Barcelona, 22 de novembre de 1934. Sis setmanes després dels Fets del Sis d’Octubre (la proclamació de l’Estat Català dins la República Federal espanyola) es produïa un formidable desembarcament de l’aparell político-judicial de la República espanyola amb el propòsit —si més no, oficialment— de prendre declaració al govern de Catalunya. Des de l’endemà dels fets (07/10/1934) el president Companys i els consellers Mestres, Lluhí, Comorera, Esteve i Gassol estaven empresonats al vaixell-presó Uruguay (ancorat al port de Barcelona), la Generalitat havia estat intervinguda i el Parlament de Catalunya havia estat clausurat.
Vaixell presó Uruguay (1934) / Font: Arxiu Nacional de Catalunya. Fons Josep de Sagarra
El “desembarcament”
La premsa de l’època (La Vanguardia, edició del 23/11/1934) ho relatava explicant que “en el expreso de Madrid, llegaron el diputado don Joaquín de Pablo Blanco, presidente de la Comisión de suplicatorios, y los diputados vocales de dicha Comisión, don Nicasio Velayos, don Teodoro Pascual Cordero y don Rafael Esparza; el secretario don Alonso Gullón y García Prieto y los taquígrafos don Clemente Marín y don Joaquín Ibáñez. En el apeadero fueron recibidos por el delegado del Gobierno, señor Carreras Pons, y algunos amigos particulares. Seguidamente se dirigieron dichos señores al hotel dondo se hospedan”.
El discret instrument
El mateix article, en un segon pla, informava que “En el mismo tren llegó de Madrid el vocal ponente del Tribunal de Garantías, don Gil Gil y Gil, acompañado del secretario de sección de dicho Tribunal (de Garanties) señor Joaquin Herrero, y el taquígrafo señor Julio Anglada”. Una posició discreta que no revelava el veritable propòsit d'Alejandro Lerroux, el líder del Partido Republicano Radical, i en aquell moment president del govern de la República. Gil Gil y Gil seria el responsable de carregar les tintes contra el govern de Catalunya; i amb Lerroux dibuixaria un dels vasos comunicants —entre els poders polític i judicial— més escandalosos de l’època republicana.
Qui era Gil Gil y Gil?
Segons la Real Academia de la Historia (espanyola, naturalment) Gil Gil y Gil era professor de Dret Civil Comú i Foral de la Universitat de Saragossa. La mateixa acadèmia revela que entre juny de 1931 i octubre de 1933 (primera legislatura republicana), va ser diputat del Partido Republicano Radical —de Lerroux— a les Corts per la circumscripció de Saragossa-ciutat. En canvi, en els segons comicis generals (19/11/1933), el PRR va quasi duplicar resultats respecte a 1931 (passaria de 59 a 104 diputats), però Gil no aconseguiria renovar el seu escó, i Basílio Paraíso Labad, fill del fundador del Heraldo de Aragón quedaria com l’únic representant lerrouxista a la circumscripció.
Gil Gil y Gil i Lorenzo Gallardo / Font: Universidad Carlos III i Wikimedia Commons
Les portes giratòries política-justicia
En aquell moment, probablement a mode de compensació, es van activar les portes giratòries entre les esferes del poder polític i judicial, i d’una forma absolutament discreta però efectiva Lerroux i Àlvarez-Valdés —ministre de justícia que havia amnistiat al general Sanjurjo condemnat per l’intent de cop d’estat de 1932— el nomenava vocal del Tribunal de Garanties. Naturalment, aquest càrrec —per la seva naturalesa— l’obligava a abandonar les responsabilitats polítiques. Però, en canvi, segons l'Archivo Histórico Nacional (espanyol, naturalment), Gil y Gil va continuar discretament vinculat a l’aparell executiu del PRR lerrouxista, fins dos anys després del judici (1936).
La fabricació de l’acusació
Gil y Gil es va moure per Barcelona com peix a l’aigua. Després del Sis d’Octubre, Lerroux havia depurat les instàncies judicials catalanes, amb el claríssim propòsit de facilitar al Tribunal la màxima acumulació de proves incriminatòries. La mateixa premsa revela que Gil y Gil va ser sis dies a Barcelona, però tan sols va dedicar dues hores als presos polítics. I poc més o menys, als interrogatoris als funcionaris del Palau de la Generalitat. La resta del temps, el va esmerçar en llargues —i sospitoses— reunions amb els magistrats ultraconservadors González Prieto i López Avilés que, des de la depuració, dirigien —respectivament— el Tribunal de Cassació i l’Audiència de Barcelona.
El premi
Gil y Gil devia complir amb nota la missió que li havia encomanat Lerroux perquè segons el Diccionario de Catedráticos Españoles de Derecho (de la Universitat Carlos III, de Madrid), l’1 de març de 1935 —conclosa la instrucció del cas—, el ministre d’educació Joaquín Dualde Gómez li va imposar la banda de la Orden de la República “como premio a su fecunda labor educativa”, quan, segons el Archivo Nacional, ja feia quatre anys que no es dedicava a la docència. També, curiosament, després de la Guerra Civil (1936-1939), Dualde seria l’advocat de Joan March (conegut popularment com el banquer de Franco), en la fosca maniobra d’ensorrament de la Canadenca.
Lerroux i Gil Robles, líders del PRR i la CEDA (govern del bienni negre) / Font: Wikimedia Commons i Real Academia de la Historia
La corrupció
També segons el Diccionario, Gil y Gil es va jubilar el 5 de març de 1935. Però això no li va impedir seguir vinculat a la causa judicial contra el govern de Catalunya, i al Partido Republicano Radical. És a dir, retribuït per l’erari públic (per partida doble, com a jubilat i com a vocal del tribunal), i a sou del partit de Lerroux. Convé destacar que, poc després (05/09/1935) saltaria a la palestra el corrupte sistema de financiació del PRR: l’escàndol de l’Estraperlo (suborns a canvi d’autoritzar la instal·lació d’una ruleta fraudulenta en diversos casinos espanyols). I convé destacar, també, que el govern Companys havia prohibit la instal·lació d’aquesta ruleta a Catalunya.
Judici al Govern de Catalunya (1935) / Font: Arxiu Nacional de Catalunya
El judici i la condemna
6 de juny de 1935. Madrid. El Tribunal Suprem feia seva la tesis del fiscal Lorenzo Gallardo Gonzalez —que havia treballat amb la pretesa investigació del lerrouxista Gil— i dictava sentència: “el Código de Justicia Militar, establece que (...) los procesados se alzaron en armas contra esa Constitución, proclamando el Estado Catalán de la República Federal Española (...) implica la subversión del régimen constitucional (...) transformando las regiones autónomas en Estados miembros (...) con alteración profunda de poderes (...) Fallamos: (...) condenamos a cada uno de los .procesados (...) autores de un delito de rebelión militar, a la pena de treinta años de reclusión mayor.
Fotografia principal: Edifici del Tribunal Suprem. Madrid (1935) / Font: Wikimedia Commons