Gènova, any 1126. Vint-i-quatre anys abans de la unió dinàstica del comtat independent de Barcelona i del regne d’Aragó. Els representants de les cancelleries comtals de Barcelona i podestals de Gènova signaven un tractat que garantia la seguretat dels mercaders respectius a la nació de l’altre contractant. Aquell tractat, que l’any següent es faria extensiu a les repúbliques de Pisa i de Venècia, i a la comuna independent de Milà, evidencia que a principis del segle XII, el comtat independent de Barcelona era un dels vèrtexs principals del comerç internacional a la Mediterrània occidental. Des de la centúria de l’any 1000, Catalunya era una potència exportadora. Però què produïa? I, sobretot, què exportava aquell petit estat en procés de consolidació situat al quadrant nord-oriental de la península Ibèrica?
Atles Català d'Abraham Cresques (1375) / Font: Bibliothèque Nationale de France
El comerç amb l’al-Àndalus
Segons la investigació historiogràfica, la Barcelona de les centúries del 1000 i del 1100 era un actiu centre comercial que mantenia una intensa relació mercantil amb els dominis musulmans peninsulars i nord-africans. Una relació que amb el temps -i malgrat la projecció expansiva catalana cap a Mallorca i cap al País Valencià- es va reforçar considerablement. A finals del segle XII, la lleuda (l’impost sobre les mercaderies importades) revela que els mercaders andalusins desembarcaven espècies i robes fines (de seda, de púrpura i de cotó). I els mercaders catalans que tocaven els ports andalusins desestibaven cuirs, productes alimentaris (fruits secs, arròs, panses i figues) i productes cosmètics, alquena, una pasta rogenca d’origen vegetal que al món andalusí s’emprava per a tatuar les mans, els braços, els peus i els turmells.
La intermediació entre el món andalusí i l’Europa cristiana
La posició geogràfica de Catalunya durant els segles XI i XII, situada com una falca entre l’Europa cristiana i el món andalusí, lluny de ser percebuda com una amenaça va ser concebuda com una oportunitat. Catalunya va ser un pont entre aquells dos mons tan diversos; i, a principis de la centúria del 1200, els mercaders barcelonins i mallorquins ja operaven des dels mercats interiors del Magrib. En aquella ruta, les panses, les figues o l’alquena havien cedit el protagonisme a l’or, als esclaus (principalment subsaharians), a l’ivori, a les plomes d’estruç, al pebre de Guinea (anomenat gra del paradís), a l’ambre gris, i a l’alum blanc, que els catalans adquirien a peu de caravana, estibaven cap a casa (a través dels ports d’Alger i d’Orà i amb les famoses coques catalanes), i des de Barcelona i des de Palma distribuïen arreu de l’Europa occidental.
Reconstrucció idealitzada de la Llotja de Barcelona, centre mercantil de la ciutat i del país / Font: Casa de la Llotja
El comerç amb la Mediterrània oriental
A finals del segle XII i principis del XIII, el comerç europeu amb la Mediterrània oriental tenia tres principals proveïdors/clients: l’Imperi bizantí i els estats croats de Jerusalem i d’Armènia. En aquestes rutes la historiografia generalista ha posat molt èmfasi en l’actiu paper de venecians i genovesos. Però, en canvi, les investigacions més recents revelen que, l’any 1187, una aliança de comerciants catalans i provençals ja havia creat comunitats mercantils en diversos ports de Terra Santa. L’activitat entre els ports de Barcelona i de Marsella amb els de Tir, de Beirut, o d’Acre era ben curiosa. Els catalano-provençals desestibaven antimoni, mercuri, draps de Lleida, teixits de luxe francesos i pelegrins de tot arreu. I estibaven, rumb a Catalunya o a la Provença, espècies i relíquies (o preteses relíquies) que es comercialitzaven a l’Europa occidental.
El comerç amb la península Ibèrica cristiana
El comerç amb Aragó, Castella, Lleó i Portugal, tot i la proximitat geogràfica, no seria el primer que es posaria en pràctica. Els catalans, des d’un inici, es van llençar a la mar, i les vies comercials amb la Meseta no s’obririen fins ben entrat el segle XII. De fet, en la negociació de la unió dinàstica de Barcelona i Aragó (1137-1150), l’ambició catalana de conquesta dels mercats peninsulars hi va jugar un paper important. A partir del 1150 els comerciants catalans són habituals als ports fluvials de Saragossa i de Porto; i als ports secs de Burgos i de Medina del Campo. Els catalans importaven llana en brut (destinada als telers catalans), i bestiar de carn i peix salat (destinat al consum nacional). I exportaven draps catalans, robes fines franceses o flamenques, espècies d’importació, esclaus africans, i productes alimentaris catalans: vi i oli.
Representació d'una coca catalana (segle XIV) / Font: Wikimedia Commons
El comerç amb l’Atlàntic nord
Les rutes comercials amb l’Atlàntic nord serien les més tardanes. No van funcionar amb normalitat fins després de 1339, quan les Galeres de Catalunya van esbandir la pirateria berber que impedia el lliure transit per l’estret de Gibraltar. A partir d’aquella data, els comerciants catalans es van establir als ports de Bruges, d’Anvers i de Londres. A Bruges van crear una comunitat pròpia, al voltant del temple que havien promogut: l’església del Carme. Actualment és un raval de la ciutat anomenat Carmeenburg. A Flandes, els catalans estibaven teixits de luxe -que, posteriorment, distribuïen arreu de la Mediterrània- i desestibaven fruits secs de collita catalana i ganivets de forja catalana. I a Anglaterra estibaven llana en brut (destinada als telers catalans) i desestibaven blat i, també, ganivets catalans de totes les mides i de tots els gustos.
La balança comercial catalana
La documentació que quantifica i valora el moviment comercial català medieval -d’importació i d’exportació- ens presenta una balança clarament favorable als interessos mercantils catalans. Els comerciants catalans de la baixa edat mitjana no tan sols exportaven productes de forja o de collita catalanes, sinó que importaven matèria primera que era manufacturada al país i, en bona part, redistribuïda a través dels circuits internacionals. I a més, intermediaven productes de luxe que tenien una forta demanda en mercats i en segments molt concrets. En definitiva, els comerciants catalans oferien mercaderies amb més valor afegit que els seus competidors. I aquesta seria la causa que explicaria per què Catalunya, un país relativament pobre en recursos naturals, durant els segles XIII i XIV esdevindria la primera potència econòmica de la Mediterrània.
Imatge principal: Representació de l'activitat comercial (segle XV) / Font: Bibliothèque Communale de Rouen