Aquisgrà (seu de la cancelleria carolíngia), febrer del 826. Regnava Lluís des de la mort del seu pare Carlemany (814). Durant aquells dotze anys de regnat de Lluís, el paisatge polític de la cancelleria d’Aquisgrà s’havia enterbolit notablement. Es covava una guerra civil que, per la dimensió dels territoris que abastaria, adquiriria la categoria de conflicte continental i que culminaria amb el fraccionament de l’Imperi de Carlemany (843). Però abans ―entre el 826 i el 827―, els contendents provarien les forces en diversos conflictes locals. El primer ―i més decisiu― esclataria en forma de guerra civil local als comtats catalans, el territori més meridional i més estratègic dels dominis carolingis. El resultat va ser devastador: una gran superfície del país (l’actual Catalunya central) trigaria set dècades a recuperar els nivells demogràfics i econòmics anteriors al conflicte.
Coronació imperial de Carlemany (800) / Font: Wikimedia Commons
Els comtes catalans carolingis
Entre el 770 i el 801, la meitat nord de l’actual Catalunya havia estat progressivament incorporada als dominis de Carlemany. A mesura que avançava l’ocupació carolíngia, la cancelleria d’Aquisgrà creava els comtats (la unitat administrativa i militar característica del món franc) i nomenava els comtes (funcionaris imperials). I en aquest punt és on arrenca el conflicte civil català, el primer de la història catalana i l’origen de la desintegració de l’Europa carolíngia. En aquell procés de nomenaments, Carlemany havia recompensat tant els fills de les aristocràcies carolíngies, com els nets de les oligarquies originàries del Conventus Tarraconense (actuals Catalunya i meitat nord de País Valencià), descendents de l’exili al regne dels francs durant la invasió àrab (714-721). Tant els uns com els altres havien estat decisius en l’empresa de conquesta.
Els dos partits
Però la comunió ideològica d’aquells dos grups es dissiparia a mesura que la Marca de Gòtia (actuals Llenguadoc i Catalunya Vella) consolidava l’espai guanyat. Les diferències esclatarien després dels repetits fracassos en l’intent d’arribar a l’Ebre (entre el 804 i el 809) i els convertirien en dos partits irreconciliables. Tot i aquells fracassos, els comtes “palatins” eren partidaris de mantenir un estat de guerra permanent contra els àrabs; mentre que els comtes “autòctons” preferien aturar l’empresa al Llobregat i pactar una pau llarga i estable que impulsés l’economia i la demografia del territori. En aquell context sorgirien dues figures destacades. En el partit bel·licista, Gaucelm ―cosí segon i missi dominici (representant itinerant) de l’emperador―. I en el partit “pacifista”, Berà ―també cosí segon de l’emperador, comte de Barcelona i marquès de Gòtia―.
Els comtats catalano-septimans en la centúria del 800 / Font: Wikimedia
La guerra "catalana”
Amb aquests elements ―físics i ideològics― la guerra només era qüestió de temps. Gaucelm ―comte del Rosselló i d’Empúries― i el seu germà Bernat ―funcionaris desplaçats, de grat o a la força, als confins de l’imperi― representaven una classe militar àvida de glòria personal. Un còctel necessàriament mortífer que només coneixia la força de les armes i el recurs del conflicte com el camí que els havia de conduir al centre del poder. Gaucelm i Berà ―els líders respectius d’aquells partits enfrontats― compartien origen: eren fills de Guillem, comte de Tolosa, cosí germà de Carlemany, oncle segon de Lluís i un dels caps militars més destacats en la campanya carolíngia catalana (770-801). Però, amb la diferència que eren fills de mares diferents: Gaucelm ho era de la franca Guitburga i Berà, de Cunegunda, un producte de l’exili de la Tarraconense.
La guerra catalana i la guerra imperial
La guerra civil catalana va estar precedida d’una sèrie de conspiracions ―ordides per Gaucelm i Bernat― que desplaçarien del poder el partit de Berà. L’emperador Lluís va desterrar Berà (820) a Rouen (Normandia), i va nomenar Bernat com a nou comte de Barcelona, Osona i Girona. Amb Gaucelm, comte del Rosselló, els “bel·licistes” passaven a controlar la pràctica totalitat del país. I tot seguit es gestaria la Revolta d’Aissó, que esclataria sis anys després (826). Aquella guerra que, aparentment, tenia uns actors i uns motius tan clars, sorprenentment ocultava un conflicte de gran abast que, de forma silenciosa, ja s’estava lliurant a la cort carolíngia. Els fills d'Ermengarda d’Hesbaye (la primera esposa de Lluís) i la seva corrua de partidaris: el partit francès; contra Judit de Baviera (la segona esposa de Lluís) i la seva nòmina d’addictes: el partit alemany.
Lluís el Pietòs i Judit de Baviera
El partit francès
La revolta gòtica va encendre totes les alarmes a Aquisgrà. Els comtats catalans tenien un gran valor estratègic: eren la plataforma carolíngia sobre la península Ibèrica i eren, també, el recurrent passadís àrab cap a l’interior d’Europa. Però, també, va posar en evidència l’abast d’aquella guerra cortesana que anticipava el trencament de l’Imperi. L’emperador Lluís va ordenar reclutar un gran exèrcit. Va encomanar l’empresa al seu primogènit Pipí (llavors sotsrei d’Aquitània) i al seu primer ministre Vala de Corbie; l’un i l’altre destacats membres del partit francès. Però, sorprenentment, van trigar mesos a reclutar un exèrcit que, en circumstàncies normals, haurien armat en qüestió de dies. Aquella fosca maniobra, amb totes les funestes conseqüències que se’n podien derivar, no tenia altre propòsit que abandonar Bernat a la seva sort.
El partit alemany
L’arriscada aposta “francesa” s’entén quan es sap que Bernat no era un qualsevol en l’ambient cortesà d’Aquisgrà. Les seves freqüents i conspiratives visites a la cort i el seu posicionament interessadament al costat de Judit de Baviera (la segona esposa de Lluís), és a dir, del “partit alemany”, l’havien posat en boca de les llengües més afilades: l’acusaven de tenir una relació extramarital amb l’emperadriu, que hauria donat com a resultat el naixement del príncep Carles, el benjamí de Lluís. Els tres fills de la difunta Ermengarda i tota la corrua de partidaris que orbitaven al seu voltant, s’oposaven que Lluís incorporés el petit Carles al testament. Però aquest només era el pretext oficial. El combustible que alimentava aquell conflicte era el protagonisme polític de Judit de Baviera, que havia marginat del poder els fills de la difunta Ermengarda.
Mapa de l'Imperi carolingi en temps de Carlemany (801 814) / Font: Institut d'Estudis Catalans
La crisi catalana s’estén com una taca d’oli
En aquella guerra tothom va prendre mal. La crisi catalana, que Bernat resoldria sense ajuts (827), lluny de rebaixar la tensió que es respirava arreu de l’Imperi, s’estendria com una taca d’oli, que afectaria de ple la cort carolíngia. L’emperador Lluís no va perdonar la fosca maniobra del seu hereu, que havia anteposat els seus interessos a la seguretat imperial, i el marginaria, encara més, del poder. En canvi, Bernat rendibilitzaria la seva victòria ―la seva particular carnisseria― i aconseguiria apropar-se, encara més, a Judit; que el nomenaria tutor del petit Carles ―un càrrec que, per una qüestió d’equilibris polítics, li corresponia a Pipí, el germanastre gran―. En definitiva, dues maniobres correlatives que desequilibrarien la balança a favor del partit “alemany”; i que encendrien la metxa del conflicte armat: la primera guerra civil carolíngia (830-831).
La guerra civil franca i la fi de l’imperi carolingi
En aquell escenari bèl·lic, amb l’emperador Lluís presoner dels seus fills ―els del primer matrimoni― i amb tota l’aristocràcia militar “francesa” camí d’Aquisgrà; Judit, aterrida, va deixar caure Bernat. La pau comportaria un difícil equilibri que es trencaria, de nou, el 840, i que culminaria amb el trossejament de l’imperi carolingi. Carles, que ja no era petit, contra pronòstic es convertiria en el primer rei de França (el terç occidental de l’extint imperi carolingi). Bernat acabaria decapitat, paradoxalment, per ordre de Carles; i en el seu lloc, el nou rei francès, reveladorament, hi situaria la família “autòctona” Bel·lònida, fundadors de la nissaga que governaria Catalunya durant cinc segles. Els comtats catalans trigarien set dècades a recuperar-se dels estralls de la revolta. Però Europa trigaria set segles a recuperar la unitat de l’època de Carlemany.