Hi ha preguntes que, de tan retòriques com són, fa fins i tot vergonya fer-les. L'amic que pregunta si algú vol una birra quan en una calçotada obre la nevera de càmping plena de quintos, el culer que es queda mut quan algú li demana si enyora el Barça de Guardiola o el periodista que en un article del suplement d'estiu pregunta als lectors si desitjarien anar de vacances a Roma. Doncs com que aquest darrer cas és el que ens ocupa, tinc una bona notícia per a vosaltres: aquest estiu en el qual el coronavirus ens impedirà viatjar com voldríem, hi ha una forma brutalment econòmica d'escapar-se a Roma. No, no es tracta de cap oferta d'una companyia aèria ni d'una empresa de tours turístics sobre l'antiga capital de l'Imperi, sinó d'una cosa molt més senzilla: L'últim estiu a Roma (Proa, 2020), la novel·la publicada fa més de quatre dècades i desenterrada de l'oblit en aquest estiu sense turisme.
L'odissea editorial d'un autor desconegut
Que el mercat editorial és ferotge ho sap tothom. Que la quantitat de grans llibres sepultats a l'oblit per culpa de l'allau de novetats és immensa, també. El que no és tan normal, però, és que un llibre que es converteix en un èxit de vendes en el moment de la seva publicació desaparegui de les llibreries de cop i volta durant més de vint-i-cinc anys. Això és el que va passar amb L'últim estiu a Roma quan l'any 1973, després de vendre en un sol estiu els 17.000 exemplars de la primera edició, aquesta primera obra d'un desconegut Gianfranco Calligarich va caure en l'oblit editorial per sempre més, per això és molt probable que fins fa escassos minuts l'única referència mental que tinguéssiu al cap amb la paraula "Callighari" fos el mític grup de rock madrileny dels vuitanta liderat per Jaime Urrutia, i en cap cas un novel·lista i guionista italià a qui no li posem cara.
Gianfranco Calligarich, en una imatge recent
Gianfranco Calligarich (Asmara, 1947) tampoc era conegut per ningú al seu país l'any 1973, quan una editorial rere una altra van rebutjar la publicació del manuscrit d'aquesta novel·la que, si fóssim lectors d'una editorial i haguéssim de fer un informe del manuscrit, podríem definir com: novel·la iniciàtica i amb altes dosis d'idealisme juvenil protagonitzada per Leo Gazzara, un jove aprenent de periodista nascut a Milà que se'n va a Roma per buscar-se la vida; a la inhòspita, monumental, màgica i laberíntica ciutat romana, però, l'Ulisses d'aquesta peculiar odissea contemporània acabarà perdent-se dins el seu propi laberint, deixant escapar amistats, feines i oportunitats mentre busca trobar el rumb de la seva vida. Amb aquests elements, va ser Natalia Ginzburg l'única personalitat de les lletres italianes que va veure talent en el llibre que un il·lús Calligarich li havia enviat; va ser l'autora de La ciutat i la casa qui va enviar el manuscrit a l'editorial Garzanti, que va tardar tan poc a decidir publicar-lo com a cancel·lar-ne la publicació: pocs dies després de rebre el manuscrit, Ginzburg va fitxar per Mondatori, Garzanti va oblidar-se d'aquella novel·leta sobre Roma i Calligarich no va tenir més remei que gastar l'última bala que li quedava: presentar l'obra sota pseudònim al Premio Inedito, enduent-se el premi i ara sí, per fi, assegurant-se l'edició del llibre amb Garzanti.
Un llibre clandestí
Què té L'últim estiu a Roma per aconseguir vendre 17.000 exemplars en tres mesos i després desaparèixer de totes les llibreries d'Itàlia sense que ningú oblidés un llibre convertit en best-seller l'any 1973? Conté, més que la història d'un perdedor, el relat d'algú perdut. El testimoni d'un jove que ganduleja sense rumb per la ciutat durant un estiu sencer, bevent sense fre, desdibuixant els límits entre el que desitja fer i el que hauria de fer, i sobretot fonent-se en els carrers d'una Roma que no fa acte de presència gràcies a descripcions abarrocades i precises, sinó a partir de les sensacions i sentiments que sent el protagonista quan camina pels carrers de la ciutat. Una Roma, doncs, més sensorial que viquipèdica on la ciutat glamurosa de la dolce vita no està a l'abast del jove Leo, convertit en el pitjor enemic d'ell mateix fins i tot quan s'enamora bojament d'Arianna.
L'estiu dels dos protagonistes no és la història d'amor somiada per tots quan pensem en un estiu a Roma, com tampoc la novel·la ho ha tingut fàcil per resistir durant més de trenta-cinc anys a l'ombra: supervivent només a llibreries de segona mà, va esdevenir un llibre de culte fins que l'any 2010 una altra editorial, Aragno, va decidir tornar-la a publicar i, per segona vegada, l'edició es va esgotar en un temps rècord. Per segona vegada, però, també aquest cop no hi va haver segona edició del llibre, per tant no va ser fins a l'any 2016 quan Bompiani va publicar-la per tercer cop i ara sí, per fi, uns quants anys més tard diversos editors internacionals van sentir-se atrets per esbrinar què s'amagava darrere d'un llibre que d'una banda semblava estar maleït i de l'altra, en canvi, demostrava a cada nova edició ser un reclam ferotge per a milers de lectors. Gairebé cinquanta anys més tard que Natalia Ginzburg reconegués a primer cop d'ull la seducció de L'últim estiu a Roma, ara som nosaltres qui tenim l'oportunitat de fer una escapada a Itàlia viatjant a través de les pàgines d'un llibre que, com va definir la mateixa Ginzburg, "il·lumina amb desesperada claredat la relació entre l'home i la ciutat, és a dir, entre la multitud i la soledat".
Una bona forma de fer front al primer estiu sense poder anar a la ciutat eterna. O, vist d'una altra forma, l'últim abans de poder tornar a viure un estiu a Roma.