditat... A escena, era un terratrèmol, amb una sobtant facilitat per connectar amb el públic. El tastet dels seus monòlegs escrits sobre paper queda molt lluny de l'efectivitat que tenien les seves posades en escena, tot i que A mi no me callan ajudi a reviure el personatge amb unes magnífiques fotografies que deixen veure el seu geni escènic. Rubianes era terrible, genial, però en paper, a la fi, ens deixa un regust de poc. Del pròleg del llibre se n'encarrega Andreu Buenafuente, que li fa tot un homenatge al mestre d'humoristes. Buenafuente s'adreça al difunt per reconèixer que "ningú sabia com tu engegar a cagar a la platja als impresentables". Un home que seria més necessari que mai en els temps que corren.
Foto de portada: ACN.