Sant Sebastià, 30 de setembre de 1868. Isabel II, filla de Ferran VII i Maria Cristina, i setena Borbó al tron de Madrid, emprenia el camí de l’exili cap a França. Havia triomfat la Revolució Gloriosa, i la cita del general Prim, líder del moviment, “Els Borbons són l’impediment més gran a la democratització i a la modernització d’Espanya”, adquiria naturalesa de llei. Isabel II (1830-1904) no seria el primer o la primera Borbó a abandonar el tron de Madrid per la porta del darrera. L’havia precedida el seu pare Ferran VII (que, el 1808, havia fugit a Baiona a vendre-li la corona a Napoleó). Ni seria la darrera. La seguiria el seu net Alfons XIII (que el 1931 escaparia a Marsella després d’haver jugat i perdut en unes eleccions municipals el poc crèdit que li restava).
Però sí que seria la primera que hauria d’escapar a causa dels múltiples escàndols, de tots els colors i de tota mena de pelatges, que havien esclatat durant el seu convuls regnat (1833-1868). I no per què els Borbons que l’havien precedida haguessin estat models de virtuts. No n’hi havia cap. Sinó perquè no havia llegit mai el mapa: l’expulsió d’Espanya de la reina-mare (la seva, naturalment, Maria Cristina), quan es va filtrar que dirigia un monumental entramat de corrupció i delinqüència (1854), era més que un avís a navegants. En aquella ocasió, les corts espanyoles -en ple i sense excepció- havien votat l’expulsió de Maria Cristina. I Isabel II, que durant la seva vida va donar mostres d’una intel·ligència sota mínims, acabaria ofegada al mateix pou de merda.
Els que van conèixer i tractar Isabel II afirmaven que la Borbó era una estranya barreja d’atrevida ignorància i d’agressiva desconfiança; que recordava, per no dir que havia heretat d'ell, el seu pare. I també de desenfrenat malbaratament i de vergonyosa avarícia, que li havia transmès la seva mare, Maria Cristina de Borbó. Aquestes preteses virtuts, en el camp polític, es transformaven en exhibicions extemporànies d’un autoritarisme tronat i decadent, que havia estat la marca d’identitat borbònica des que Felip V havia posat les natges al tron de Madrid (1701). Tant en la política interior, obstinada a conservar l’antic poder de nomenar i tombar governs, com en l’exterior, enfrontant-se amb els presidents dels Estats Units per qüestions ridícules i, en ocasions, només personals.
Però el que més destacaven eren les seves escandaloses relacions sexuals. Les perversions d’Isabel II es van convertir en tema recurrent de la societat espanyola de l’època. “Los Borbones en pelotas”, atribuïda als germans Valeriano i Gustavo Adolfo Bécquer, ho corrobora. I els protagonistes d’aquella edició satírica (Isabel II i el seu marit i cosí Francisco de Asís de Borbón Dos-Sicílias), eren presentats com a dos autèntics degenerats. Isabel II apareixia com una nimfòmana insaciable i grotesca, capaç de mantenir relacions sexuals amb tot el personal de la cort i, fins i tot, amb els animals de la reial quadra. I Francesc apareixia com un pusil·lànime que, molt més enllà de la política, Isabel II havia condemnat a un paper absolutament secundari.
Vinyeta satírica 93 de Los Borbones en pelotas, atribuïda als germans Bécquer / Font: Wikimedia
Tant que, en una d’aquelles il·lustracions se l’anomena “El rey consorte, primer pajillero de la corte” (el primer masturbador de la cort). Aquelles satíriques làmines revelen, també, que Francesc d’Assís era anomenat popularment “Paquita” per la seva condició sexual. I el que és pitjor: en un paisatge social i cultural que impedia els homosexuals revelar la seva condició, Isabel II, en la seva escassa intel·ligència política i emocional, delataria Francesc -a propòsit o no- quan va proclamar que la seva nit de noces havia estat un desastre: “¿Qué podia esperar de un hombre que en la noche de bodas llevava más encajes que yo?”. Aquella proclama alimentaria, també, la brama que els fills que va parir Isabel II, no ho eren de Francesc d’Assís.
L’estudi i investigació d’alguns historiadors moderns prova que la brama estava fonamentada en fets reals. Isabel II, segons la cultura de l’època i la investigació actual, es va encantar amb les habilitats sexuals d’un guàrdia reial anomenat Enric Puigmoltó Mayans, nascut a Ontinyent (País Valencià) el 1827. I el resultat d’aquella aventura, convertida en una escandalosa relació conjugal, acabaria fructificant amb el naixement d’Alfons XII. Sigui com sigui, el que està clar és que Puigmoltó (que era un carnisser que havia guanyat els galons massacrant manifestacions obreres), patia un herpes crònic que, a partir de llavors, ha estat una afecció recurrent entre els Borbons. I el que també sembla clar és l’evident semblança física entre el carnisser i l’hereu Alfons XII.
Puigmoltó i Alfons XII / Font: Real Maestranza de Caballeria de Valencia i Wikimedia
Parlant d’Alfons XII, la seva efímera existència (1857-1875) el convertiria en un personatge intranscendent. A excepció feta que va col·laborar entusiàsticament en la maniobra de desacreditació del doctor Ferran durant la campanya massiva de vacunació contra el còlera a València que va salvar milers de vides humanes, però no així, el seu fill i hereu Alfons XIII. La política d’Alfons XIII -el novè Borbó hispànic- és un carrusel de monumentals despropòsits. Va impulsar les guerres colonials de Melilla (1909) i del Rif (1923-1925), que van ser fabricades exclusivament per interès econòmic de les oligarquies monàrquiques (i de la seva reial butxaca també, naturalment), i que van costar milers de vides (de nois de classe humil, naturalment també).
I va donar suport entusiàstic al cop d’estat militar de Primo de Rivera (1923), que va significar -entre altres coses- la liquidació de l’obra política de la Mancomunitat. Però l’autèntica mesura de la seva personalitat -el fil que l’unia amb l’ancestral cultura familiar dels Borbons- seria la seva escandalosa, pública i notòria addicció a qualsevol tipus de pràctiques sexuals; que contribuiria, poderosament, al desprestigi de la corona en uns temps especialment convulsos per la monarquia. No tan sols va acumular una extensa filmoteca pornogràfica, que contemplava absort en la voluntària solitud de les seves estances, sinó que va acumular una legió d’amants -mantingudes amb l’erari públic- per posar en pràctica els coneixements que havia adquirit al seu “quarto fosc”.
Vinyeta satírica 92 de Los Borbones en pelotas, atribuïda als germans Bécquer / Font: Wikimedia
A Alfons XIII li passava el que a la seva àvia Isabel, i a tants Borbons que l’havien precedit: la intel·ligència no era una virtut que li engalanava la personalitat. Més aviat anava justet. Molt justet. Tant que, com a Isabel II, li acabaria passant factura. Probablement el que va passar el 14 d’abril de 1931 (quan es va confirmar el triomf electoral dels partits republicans en les municipals del dia 12), és el detall que millor explica la seva vida personal. A les 20:00 hores el seu vell amic i aliat dimissionari Romanones (diverses vegades president del govern i un dels grans beneficiaris de les guerres africanes), es va presentar a palau i li va comunicar -li va ordenar, més ben dit-, que el darrer servei que donaria a Espanya seria abandonar el tron i el país.
Alfons XIII va marxar a Cartagena, i l’endemà al matí s’embarcava en direcció a Marsella. Però, en canvi, la resta de la família ho va fer l’endemà, i, contràriament al que havia fet el rei, es van dirigir amb cotxe a París. Durant deu anys, van viure escampats i amagats. Amb alguna aparició puntual, com l’esperpèntic intent de Joan de Borbó de sumar-se a l'“Alzamiento Nacional” (1936) que va acabar amb una altra expulsió: havia penetrat a Espanya amb documentació falsa a nom d’un tal Juan López. La història no es repeteix, però, pot ser cert que els Borbons, siguin l’únic animal -racional, per descomptat- que ensopega dues, tres, quatre, cinc... i sis vegades amb la mateixa pedra?
Joan de Borbó amb boina carlina i mono falangista, en el seu intent de sumar-se a la rebel·lió franquista / Font: Arxiu d'El Nacional
Imatge principal: Vinyeta satírica 97 de Los Borbones en pelotas, atribuïda als germans Bécquer / Font: Wikimedia.