Barcelona, desembre de 1767. Giacomo Casanova (República de Venècia, 1725), oficialment un escriptor i un viatger ociós i, extraoficialment, un espia mercenari que, en el decurs de la seva vida, va servir diverses cancelleries europees, arribava a la capital catalana. La seva estada a Barcelona, que es perllongaria per espai d’alguns mesos de 1768, lluny de ser la que s’esperava d’un discret espia, estaria marcada per un carrusel d’escàndols públics que implicarien tots els estaments del poder. L’estada de Casanova, al marge de l’anècdota, revela el retrat d’una Barcelona en plena ebullició, que havia superat els terribles estralls de l’ocupació borbònica (1714) i que es postulava per ocupar -per a recuperar- un paper rellevant en els concerts peninsular i continental.
Vista de Barcelona (1767) / Font: Cartoteca de Catalunya
Casanova va passar a la posteritat per les seves preteses arts seductores. Però només eren l’instrument del qual, principalment, es valia per portar a terme la seva veritable ocupació: l’espionatge. Casanova no tenia aventures amb les minyones si no era per arribar a les senyores: les esposes de personatges que ocupaven càrrecs polítics estratègics eren la seva font d’informació. Això seria el que explicaria les seves precipitades fugides i els seus incomptables duels que, a l’ocàs de la seva carrera, documentaria en la seva autobiografia. Casanova, lluny del mite que el catapultaria a la posteritat; era un espia que gràcies a les seves particulars estratègies i la seva atrafegada vida, s'havia convertit en un personatge grotesc a mig camí entre el que era còmic i el que era ridícul.
El 1767 s’estava coent una reforma de cap a peus del règim borbònic. Carles III havia arribat de Nàpols (1760) amb un bagul de projectes que pretenien modernitzar Espanya; i que, immediatament, van provocar l'hostilitat de les oligarquies cortesanes. Sorprenentment, aquella cort que Felip V havia convertit en un pessebre vivent, es transformava en una caserna colpista; i Carles III es va veure en la necessitat de pactar per apaivagar el galliner esvalotat i conservar la corona: va prescindir de Squillace (el seu principal suport); però aconseguiria introduir el comte de Aranda (1766) -un reformista pretesament il·lustrat- com a president del Consejo de Castilla (l’equivalent actual a president del govern espanyol).
Carles III i Squillace / Font: Viquipèdia
Aquest detall és molt revelador perquè desemmascara el fals mite del Motín de Esquilache (1766) que la historiografia nacionalista espanyola sacralitza com un moviment popular de defensa dels costums castellans. Res més lluny de la realitat: aquella revolta va ser fabricada i promoguda per les oligarquies castellanes més ràncies; que s’oposaven a les reformes de Squillace perquè amenaçaven el seu status. El Motín de Esquilache -la seva enginyeria i la seva fàbrica- és la baula que uneix la idea pancastellana d’Espanya (de Lerma, de Olivares i de Quevedo i del primer Borbó hispànic) que volia ser d’arrel popular quan era un projecte dissenyat i creat per les oligarquies extractives; amb l’espanyolisme patrioter dels liberals del segle XIX.
Amb tots aquests elements -i en plena ressaca involucionista- Aranda va recollir part dels papers de Squillace i va presentar un projecte que havia de reformar totes les estructures de la maquinària borbònica. En primer lloc, recuperar el model foral dels Habsburgs hispànics: la confederació hispànica, però modernitzada i adaptada a la realitat d’aquell temps. Una mica com la monarquia britànica. I el segon, anticipar-se als embrionaris moviments independentistes de l’Amèrica colonial hispànica: elevar els virregnats a la categoria de monarquies independents, però amb la particularitat que els nous reis serien Borbons, i que, en política internacional, quedarien supeditats a Madrid. Una mena de Commonwealth tipus dinar familiar de Nadal.
Gravat del Motín de Esquilache (1768) / Font: Viquipèdia
Naturalment, en aquella Espanya atàvica i eterna de fàbrica borbònica, aquell projecte va acabar als lavabos del Palau Reial. Ni tan sols Carles III el va secundar. El rei reformista, el de la “Puerta de Alcalá, ahí està”, “el mejor alcalde de Madrid” i el primer que va dictar la prohibició d’impartir primeres lletres en català es va cagar de por. Però mentre aquest projecte va tenir vida -com a projecte, naturalment- va desvetllar un viu interès a totes les cancelleries d’Europa, que s’ho miraven amb una gran atenció: Aranda pretenia ressuscitar l’imperi-zombi hispànic? Aquesta, i l’expulsió dels jesuïtes, acusats d’instigar la ruïna de Squillace, és a dir el cop d’estat anomenat Motín, eren les causes que expliquen el viatge de Casanova a Barcelona.
Barcelona sempre ha estat un niu d’espies. Ho havia estat mentre es pastava la Guerra de Successió (1705-1715) i, també, per molt estrany que pugui semblar, posteriorment a la derrota catalana i durant les dècades de plom de la repressió borbònica. I pel que fa a la missió de Casanova, tot apunta que hauria estat encarregada per la claveguera de la diplomàcia pontifícia. Sabem que, amb anterioritat, havia “treballat” al servei del Pontificat. I el cercle es tanca quan sabem que el pontífex Climent XIII elevat al setial de Sant Pere (1758) en una mena de cop d’estat ordit per l’eix borbònic París-Madrid, havia plantat cara als seus vells patrons per la qüestió de l’expulsió dels jesuïtes; és a dir, per la contemporització amb l’”herètica” Il·lustració.
El papa Climent XIII i el bisbe Josep Climent / Font: Viquipèdia
Casanova va arribar a Barcelona, sospitosament, procedent de París. Les fonts revelen que havia escapat precipitadament de la ciutat de la llum una nit fosca. I va acudir, directament al seu contacte a la capital catalana. En aquest punt és on entra en joc Nina Bergonzi, també veneciana i segona ballarina del Teatre de la Santa Creu. La Bergonzi era l’amant d'Ambrosio de Funes Villalpando, comte de Ricla, capità general de Catalunya (màxima autoritat política, militar, policial i judicial del règim borbònic al Principat). I, el que és més important, cosí-germà d’Aranda i candidat a succeir-lo. Per tant, queda força clar que la Bergonzi no seria, simplement, un dels vèrtexs d’un pintoresc triangle amorós, sinó que era la baula d’una cadena d’espionatge.
Públicament, Ricla i la Bergonzi es dispensaven uns curiosos apel·latius. Ell l’anomenava “la niña” i ella “il mio elefantino”. És possible que aquesta divertida familiaritat -la que li dispensava la Bergonzi- tingués relació amb alguna extremitat de Ricla: els retrats de l’època revelen que tenia un prominent nas. Però, també és possible que es referís a una altra extremitat que, a causa de l’escassa estatura física del capità general, podia resultar suficientment còmica com per despertar la imaginació satírica de "la niña”. Sigui com sigui, la gradació d’escàndols es dispararia a partir de la indiscreta aparició del faldiller Casanova: la ballarina-espia i el capità general i aspirant a president del Consejo de Castilla protagonitzarien públiques discussions i sonades baralles.
Els comtes d'Aranda i de Ricla / Font: Viquipèdia i Omnia
Ricla, per interès polític o per convicció personal -o per les dues coses- ho va reduir tot a una questió de banyes; i va ordir un pla per a desfer-se de l’espia-faldiller: des la seva posició de poder, va reclutar una colla de gàngsters de l’hampa local (en aquella època a Barcelona ja hi havia una important xarxa delictiva); que van implicar Casanova en un escabrós afer de faldilles i en un esperpèntic cas de robatori. Ricla el va empresonar preventivament -el poder espanyol és, des de sempre, molt aficionat a aquesta pràctica- a la masmorra militar de la Ciutadella, durant cinc setmanes. Oficialment per comprovar quin era el motiu de la seva presència a Barcelona. I extraoficialment per arrencar-li tota la informació possible.
La versió oficial no va colar. I un altre Climent -Josep Climent Avinent, bisbe de Barcelona- va iniciar un procés contra Ricla per immoralitat contumaç. Aquest detall, més enllà de l’esperada reacció de les jerarquies catòliques als escàndols públics, posa de relleu dos moviments tàctics. El primer evidencia que Ricla i Climent tenien comptes pendents des que el capità general havia perseguit el bisbe que animava els rectors a oficiar en català. I el segon, que la detenció de Casanova havia incomodat el Vaticà. Probablement van pactar retirar la denúncia a canvi de l’expulsió de Casanova. Ara bé, no devia marxar de buit perquè unes setmanes després, va estar a punt de morir a Ais de Provença enverinat, molt probablement pels sequaços de Ricla.
L’escàndol Casanova, més per raons polítiques que morals, va llastrar la carrera de Ricla, el gran mafiós d’aquella Barcelona borbònica. Si bé va perdre totes les opcions de succeir Aranda (fet que confirma el motiu i l’èxit de la missió de Casanova), en canvi quatre anys més tard (1772), el seu cosí-president el blanquejaria nomenant-lo ministre a Madrid. El preu d’aquella “corleonada”: la Bergonzi, que demostrava tenir més vides que un gat, passaria a escalfar el llit d’Aranda.
Imatge principal: Representació de Casanova a Venècia, obra del cartellista August le Roux / Font: Pinterest