Un pintor que, durant deu anys, es dedica a cremar de nit el que pinta de dia. I un conflicte judicial que l’atrapa i talla l’evolució artística d’una figura que es va arribar a posar quasi al mateix nivell que Dalí o Picasso. La vida del pintor Maties Palau Ferré (Montblanc 1921-2000) és una d’aquelles que semblen formar part d’una categoria diferent, més a prop de la ficció novel·lesca que no pas de la realitat. I és també la que l’escriptor Màrius Serra (Barcelona, 1963) explica a La dona més pintada (Proa), la seva nova novel·la. Aquell gest destructiu de Palau Ferré era en realitat una protesta, orquestrada de portes enfora, en contra de la sentència que el va enfrontar a Miquel Pairats, un promotor de Vilaseca que va ser també un dels seus principals col·leccionistes. I que el va obligar a entregar-li més de quaranta metres quadrats de pintures com a pagament per un xalet que tenien en disputa.
Màrius Serra recorre l’enfrontament, recollint-ne totes les contradiccions i les escletxes i utilitzant-lo com una via per a reflexionar sobre la construcció de les trajectòries artístiques, el valor de l’art enfrontat al comerç i la doble cara del prestigi quasi aristocràtic d’alguns creadors. Construïda en tres parts, La dona més pintada és una crònica fascinant, que en moments flirteja amb la biografia i que avança amb el combustible d’un conflicte que té alguna cosa de western nostrat, amb togues i sentències enlloc de pistoles i cavalls, però amb un poble que també es torna massa petit per a dos personatges. La novel·la inclou un epíleg que detalla alguns dels fets que han tingut lloc al present i que inclouen una trobada entre els descendents de les dues parts enfrontades, que Serra va aconseguir reunir: la ficció tancant les ferides de la realitat.
La dona més pintada és una crònica fascinant, que en moments flirteja amb la biografia i que avança amb el combustible d’un conflicte que té alguna cosa de western nostrat
Un pintor de renom que durant deu anys crema cada nit els quadres que pinta durant el dia. Això és un fet insòlit.
Aquesta va ser la meva porta d’entrada a la història. Per què carai un artista ha de voler destruir allò que fa? És una història que té molts aspectes, però un d’ells és la memòria històrica. Com és que un paio que als anys 70 obria les portades dels diaris i el posaven al costat del Miró i del Dalí, si no és al camp de Tarragona, avui és un desconegut absolut? Si per alguna cosa Palau Ferré ressonava era per ser algú que havia cremat els seus quadres, no pas per tota la projecció de la seva obra, que va arribar a ser molt important. Aquesta també era una de les preguntes: per què ha desaparegut?
La novel·la t’ha ajudat a trobar respostes?
Unes quantes, tot i que el territori de la novel·la és més de plantejar i de tractar el lector com a adult que pren les seves pròpies conclusions que no pas oferir-les, com un assaig. És multifactorial. Palau Ferré sí que va cremar quadres com a mesura de protesta i en defensa de l’estatut de l’artista davant del comerç. Però en realitat el que va cremar va ser la seva pròpia evolució com a artista. Aquells deu anys, encara que va seguir fent obra i venent-la per què havia de viure, va quedar congelat: el foc el va congelar. I no ha tingut aquesta projecció posterior. En segon lloc, també té a veure amb l’època: la sentència del Suprem que l’obliga a pintar 42 metres quadrats de pintura a l’oli és del 1974. Ell l’executa i al 75 és quan comença a cremar quadres. Aquell any hi va haver una pressa per girar full: ha arribat la democràcia i entrem en una nova història. I encara et diria un últim element: el paper de l’art en aquell moment era molt diferent del que és ara. Ara l’esquema dels galeristes, col·leccionistes i marxants, del qual ell estava fora és el que marca el cànon.
La seva relació amb el món de l’art és com la de Picasso, la d’una època anterior.
Ell on es forma de veritat és a París, amb una beca de tres anys que guanya a l’Institut Francès. Aquells tres cursos si que el posen en contacte amb tradició cubista de Picasso, que és la que l’influeix més, i comença a tenir èxit. Quan torna aquí, ho fa molt professionalitzat, com aquell oncle americà que ve ric. No és que ho sigui, de ric, però s’instal·la i ja vénen a comprar-li quadres. A Montblanc hi havia una rumorologia que deia que li venien a comprar quadres en helicòpter. Transcendia. I el seu gran esclat és amb una exposició el 1970 a la Biblioteca Nacional de Madrid.
Com és que un paio que als anys 70 obria les portades dels diaris i el posaven al costat del Miró i del Dalí, avui si no és al camp de Tarragona, és un desconegut absolut?
Aquí és on dius que al mateix lloc només hi havia exposat un artista viu: Dalí.
El tractament que tenia aleshores és de primera figura. Estem en un punt que explica molt l’auge i caiguda de Palau Ferré: l’empoderament potser acaba esdevenint supèrbia. El seu antagonista és un dels seus col·leccionistes i arriba un moment que ve aquesta pirueta: comprar-se un xalet amb les seves pintures. Hi ha columnes de premsa dient que és un artista tan poderós que pot comprar amb els seus pinzells, hi ha com aquest mite. Amb aquesta actitud, jo crec que en algun moment algú li menja la orella i li diu que rebre 10.000 pessetes per metre quadrat de pintura no és suficient, que segur que al Dalí amb un sol quadre ja li pagarien 500.000. A partir d’aquí entren en aquest litigi perquè Peirats, el col·leccionista, vol fer complir el contracte. Y Palau Ferré no tenia cap opció raonable de guanyar.
L’error de Palau Ferré és, doncs, firmar el famós contracte o incomplir-lo després d’haver-lo firmat?
Hi ha una cadena d’errors, com en qualsevol conflicte. En el fons, el gran error és no tenir flexibilitat per entendre que has comès un pas en fals. A partir d’aquí la cosa degenera en una crisi de caire més profund: artística, psicològica, personal... És molt bèstia que en moltes entrevistes digui: "Si perdo el judici, em suïcidaré". I és també molt bèstia i diu molt del personatge, que l’any 92, en una entrevista al dominical de La Vanguardia, expliqui que es va intentar suïcidar amb uns medicaments que estaven en mal estat! És allà on es veu una certa construcció de la figura i del relat. Això m’interessava molt perquè qualsevol artista plàstic necessita explicar la seva obra amb un llenguatge diferent. La qüestió és que en aquesta història acaben perdent els dos antagonistes: ell que crema i l’altre que guanya el judici però que queda com el dolent de la pel·lícula.
La llei intenta objectivar. I l’art és molt difícil d’objectivar
Sense aquell conflicte judicial que el va mantenir ocupat, la dimensió de Palau Ferré avui seria una altra?
Si, però no ho podem saber. Podria haver tingut una evolució: va morir l’any 2000, tenia marge per créixer. Però és una hipòtesi, perquè també podria girar la pregunta i dir: "sense aquest litigi jo no hauria arribat ni a conèixer-lo i mai de la vida m’hi hauria enganxat o fascinat". Però el seu fracàs i desaparició després de molts anys prometedors diu molt sobre el que signifiquen l’èxit i el fracàs en la nostra societat i en el món de l’art, que és tan subjectiu com que d’un dia a l’altre un grup musical que omplia estadis pot desaparèixer.
A la novel·la també es dibuixa un conflicte sobre el valor de l’art. O potser sobre l’art i la llei, sobre què hauria de pesar més.
En la novel·la aquesta reflexió hi és: la llei intenta objectivar i l’art és molt difícil d’objectivar. La tensió és entre art i comerç, però és una tensió que ens ve ja des del Renaixement. El comerç és objectivable i, per tant, es pot reglamentar i passar per llei. I l’art ve de la vida, que ultrapassa qualsevol llei. El que sí que també explora la novel·la és la incapacitat manifesta del llenguatge jurídic per expressar amb claredat qualsevol conflicte. La prosa putrefacta del Tribunal Supremo: feia anys que no m’havia enfrontat a un text tant mal escrit, difícil d’entendre i absurd. I en canvi allò és el que acaba marcant el destí d’una persona.
Malgrat que perdi el judici, l’opinió pública es posa a favor de Palau Ferré en el seu moment.
L’opinió publicada es posa a favor de l’artista pel prestigi. Però la paraula prestigi ve etimològicament del verb ‘fingir’. Tenir prestigi etimològicament vol dir tenir una bona aparença. I una mica tens aquesta sensació. Si alguna cosa no té un promotor, algú del totxo, és prestigi, i això fa que hi hagi posicions preses només començar. Aquí hi ha també alguna cosa interessant sobre la supèrbia de l’artista, sobre aquesta superioritat moral. Això m’ha fet sentir molt català, és una cosa molt catalana: "Tinc raó i el món em mira". I després arriba la realitat i hi ha la gran patacada. Hi ha un punt de desencant que em feia pensar "com de català és en Palau Ferré".
El pintor es queda amb la victòria moral i després segueix explotant aquesta via.
Dedica els últims anys de la seva vida a cagar-se en tot el que és la mercantilització de l’art, a treballar només per a ONGs, a fer algun pòster per Amnistia Internacional, etc. I està molt bé, però jo crec que és producte d’aquesta impotència per llegir la realitat en tota la seva complexitat. La mateixa protesta de cremar els quadres, transformar-ho en una mesura de protesta gairebé sindical, ho acaba fent davant de les càmeres. Ho trobo tot molt inconsistent, fins i tot com a protesta.
Era un ingenu Palau Ferré? Algú que no acaba de saber encaixar en el món i la seva materialitat?
Crec que és un ingenu en el sentit recte del terme, d’home gairebé rousseaunià. Però també era un gran engalipador. M’he trobat moltíssima gent que tenia quadres seus d’alguna accedent que estava convençut que l’havia retratat a ell. I tu miraves i veies la foto i ja veus que no, que allò era un argument de venda. Seria un ingenu, però un de seductor. No necessitava ningú que li portés la comptabilitat. A Montblanc, a la presentació del llibre que vam fer, vam fer aixecar la mà a la gent que havia vingut per veure qui tenia un Palau Ferrés. I va fer-ho un 80% del públic.
Tots comprats per la gent del poble?
Sí, era la glòria local. Venien els diaris i les teles a veure’l! “El Maties és molt especial”, deien. Hi ha obra de col·leccionista de cert poder adquisitiu, però també molt col·leccionista de classe mitjana i de la zona. La broma allà és qui no té un Palau Ferré a casa.
I aquesta classe mitjana es podia permetre un quadre seu?
Probablement alguns els havien comprat abans a la dècada dels seixanta o a terminis. El que sí que ell presumia és de ser molt selectiu, de només vendre quadres a qui ell volia.
Hi ha un punt de desencant que em feia pensar "què català que és Palau Ferré"
I era així de veritat?
Jo el que m’he trobat és gent que deia que no li havia venut. La llibretera de Montblanc va explicar públicament que li havia dit que potser algun dia en voldria un i Palau Ferré li va contestar: “no t’ho podràs permetre”. Encara ara, cinquanta anys més tard, estava dolguda!
En el cas de Pairats, el promotor amb qui s’enfronta, les conseqüències del conflicte van ser importants també. De fet, a l’epíleg dius que fins i tot va tenir a veure amb la seva mort.
El Josep Pairats, un dels fills de Miquel Pairats, en una reunió, posa a la meva disposició tota la documentació privada del cas i també em regala una còpia de la sentència del Tribunal Suprem. I aquesta còpia és una de moltes que ell va fer fer. Què vol dir això? Que tenia una pulsió de mostrar la seva innocència de dir: "jo tenia raó!". Les devia anar repartint. I jo veient aquell paper groc i aquell rovell de la grapa percebia aquella necessitat de cridar al món que no era el dolent. Tots dos fan aquest exercici de redempció: volen expiar uns pecats que no se sap ben bé quins són.
I la novel·la et serveix per endinsar-t’hi.
Hi ha una constatació que són els clarobscurs de la condició humana, que crec que són el terreny de la ficció. He trepitjat un territori molt delicat, que és treballar des de la novel·la, on tu ets amo i senyor de la història, a partir d’elements reals. Des del primer moment vaig explicar a totes les fonts que jo estava fent una novel·la. Però el que sí que vull reivindicar i molt més en el moment actual és el paper de la ficció davant de la falsificació. En les fake news, en nom d’un conveni de credibilitat, és a dir, de veritat, un periodista, un polític o un jutge, falsifiquen deliberadament una realitat al servei dels seus interessos. La ficció no és una falsificació, sinó la creació d’un món autònom, que té les seves pròpies lleis.
La ficció no és una falsificació, sinó la creació d’un món autònom, que té les seves pròpies lleis
A l’epíleg de la novel·la, acabes intervenint en la història reunint els descendents d'ambdues parts enfrontades. És a dir, el novel·lista no només fa ficció sinó que també intervé en la realitat.
No estava gens previst, per això mateix va acabar agafant pes l’opció d’escriure aquest epíleg. A mi se’m va acudir proposar-ho i tots dos es van mostrar molt conciliadors. I també amb una certa necessitat de netejar el nom del Pairats. Hi ha hagut diverses trobades i en dues presentacions, a Reus i Tarragona, familiars de les dues bandes han vingut. Que hagin volgut fins i tot escenificar-ho i seure junts... Em semblava bonic que la ficció servís perquè una ferida personal que s’havia obert fa cinquanta anys es pogués tancar. Vivim molt envoltats d’odi. Les xarxes socials han destil·lat una nova forma d’odi, que se serveix fred, que no se l’emporta el vent, que queda i deixa rastre. I és quotidià, diari. A mi ja m’agrada odiar algú, forma part de la vida, però aquest odi és d’una toxicitat molt gran.