Marc Sarrats: "Soc altament corruptible"

A l’humorista Marc Sarrats ja fa un temps que li van bé les coses. L’últim que ha fet és El creador d’influencers, una sèrie del 3Cat que segueix un personatge de ficció que té una empresa per fer ascendir “gent mediocre” i transformar-los en influencers, famosos de les xarxes socials. Sarrats m’explica que se’n va anar de Twitter perquè es posava nerviós, diu que allò no és un espai de diàleg sinó una batalla per veure qui està alineat amb qui. “Instagram és diferent, perquè exposes el que has fet i ja està”. M’agraeix que no li hagi fet parlar de Catalunya, de la situació del país. Si Madrid el convida a la tele potser farà alguna cosa en castellà, perquè ha de fer obres a casa i Espanya paga millor. Qui avisa no és traïdor. 

S’ha de saber delimitar on està la línia que separa Marc Sarrats del creador d’influencers, el protagonista de la sèrie amb el mateix nom?
Se n’hauria de saber. De vegades no ho tinc clar ni jo, i potser aquest és el risc més gran. Crec que amb el creador d'influencers he fet una cosa que creativament crec té sentit: jo vaig irrompre (entre cometes moltes cometes) dins del panorama de comèdia en català amb una idea que era la del monòleg Alta flipamenta. La idea de creure-s'ho molt, de no tenir síndrome de l'impostor, d'anar a vendre la moto. Evidentment he fet una evolució respecte aquella carta de presentació, i fer el Creador d'influencers és com enterrar allò. M'ha servit per treure aquesta part de mi per encolomar-la a un personatge de ficció i enterrar-la. Alguns col·legues m'han dit que amb El creador d’influencers és com si fessis el teu El crac que va fer Joel Joan, agafar aquesta part de tu mateix que és una miqueta detestable i convertir-la en un producte de ficció difuminant molt la línia de què és veritat i què és mentida.

Quin és el referent principal d’El creador d’influencers? 
Al principi havia de ser una cosa a l'estil de Nathan For You, amb càmera oculta i molta més barreja de realitat i ficció. Anar a fer la feina de ‘creador d’influencers’, no en format de programa ni de sèrie, sinó anar a fer aquesta feina amb negocis de veritat i gent de veritat. Però aviat vam veure que per pressupost i per temps de preparació que teníem això era més complicat de fer, i llavors vam agafar-nos una miqueta The Office i una altra miqueta Paquita Salas i vam decidir crear aquest personatge. També va haver-hi molt de les referències dels vídeos de Nude Project, de tots aquests reels de venedors de fum digitals, gurús del gimnàs, dels diners i de l'èxit. Vam posar-ho tot en una coctelera i va sortir això. El creador d’influencers crec que és una figura molt actual i crec que potser la gent més jove l'identifica més de pressa.

El personatge diu que, en aquest país, si no tens ni vergonya ni síndrome de l'impostor arribes molt lluny.Aquesta és la part de la sèrie que crec que és veritat. El personatge és detestable i diu una ràtio molt elevada de tonteries per minut, però hem colat algunes coses que penso de veritat. A veure, la sèrie no és meva, el guió no és eminentment meu, sí que hi he participat, però no és meu, però, així i tot, hi he ficat molta pinzellada meva, evidentment, i crec que la conclusió de la sèrie ha de ser aquesta. Perquè crec que és veritat. Catalunya com a constructe ens porta al fet que, si tu tens un constructe de tu mateix, al final acabes parlant el mateix llenguatge del teu país sense estat i pots arribar on et doni la gana. De seguida sembla que estiguis fent alguna cosa nova. Per altra banda, la mediocritat i la grisor és un tema que m'interessa molt, és una de les meves pors principals: ser mediocre, intentar-ho i no poder, intentar-ho i no arribar. El personatge d’El creador d'Influencers ha estat una catarsi d'aquestes pors posades en un individu que acaba sent el residu dels dimonis que em persegueixen.

Com ha anat, la feina de col·laborar amb altres guionistes?
El creador d'influencers és una proposta que em fan el Xumari Roca i el Gil Pratsobrerroca, dos nanos d'Osona. Un és percussionista de l'ESMUC i l'altre està estudiant sociologia o polítiques, no ho sé, bàsicament és un nano que fa escalada.  La proposta és seva, el personatge és seu, jo vaig ajudar-los a treballar una mica. El guió el vam fer amb la Índigo Carabajal, el Biel Perelló, el Pau Cusí i el Gil Pratsobrerroca, i jo m'he deixat portar bastant pel que em proposaven. Després m'hi he acabat ficant més, però la meva idea era posar aquest personatge d’autoficció en mans d'altra gent. He navegat bastant sobre les coses que escrivien uns altres. En el cas de la Indy i del Pau Cusí crec que El creador d'influencers serveix per descobrir-los com a guionistes de ficció, perquè realment són boníssims.

El creador d’influencers farà el salt a la tele convencional o es quedarà al 3Cat?
Estem contents que 3Cat hagi col·locat aquest contingut a dins de la seva carta. Tinc entès que hi ha la possibilitat que això es passi pel lineal, evidentment a la franja de la matinada, que crec que és l'hora en què s'hauria de passar. Si no fa el salt, jo també crec que és perquè hi ha un punt de prevenció, de pensar que segons què, segons quin to, segons quins codis i segons quins temes potser no estan a l'abast de tothom.

Vas publicar el recull de contes Tot el que no sigui morir-se (vau preservar la falta del títol). En el món literari, això que la gent mediàtica escrigui llibres és terrorífic.
Quan em van fer l’encàrrec vaig identificar molt ràpidament que això era problemàtic. Si més no, vaig fer l'esforç de dedicar-hi un temps, de fer alguna cosa que com a mínim sortís del meu personatge mediàtic i explorés una altra faceta. Vaig intentar fer d'escriptor en la mesura del possible. Estic satisfet amb el que vaig fer, en el sentit que no em vaig voler limitar a aprofitar el meu ressò mediàtic i ja està, no sé si m’explico. Tampoc em vull fotre una medalla ni res, entenc que sigui molt cridaner quan se li encarrega un llibre a un autor mediàtic.

El que li va passar al Magí no té a veure amb el Magí. En Magí va dir una cosa el 2012 en un context en què Twitter era diferent del que és ara. Anem a mirar què dèiem tots, el 2012? Per què no anem a mirar els Fotologs de la gent?

Alta flipamenta és un monòleg, tu vas començar a fer stand-up, i això ja és escriure. Potser no és literatura, però t'has assegut a escriure moltes vegades.
He escrit tota la vida. On m'he criat fèiem teatre, escrivíem obres de teatre i les representàvem. A segon de primària vaig escriure una obra de teatre per l'escola. El meu primer monòleg escrit per mi en un... 60-70%, perquè també vaig copiar directament altres coses, és a sisè de primària. I vaig començar a fer monòlegs professionalment als 19 anys, encara que fos amb 50 cuques tretes de la caixa del bar. I m'ho escrivia jo. En l'àmbit de l'escriptura no crec que sigui impostor del tot. Moltes vegades m'ho diuen, hòstia Marc, això t'ho escrius tu? Clar que m’ho escric jo. És la part divertida, de fet.

Creus que avui en dia l'humorista és una mena d'intel·lectual ressacós?
Si ho és, és per error. Crec que el fet que a Catalunya s'hagi posat tanta responsabilitat a l'humorista a l’hora d'opinar sobre determinats temes o de posicionar-se sobre determinades coses és símptoma d'una falta de referents. La feina de l'humorista és la que és. Jo comparteixo les meves reflexions amb el públic, però perquè siguin genuïnes han de ser meves. Que jo estigui obligat a pensar sobre temes que se'm posen damunt la taula com perquè el que jo digui hagi de servir per alguna cosa és una responsabilitat que no vull. Quan et decideixes a fer comèdia justament el que no vols és ser cap referent de res. Vols fer riure a la gent. Per això treballo del que treballo, sinó hagués estudiat arquitectura.

Es pot ser influencer i activista o humorista i activista?Es pot ser activista en general. Ens obsessionem amb la coherència i molt poc amb els fets; s'ha de valorar més la gent pel que fa i no pel que diu. I això també és un tema de percepció. Jo des del meu altar puc dir moltes coses i després fer-ne molt poques, però realment les que tenen valor són les que faig. Es pot ser influencer i activista? Sí. El que passa és que l'activisme real que tu facis no es veurà, i en canvi potser es veurà la incoherència que tu diguis certes coses. Dir una cosa a la ràdio no és activisme, però no deixa de ser dir una cosa a la ràdio, i millor defensar un preu assequible de lloguers a la ràdio que no parlar de puto futbol, no sé si m'explico. Tendim a ajuntar molt les coses. És com quan hi va haver la gala dels Premis dels Gaudí, no? Que tothom va sortir a fer el petarret sobre els lloguers o no sé què. Evidentment que fot cringe. Evidentment que dius, hòstia no sé si és el lloc per fer això. Però bé, que es digui, passa alguna cosa amb què es digui? jo sincerament crec que no passa res. Està bé. 

Creus que el que li va passar al Magí amb la seva broma sobre els nens de l’Espanyol és que va voler fer humor negre i va patinar?
Em vaig tancar el compte de Twitter a l'octubre i m'he desconnectat voluntàriament de tot això. El que li va passar al Magí no té a veure amb el Magí. En Magí va dir una cosa el 2012 en un context en què Twitter era diferent del que és ara. Anem a mirar què dèiem tots, el 2012? Per què no anem a mirar els Fotologs de la gent? Per què no anem a mirar el MySpace de la gent? És orquestrat per fer que el Magí perdi la feina. Al Magí, com a d'altres, hi ha gent que li té moltes ganes.

Si d’un dia per l’altre ens diguessin; 'Els alienígenes existeixen', seria rebut amb un: 'Vale, ok. Jo he de fer la renda igualment'

Creus que de ser graciós se n'aprèn?
El rodatge t'ensenya estratègies i t'ensenya a mesurar els esforços. Jo al principi escrivia molt més del que escric ara, feia Word etern i després desgranava, treia el que era reiteratiu i anava sortint de tot el que jo buidava. També em posava llistes de música amb el to del que volia explicar i me les posava en bucle a casa meva. Amb el temps aprens a disparar més i a tenir més punteria, no pel que dius, sinó per com ho dius. I en els últims quatre anys he escrit moltíssim, i això et va donant habilitat i t'ensenya a invertir el temps de manera més eficient.

El podcast Vale Ok, què és?
No em feia il·lusió fer un podcast jo sol, la veritat. I el meu amic Guillem Camós em va dir si volia que en féssim un junts, i em va venir de gust. Aviat vam trobar aquest tema de les teories de la conspiració, de les llegendes urbanes de la deep web. Darrere hi ha com una idea gairebé filosòfica. Estem en un moment en què el sistema ens ha portat a tal punt en què si d’un dia per l’altre ens diguessin “els alienígenes existeixen” seria rebut amb un “Vale, ok. Jo he de fer la renda igualment”.

En algun moment de la teva carrera, al principi que feies monòlegs, o més endavant, te n’has penedit? Has pensat mai a deixar-ho córrer?
No, mai. Hi ha hagut situacions complicades de gestionar, però jo amb això estic molt d'acord amb una cosa que vaig sentir al Carlo Padial, que deia que la majoria de gent que no ha triomfat en aquesta professió, en la comèdia, és perquè ho ha deixat. Per mi l’humor és una necessitat catàrtica que m'allibera de les tensions del dia a dia. No diria que és terapèutic, perquè no m’agrada aquesta paraula aplicada en aquest context, però d’alguna manera els riures i els aplaudiments de la gent validen que no estic sol en la manera de veure determinades coses. I aquest sentiment de no estar sol, per mogudes meves de la meva infantesa, per mi és molt important.

Els monòlegs es fan sobre la pròpia vida. És un risc molt alt de divorci. Et fa por, trair la pròpia intimitat?Encara que la comèdia sigui un dels pilars de la meva vida jo tinc molt clar que tinc altres pilars i que és important mantenir-los. Si vull dir certa cosa sobre la meva parella, l’hi consulto. Mai no he cregut que l'expressió del que vull dir passi per damunt d'altres coses de la meva vida que també són importants de mantenir. Una vegada van entrevistar l’Orson Welles. Li van preguntar: has col·locat mai amics teus a treballar amb tu en comptes de la gent que es mereixia fer aquell paper o fer aquella feina? “Frequently”, respon. I el periodista continua, li diu, i te n'has penedit mai? I en Wells diu “Frequently”. I li pregunten, ho tornaries a fer? I respon: Per descomptat. I quan li pregunten  per què l’Orson Wells diu: perquè no crec que el meu art sigui el més important. Diu: crec que és més important ajudar els amics; crec que és més important mantenir les meves amistats i tenir una bona relació amb ells i aprendre de les cagades que no pas que el que jo vull fer surti tan bé com jo voldria que sortís.

Aquí estàs fent una mica de creador d'influèncers, perquè això per una banda ho entenc, però per l'altra… col·locar els amics és el primer principi de la corrupció.
No vull tenir accés al poder. No vull. No soc una persona preparada per tenir poder. Si de cas soc una persona que m'agradaria tenir influència, o una veu d'autoritat i tal, però jo no vull tenir poder perquè soc altament corruptible. Traieu el poder de les meves mans. No el vull, no el sé gestionar.