La Haia, 26 de juliol de 1581. Fa 440 anys. els Estats Generals de les Disset Províncies votaven i aprovaven el Plankkaat van Verlatinghe (Decret d’Abandonament), que destituïa el rei hispànic Felip II com a sobirà dels anomenats Països Baixos borgonyons o Països Baixos hispànics. Tot seguit, la Generaliteit ―el govern del comtat de Flandes i un dels principals impulsors d’aquella iniciativa― publicava l'Acte van Afzwering (Acta d’Abjuració), que representaria, de facto, la independència de les Set Províncies de la meitat nord dels Països Baixos, també anomenades Províncies Unides dels Països Baixos o República Federal de la Unió d’Utrecht.
Representació del nomenament comtal de Balduií Braç de Ferro (segle XV) / Font: Biblioteca Nacional dels Països Baixos
Quin era l’origen polític d’aquells estats?
Els Països Baixos van ser políticament articulats, per primer cop, en temps de l’Imperi carolingi (segle IX). No obstant això, no seria fins ben avançada la centúria del 800, que el regne de França (una de les entitats sorgides del trossejament de l’herència de Carlemany) crearia el comtat de Flandes, punt nuclear i pal de paller del territori. L’any 862, el rei Carles el Calb (net de Carlemany) nomenava Balduí Braç de Ferro primer comte de Flandes amb la missió de fortificar el territori i contenir les escomeses vikingues que amenaçaven el regne francès. I per a reforçar la seva autoritat, el va casar (863) amb la seva cosina segona Judit, neta -també- del difunt emperador Carlemany.
La llunyana relació entre els comtats de Flandes i de Barcelona
Durant la segona meitat del segle IX i la primera meitat del segle X, Flandes i Barcelona van ser els dos extrems del regne de França. Amb la mateixa missió: contenir les amenaces externes (vikings i andalusins). Aquesta seria, molt probablement, la causa que explicaria la relació d’aquells dos pols; i que es traduiria en un curiós enllaç matrimonial. L’any 877, Guinidilda -filla dels comtes dependents Balduí i Judit de Flandes-, va ser casada amb Guifré el Pilós, comte dependent de Barcelona i creador de la nissaga Bel·lònida. Des d’aquell moment, el Casal de Barcelona -com ja ho era el de Flandes- esdevindria una branca menor de la nissaga carolíngia.
Representació del Tribunal dels Tumults, presidit pel duc d'Alba (1621) / Font: Palau de la Pau de La Haia
Com van caure els Països Baixos en poder de la monarquia hispànica?
En el decurs dels darrers segles de l’Edat Mitjana (segles XI a XV), la casa comtal de Flandes, Hainaut i Namur es va separar del poder central francès (1302), i va desplegar una intensa política matrimonial amb diverses nissagues europees amb el claríssim propòsit de reforçar la seva independència; i que culminaria l’any 1477 amb la unió de Maria de Borgonya, sobirana dels Països Baixos; i Maximilià d’Habsburg, arxiduc independent d’Àustria i futur emperador del Sacre Imperi Romanogermànic (1493). Maria i Maximilià serien els pares de Felip el Bell; casat amb Joana (filla i hereva dels Reis Catòlics i mal anomenada “la Boja”); i, a l’ensems, els avis de Carles de Gant.
Carles de Gant
Quan Carles de Gant (mal anomenat I d’Espanya i V d’Alemanya, quan ni Espanya ni Alemanya no existien com a entitats polítiques) va rebre l’herència materna (1516) i paterna (1519), va quedar constituït un gran edifici polític d’una extraordinària extensió territorial, format per una dotzena llarga d’estats independents. En el marc de la ideologia imperial que volia imposar el nou règim aquests estats van passar a ser anomenats, oficialment, “Províncias”. Una d’aquestes era Catalunya. I unes altres eren les províncies dels Països Baixos, que si bé mantindrien un elevat grau d’autonomia, no evitarien les progressives topades amb el poder central, radicat primer a Toledo i després a Madrid.
Felip II de Castella i de Lleó
Amb el fill i hereu de Carles de Gant es pot ben adaptar aquella cita popular castellana que, en aquest cas, diria “Felipe, contigo empezó todo”. I es pot dir, també, que amb Felip, tot va començar i tot va esclatar. El seu perfil autoritari i intransigent; i la seva ideologia integrista i imperialista deteriorarien a gran velocitat la relació entre corona i institucions del país, fins a convertir els Països Baixos en el territori més conflictiu de la monarquia hispànica, que era el veritable propòsit de Madrid: fabricar, promoure i alimentar -a propòsit- un escenari de violència que havia de justificar la terrible repressió que perpetrarien els Tercios de Castilla, comandats pel sanguinari duc d’Alba.
Un pretès conflicte religiós
El conflicte religiós (les Províncies de la meitat nord s’havien declarat luteranes i el rei Felip s’havia autoproclamat el “campió del catolicisme”), només era un pretext: el gran vestit que cobria aquell conflicte. La realitat era que, durant el segle XVI, els Països Baixos eren el territori més ric de la monarquia hispànica: el seu potentíssim aparell industrial i comercial; i el seu particular model colonial (liderats per les classes mercantils del país) xocava frontalment amb la ideologia d’un avariciós poder (la corona i les oligarquies cortesanes castellanes) que pretenien el control absolut i el benefici total de tot el que es movia arreu dels estats de l’edifici polític hispànic.
Representació de la massacre d'Anvers (1572) / Font: Bibliothèque Nationale de France
El duc d’Alba i el Tribunal de Tumultos
Amb aquest sòrdid propòsit, Fernando Álvarez de Toledo y Pimentel, duc d’Alba i capità general de la monarquia hispànica als Països Baixos, va crear el Tribunal de Tumultos (1567) , també conegut com a Tribunal de la Sang. Entre 1567 i 1576, aquest instrument de dominació, constituït per vèncer la resistència flamenca a la instauració de la Inquisició política i religiosa, va processar 8.957 persones acusades de promoure la revolta contra la monarquia hispànica i contra la unitat catòlica. 1.083 persones serien públicament executades i una gran massa de població no quantificada -però, segons les fonts, relativament important-, es veuria obligada a emprendre el camí de l'exili.
La repressió hispànica
Aquell paisatge de tensió culminaria en un escenari de violència extrema. El 4 de novembre de 1576, regnant Felip II, els Tercios de Castilla assaltaven Anvers. Durant quatre dies els soldats hispànics es van lliurar al saqueig indiscriminat, a l'incendi sistemàtic, i a la persecució i assassinat de la població civil desarmada. Les fonts documentals parlen de milers de civils apunyalats, tirotejats, empalats, decapitats o carbonitzats. I la investigació contemporània estima un balanç de 10.000 civils morts. El 10% de la població de la ciutat. Una orgia de sang que la mitologia hispànica sacralitzaria amb l'expressió “Furia española”, la versió primigènia del “a por ellos, oé”.
La resposta neerlandesa
Les classes dirigents de les províncies de la meitat nord van denunciar que aquells terribles episodis de repressió eren una violació del contracte social i polític entre el Príncep (entès com l’Home Principal) i el poble de les “províncies” dels Països Baixos. El contingut del redactat de l’Acta d’Abjuració era ben clar: “Tothom sap que Déu posa el Príncep d'un País com a cap dels seus súbdits, per protegir-los i preservar-los contra la mala fortuna, el desordre i la violència, com un pastor preserva les seves ovelles; i que Déu no va crear els súbdits per al Príncep ni per ser-li submisos o servir-lo com a esclaus i per obeir-lo en tot el que mana, sigui diví o no, sigui just o injust”.
“... al carrer!”
I prosseguia: “Si ans al contrari no fa això, i en lloc de protegir els seus súbdits, els oprimeix, els sobrecarrega de taxes, i els pren les seves antigues llibertats, privilegis i costums, i els mana i abusa com a esclaus, no se l'ha de considerar com a Príncep, sinó com un tirà. En aquest cas, amb dret i raó el poble pot almenys constatar que [el Príncep] l'ha abandonat i decidir que ja no el reconeix com a Príncep, especialment si el Parlament del país ho ha deliberat així. En aquest cas, pot cercar substituir-lo i triar-ne un altre per ser protegit sense abusos”. El Parlament de les Set Províncies del nord, posava “de potes al carrer” Felip de Castella. Per incompliment del contracte.
Carles de Gant i Felip II de Castella i Lleó / Font: Antiga Pinacoteca de Munic i Museu del Prado
La projecció internacional de la Plankkaat van Verlatinghe
Aquell acte de sobirania va tenir una gran influència sobre esdeveniments posteriors de gran importància. La Revolució catalana de 1640 -la de Pau Claris- i la Revolució anglesa de 1642 -la d'Oliver Cromwell- es van inspirar en l’experiència neerlandesa. Però, el més destacat és que, dos segles més tard (1775), els líders independentistes de les Tretze Colònies (els futurs Estats Units d’Amèrica) s’inspirarien, clarament, en l’experiència neerlandesa, catalana, i anglesa: el poble, que era sobirà del seu destí, podia destituir el seu príncep (en aquell cas el rei de la Gran Bretanya) si incomplia el contracte social i polític que l’obligava amb els seus súbdits.
Imatge principal: Mapa de les XVII províncies dels Països Baixos (1748) / Font: Cartoteca de Catalunya