Marcelo Brodsky (Buenos Aires, 1954) és un fotògraf argentí, més conegut per la seva faceta d'artista contemporani. Sobresurt per la connexió que realitza entre art i drets humans; les seves obres més populars són fotografies pròpies o alienes, intervingudes, amb temàtiques relacionades amb la memòria històrica. El 1976, davant de la repressió desencadenada per la dictadura militar argentina, es va exiliar a Barcelona, on va estudiar fotografia i econòmiques. De tornada al seu país es va integrar a l'agència d'imatges Latin Stock, que va dirigir durant 30 anys. Moltes de les seves obres giren entorn de violacions dels drets humans, algunes d'elles referents a la repressió a l'Argentina durant la dictadura. Ha vingut a Barcelona per presentar el seu llibre 1968. El fuego de las ideas (editorial RM) a la Fundació Tàpies i en aquesta ocasió ha estat entrevistat per El Nacional.

Marcelo Brodsky - Sergi Alcazar

Marcelo Brodsky / Foto: Sergi Alcàzar

Quina relació tenen, per a vostè, els drets humans amb l'art?
M'interessa molt la connexió entre art i drets humans i he dedicat molts esforços a investigar com explicar a la gent els abusos contra els drets humans. Vull que el discurs circuli d'una altra manera, perquè el que es repeteix molt cansa. Ara dirigeixo una ONG, Acció Visual, que es dedica a promoure l'ús de tècniques visuals en la defensa dels drets humans. Una de les nostres últimes accions ha estat recrear imatges dels morts en la matança d'Ayotzinapa (a Iguala, Mèxic), en diferents parts del món. També sóc fundador i membre del consell del Parc de la Memòria, de Buenos Aires, on es recorda el terrorisme d'Estat argentí. És un lloc on els visitants recorren un mur on hi ha inscrits els noms de les víctimes i després llancen flors al riu.

Quina relació té, per a vostè, la fotografia amb la memòria històrica?
Tinc un llibre, Buena memoria, centrat en la història de la meva escola i dels meus companys. A partir d'una fotografia dels meus companys de classe vaig investigar les conseqüències de la dictadura sobre ells, i vaig intervenir la fotografia destacant en la mateixa imatge la seva experiència. Alguns d'ells van desaparèixer, víctimes de la repressió, i vaig deixar constància d'això sobre la foto. És una obra que és als principals museus del món. Buena memoria era un punt de partida sòlid per treballar en la intervenció de fotografies, perquè era un mètode innovador. A partir d'aquest llibre vaig aprofundir en la tècnica d'intervenció de fotografies i la vaig aplicar a molts altres camps.

El 1968, aquí, hi havia dictadura, però ja s'havia perdut la por

1968 Plaça de les tres cultures Mexic D.F - Marcelo Brodsky

Exposició 1968 a la Plaça de les Tres Cultures. Mèxic D.F. / Foto: Marcelo Brodsky

És la tècnica que també ha utilitzat al seu últim llibre...
Reprenent aquesta intervenció sobre fotografia d'arxius, ara fa tres anys que treballo el tema de les revoltes de 1968. Volia incloure una fotografia de la Caputxinada, però no la vaig trobar, no n'hi havia cap que em convencés prou. Però vaig incloure una foto d'un recital de Raimon a la Complutense de Madrid. Em va cridar l'atenció perquè és bastant activa. No es veu la por, que és el que s'esperaria trobar durant el franquisme. Aquí hi havia dictadura, però ja s'havia perdut la por.

Per què treballar sobre el 1968?
En aquest llibre he hagut de recórrer a imatges d'altres fotògrafs, perquè jo el 1968 tenia 13 anys. Però les idees del 68 van afectar molt a la meva vida... Soc hereu del 68. Algunes coses que es van proposar en aquell moment es van aconseguir, d'altres no... Algunes ja són reals, com la igualtat de gènere en alguns llocs...

Les seves obres estan vinculades a una meticulosa investigació històrica.
Totes les meves obres tenen una història. Jo investigo a fons què va succeir quan es van fer les fotografies que treballo: què va passar en aquest moment, en aquest lloc... Hi ha vegades que identifico a la gent de les fotos i intento esbrinar què va passar amb ells. A la foto de la Complutense, vaig veure que hi havia la imatge d'un represaliat, i el vaig vincular, en la meva intervenció, al cas de Granados i Delgado, dos anarquistes executats pel franquisme malgrat ser innocents. També em va sorprendre trobar, entre els estudiants retratats el maig de 1968, una foto del Che, i per això vaig destacar-la. Set mesos després de la mort, el Che ja estava a la Complutense. És interessant la velocitat a què es transmeten les imatges i els mites.

Marcelo Brodsky  Sergi Alcazar 06

Convertir fotos en obres d'art és una manera d'aconseguir que circulin d'una forma diferent a com funcionen habitualment

Vostè utilitza tant imatges pròpies com d'altres fotògrafs?
Tinc molts llibres fets amb les meves fotos, en d'altres combino les fotos meves amb les d'altres, i n'hi ha d'altres en què recorro a fotos llicenciades. Per a la meva feina no és significatiu si la foto és meva o no. Si necessito una imatge la llicencio, sempre legalment, respectant els drets de l'autor, no la baixo del web. A totes aquestes obres no hi ha una apropiació de les fotos d'altres: deixo ben clar el que no és meu, a tot arreu figura clarament la seva autoria. Però convertir aquestes fotos en obres d'art és una manera d'aconseguir que circulin d'una forma diferent a com funcionen habitualment al diari, en el qual la gent passa per sobre de les fotos problemàtiques, intenta protegir-se del dramatisme del món. Però quan una foto es posa en una exposició, entra en un circuit de circulació d'idees, en un projecte cultural, i la imatge genera un debat diferent... Se situa en un lloc més conceptual.

La meva obra és un assaig de recerca d'un llenguatge narratiu, intenta trobar la manera d'explicar la història a les noves generacions

Biennal de Lió - Marcelo brodsky

Exposició de 1968 en la Biennal de Lió. / Foto: Marcelo Brodsky

Per què explica la història mitjançant fotografies intervingudes?
La gent més jove, si no hi ha imatge, no dedica atenció a cap missatge. Ni el llegeix. La història cal explicar-la amb imatges. S'ha de buscar un llenguatge narratiu amb imatges. Hi ha gent jove que no té ni idea de què va ser el 1968 i se li ha d'explicar això a través de la imatge, perquè ni llegeix. La meva obra és un assaig de recerca d'un llenguatge narratiu, intenta trobar la manera d'explicar la història a les noves generacions. L'important, per a mi, és la narració, no de qui és la imatge. El meu treball sobre el 1968, encara que té connotacions polítiques, és un llibre bàsicament sobre la imatge. Era necessari fer-lo, perquè està canviant el llenguatge, amb la irrupció de la imatge amb les xarxes, internet... Això afecta fins i tot la llengua. Per això també vaig fer un llibre anomenat Correspondència, amb el fotògraf Martin Parr, en el que dialogàvem exclusivament a través de fotos...

Quin procés tècnic utilitza per resignificar les fotografies?
Jo primer intervinc la foto tècnicament, i després la imprimeixo. Però no la imprimeixo sobre paper fotogràfic, perquè el paper fotogràfic dóna problemes per manipular-lo, perquè no permet fer moltes coses amb ell. Per això jo imprimeixo les fotografies sobre paper de cotó, que reacciona com una tela. I així puc utilitzar aquarel·la, crayon i el que sigui per modificar la fotografia... Treballo sempre sobre imatges en alta qualitat, que m'envien en arxius informàtics. De vegades són tan precisos que es pot reconèixer les persones; de vegades les utilitzo perquè els retratats s'identifiquin a si mateixos o n'identifiquin d'altres.

Barcelona m'ho va donar tot

Marcelo Brodsky Sergi Alcazar 04

Marcelo Brodsky. / Foto: Sergi Alcàzar

Va estar a Barcelona, exiliat, quan era molt jove. Què li va aportar aquesta ciutat?
Tot. Jo vaig arribar aquí amb 22 anys. Encara no era fotògraf. Em vaig formar aquí amb Manuel Esclusa i em vaig fer economista. Treballava en una fàbrica de pastissos al carrer Escorial. Vivia al Guinardó, m'ho passava molt bé; fins i tot tenia una casa a l'Empordà. El 1982 vaig escriure un llibre de poesia a Barcelona, el meu primer llibre, per això em sento molt a gust aquí. Em van encantar els 8 anys que vaig passar a Barcelona. I quan vaig acabar la carrera i ja era fotògraf, vaig decidir tornar a l'Argentina i vaig obrir una agència d'imatges, Latin Stock, que va funcionar durant 30 anys. Ja no funciona. Estem passant per un moment dolent per als drets d'autor de les imatges, encara que la imatge és més viva que mai... És paradoxal.

Quines fotografies va fer a Barcelona?
Tinc un capítol sencer del meu llibre Nexi dedicat a Barcelona, que ja va donar lloc a una exposició a la Virreina. Són imatges de la meva estada a aquesta ciutat, fetes el 1979, l'any en què va desaparèixer el meu germà a l'Argentina. El meu autoretrat afusellat, realitzat a la plaça Sant Felip Neri, és una de les imatges importants de la meva carrera, una crònica sobre el meu exili.

L'exposició que tinc ara a la plaça de les Tres Cultures és potser el més important que he fet a la meva vida

1968 Plaça de les tres cultures Mexic D.F - Marcelo Brodsky

Exposició de 1968 a Tlatelolco, Mèxic. / Foto: Marcelo Brodsky.

Quins són els seus projectes, en aquests moments?
En aquest moment estic treballant en diverses coses alhora. L'exposició sobre el 1968 està exposada en còpies de 2x3 metres a la Plaça de les Tres Cultures, de Tlatelolco, a Mèxic. Són 30 imatges que ocupen tot l'espai del lloc, és una intervenció d'art públic. És una cosa molt important per a mi; és potser el més important que he fet a la meva vida. Allà van matar 200 nois, i l'exposició és allà mateix. I a més es fa a Mèxic, un país en què hi ha una gran tradició fotogràfica. I també el mateix projecte es presenta en la Biennal de Lió, el principal esdeveniment d'art contemporani de França. En aquest moment tinc una exposició col·lectiva al Brasil, sobre les conseqüències de les dictadures, i també tinc una exposició sobre migracions a Colòmbia, a la Bienal Sur de Cúcuta.

Molts projectes...
No és l'habitual, però ara mateix tinc molts projectes en marxa. Una cosa em porta a l'altra. Quan vaig anar a Lituània a presentar una exposició, els lituans em van mostrar imatges preses pel KGB i que es conserven als arxius lituans, i vaig decidir que eren materials òptims per ser intervinguts. I fa poc vaig localitzar unes fotos del maig de 1968 realitzades a París per la mateixa policia francesa. Eren molt bones, perquè ells volien investigar els activistes per perseguir-los. I he decidit que també les intervindríem.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat