Cinc-cents trenta anys més tard de la seva publicació a València, Màrius Serra (Barcelona, 1963) ha entomat el repte d'actualitzar al català actual l'obra més universal de la literatura catalana, el Tirant lo Blanc de Joanot Martorell. De la mateixa manera que s'ha fet recentment en altres literatures amb l'actualització dels assaigs de Montaigne al francès actual o d'El Quixot al castellà d'avui dia, l'escriptor barceloní presenta després de dos anys de feina la seva versió del clàssic medieval per excel·lència de la nostra literatura, la novel·la que el propi Cervantes va considerar "el millor llibre del món".
Què era per a tu el Tirant lo Blanc abans de rebre el repte d’actualitzar-lo?
Un patrimoni literari que vaig descobrir ja grandet, l’any 1990. La meva va ser l’última generació que no rebre ni un minut d’educació en català a l’escola, per tant el vaig descobrir amb 27 anys, quan ja treballava d’enigmista i vaig quedar impressionat per la novel·la. Sobretot pel seu enginy, que crec que és un dels seus trets característics: en Tirant és un superheroi, però no un heroi fantàstic com el de les novel·les de cavalleries tradicionals.
Si ens permetem l’analogia fàcil, Tirant és un heroi real més semblant a Messi que als Olivers i Benjis que poblaven les novel·les de cavalleries d’aquella època, doncs.
La seva gran fortalesa com a cavaller es fonamenta en els duels a ultrança, on gairebé mai no es cansa gràcies a una gran resistència, però això no és cap superpoder, sinó un tret característic de bona preparació física. Després, a més, en la majoria d’episodis bèl·lics -que n’hi ha moltíssims, sobretot en tota la part de Constantinoble i a l’última part de novel·la-, hi ha múltiples exemples d’enginy.
Per exemple?
És sovint un David contra Goliat permanent, però no té un superpoder natural, per això sempre es delecta en el truc que fa. Un cas extrem d’això és quan per superar un dels enemics més poderosos llança un ramat d’eugues contra el campament musulmà per encabritar els cavalls de l’enemic. Aleshores els musulmans van de bòlit i aconsegueix derrotar-los.
El llibre és una actualització, no pas una modernització.
Això passa perquè modernitzar gairebé sempre implica un antònim: si estàs modernitzant vol dir que ho consideres antic. Per tant, sembla que hi hagi una oposició. Però no és el cas: suplantar l’obra no és la meva intenció ni la dels de qui me l’encarreguen. Es tracta d’actualitzar-la per fer-la més accessible al lector contemporani. La llengua és un sistema operatiu, és un ésser viu que serveix per comunicar-nos, però no es pot banalitzar perquè les seves estructures profundes tenen molt de pes. En el meu cas, es tractava d’actuar com un àrbitre de futbol: els bons són els que no es noten. Els que s’han de notar són els jugadors, en aquest cas els atractius de la novel·la.
Màrius Serra i la nova edició actualitzada del Tirant lo Blanc. (ACN)
Un àrbitre que no és ni tirantista ni medievalista, però.
Jo sóc filòleg i evidentment li tinc un respecte absolut a la novel·la original, però el que jo vull transmetre és la passió lectora d’una obra que és un clàssic perquè ha seduït generacions de lectors durant diversos segles. És una novel·la que exposa tot un món i ens hi arrossega dins de manera apassionant. Intento transmetre aquesta passió en una versió contemporània.
Estàs d’acord amb Cervantes quan diu que és el millor llibre del món?
No ho sé si del món, però el millor llibre europeu del seu temps, de ben segur. El Tirant lo Blanc genera un món complet per ell mateix, ja que beu de la història del seu moment però també genera personatges de carn i ossos. Quan Martorell comença a escriure-la, fa només 6 o 7 anys que ha caigut Constantinoble, la capital de l’Imperi Romà d’Orient. La pulsió que el porta a escriure la novel·la és fer una ucronia que ell veia possible en el seu futur immediat: que guanyin els bons, recuperem Constantinoble. Ell escriu el que desitja, al capdavall. Tirant mor a Adrianòpolis, però la seva mort no és heroica: mor d’una mal de costat, una pulmonia. Martorell el fa morir al mateix lloc on va morir Roger de Flor, el llegendari cap dels Almogàvers, i per tant hi busca una relació amb la història real.
Com si algú escrivís una novel·la sobre l’1-O i s’inventés que el 27 hagués passat una altra cosa, vaja.
Amb la distància adequada, sí. Quan Tirant va a Constantinoble ho fa per ajudar els cristians, com un mercenari o un membre dels cascos blaus de l’ONU, i dóna alegria a aquella cort assetjada pels turcs. La família de Carmesina està a les fosques, confinada, i aleshores obren tots els cortinatges i es crea un moment absolutament catàrtic. Es veuen enlluernats per l’arribada del Tirant, i el primer que el cavaller veu de Carmesina són els seus pits, les dues pomes cristal·lines.
Als més joves, a l’institut, ens posaven la pel·lícula del Vicente Aranda per entendre el Tirant. Què li diries als milers de joves catalans que encara avui creuen que el Tirant lo Blanc és una obra semipornogràfica?
Els diria que hi ha sensualitat, sí, però una sensualitat lluminosa i verbal. La pulsió d’aquest amor que contradiu els èxits de Tirant: un cavaller valent i victoriós al qual les cames li fan figa quan s’enfronta a l’amor. Aquesta dialèctica, a la fi, el castiga fins al final. Tot passa per Tirant, però tot és moltíssim: és un pas de la Edat Mitjana al Renaixement. Pràcticament hi ha reescrit tot el Llibre de l’orde de cavalleria de Ramon Llull.
Una de les coses que més criden l’atenció és que has decidit suprimir els títols dels capítols, una tasca més que necessària en aquests temps moderns on la paraula spoiler fa venir basarda.
Com en tota la narrativa medieval, són títols que on s’exposa què passarà. Això trobava que llastava la lectura perquè redundava en el que t’anaves trobant. També he transformat el sistema de numeració, de números romans als aràbics. Per què? Perquè els números romans, al segle XXI, els coneixem, però no en tenim agilitat lectora. El capítol CCCLXXVIII (378) te l’has de llegir tres vegades fins que has comptat totes les lletres. Tot està fet des del respecte i el rigor, amb la voluntat no pas de suplantar, sinó d’obrir la porta a buscar després l’original.
On t’has esmerçat més en fer l’actualització?
La part retòrica, més formal i de cartó-pedra, plena de discursos, enumeracions i sermons, és la que costa més d’adaptar. En canvi, hi ha dos aspectes on emergeixen els talents de Joanot Martorell com a novel·lista, que són en la descripció de les batalles, d’un vigor extraordinari, i també la part de l’amor. No només la part picant, sinó la profunditat psicològica de les relacions íntimes.
L'escriptor barceloní, durant una presentació, fa algunes setmanes. (ACN)
I la part més difícil?
Un dels llibres que més he utilitzat per documentar-me és L’arnès del cavaller, de Martí de Riquer, que té un glossari amb totes les armes descrites. Una atxa és una torxa però també eren destrals. Els obriülls, però, són el que més em van portar de corcoll. La definició original és “llavors d’espinac”. Aleshores, Tirant tirava llavors d’espinac perquè els enemics no poguessin passar? Em va costar trobar-ho, però al final resulta que els obriülls també era una arma medieval, de ferro, que es tirava a terra per ferir l’enemic, que anava amb sandàlies i no podia avançar. Seria l’equivalent a tirar claus a l’autopista.
I els topònims?
Durant tota la novel·la, Constantinoble és Contestinoble, amb ‘e’. Si actualitzem Constantinoble, per què no actualitzar la resta de topònims? Tots els topònims anglesos tenen un equivalent molt proper. Suffolk avui en dia s’escriu amb S-U-F-F-O-L-K, però ell ho escriu com 'Sòfolc'. Què vaig fer? Vaig agafar la traducció a l’anglès de David Rosenthal, feta a finals dels anys vuitanta del segle passat en anglès contemporani, i vaig adoptar la mateixa toponímia original anglosaxona. Això em va portar a una decisió difícil, però jo crec que havia de ser coherent. Per això Guillem de Varoic, a qui tothom mínimament culte coneix, en aquesta versió és Guillem de Warwick.
I el Capdillo-sobre-los-capdillos, un nom amb cert deix franquista, esdevé l’Emir dels emirs.
Has de prendre decisions constantment. El tractament dels personatges entre ‘tu’ i ‘vos’ a la novel·la original és oscil·lant i aquí també he fet canvis notables, però el més difícil, sens dubte, ha estat enfrontar-se a les frases fetes. Al Diccionari Alcover Moll hi ha alguns refranys que només apareixen al Tirant i que no han prosperat. D’altres cal actualitzar-les perquè siguin més comprensibles: «metre mostalla per julivert» amb la fórmula «donar garses per perdius». Què has de fer? Buscar una altra paraula, assegurar-se que rimi, fer el mateix joc, etc.
Aquesta actualització ha estat com un Everest de 1.000 pàgines, doncs, per a tu?
Una ascensió de dos anys i un confinament. M’havia compromès a fer-ho en uns 2 anys, i jo li dedicava un dia a la setmana, 10 hores de feina. Gràcies al confinament, però, vaig tenir tot el temps del món, hi vaig dedicar 5 dies a la setmana i 10 hores diàries. Hi va haver aquesta intensitat, cosa que és molt bona perquè tens tota l’obra al cap, però també angoixant, sobretot quan et tocaven els episodis més retòrics, amb una sintaxi més complexa.
Sintaxi?
En els sermons o els discursos hi ha molta subordinació, és molt complexa. El Tirant feia uns sermonsmotivacionals que riu-te’n tu dels discursos de Pep Guardiola abans d’una final. En canvi, el que no costa gens d’adaptar són els diàlegs i la col·loquialitat. Són peces d’art dramàtic.
Veurem el Tirant lo Blanc algun dia convertit en una sèrie de Netflix?
Té tots els elements per ser-ho, sens dubte, ja que hi ha material per fer-ne una sèrie d’aquelles amb moltes temporades, però per desgràcia tots els referents audiovisuals que tenim sobre el Tirant han estat poc engrescadors, com comentàvem abans.
Tu proposes quatre itineraris de lectura diferents, una mica a l’estil Rayuela de Cortázar. Per què?
Vaig arribar a la idea de dibuixar quatre itineraris de lectura després que alguns bons amics lectors de lectura medieval m’haguessin comentat que s’havien encallat amb el principi del Tirant. A través de símbols i indicadors, doncs, ara es poden seguir diversos itineraris. El primer és el Tirant essencial, que abasta el 60% de la novel·la. No et llegiràs 1.000 pàgines, te’n llegiràs 600. A més, quan ja vam tenir establert el sistema tipogràfic, vaig dissenyar 3 itineraris més: dos de temàtics amb els episodis amorosos i bèl·lics, Eros i Tànatos, i l’últim per fer un tast que es pot llegir en una hora: 9 capítols escollits que tenen principi i final per ells mateixos, com qui llegeix un llibre de contes..
És encara avui el Tirant un clàssic massa poc conegut?
Tots els llibres tenen moltes lectures i capes, però el Tirant lo Blanc és un dels nostres clàssics més coneguts, sí, però també menys llegits. Cal desfossilitzar-lo, per això amb els itineraris he volgut que vingui més de gust introduir-se al món creat per Joanot Martorell. El món medieval és molt interessant i explica la nostra tradició, i això, sent com som fills d’una cultura ocupada, és primordial no perdre-ho mai de vista.
Per acabar, l’altre dia et vèiem a Twitter manifestant el teu enuig amb Ada Colau i l’ús que en fa del català l’alcaldessa de Barcelona. La llengua està en perill de mort?
Sobre això d’Ada Colau, simplement crec que una persona de la seva representativitat ha de tenir el català com a llengua vehicular; m’encanta que pugui parlar en tantes llengües com sigui capaç, tal com jo faig, però la manera d’exposar-ho en aquell vídeo em va semblar malament, i per això li’n vaig fer retre amb la màxima educació. Senzillament crec que el català s’ha de defensar de manera proactiva, és a dir, fent-lo servir. La meva manera de reivindicar-lo és amb un somriure, amb empatia i al costat de moltes altres llengües, però amb fermesa, sense amagar el cap sota l’ala.
Tirant lo Blanc és víctima d’haver estat escrit en català?
La prova és que estem aquí parlant de la millor novel·la europea de la seva època, però es poc coneguda en la nostra societat. Això mateix observa David Rosenthal al pròleg de la seva traducció, quan intenta posar-se a la pell del lector anglosaxó. Els diu “es preguntaran per què aquesta novel·la no està a tot arreu i com és que no la coneix tothom”. I ell mateix respon: “perquè està escrita en català i durant 250 anys ho va tenir molt difícil por circular”.