París, 15 de novembre de 1700. Lluís XIV de França coronava Felip V com a rei de les Espanyes. Sí, tal com sona. Amb un cop de força feien efectiu el dubtós testament de Carles II, el darrer Habsburg hispànic, i es proclamaven reis de mig món. Un curiós mapa de l’època, cartografiat a la cort de Versalles, revela l’autèntica ambició de Lluís XIV: crear una mena de Commonwealth borbònica (rotllo dinar familiar de Nadal), amb la presència de totes les figures del pessebre vivent. El caganer i el cunyat inclosos. Els Borbons es van expandir per mitja Europa. A París, a Nàpols i a Parma van ser destronats durant el segle XIX. Però en canvi, a Madrid es perpetuarien en el tron i es convertirien en relíquies d’una cultura intemporal que ha traspassat la barrera dels segles.
L'union de la France et de l'Espagne sous un même degré (1700), obra de Nolin / Font: Cartoteca de Catalunya
La remota divisa borbònica: “París bé que val una missa”
Per entendre com els Borbons assoleixen el poder, ens cal conèixer la vida i miracles d’Enric, el primer Borbó que posa les natges al tron de París (1589). Llavors, França estava governada per la caduca nissaga Valois; però usurpar el tron requeria una inversió formidable. En un seguit de guerres de saqueig, mal anomenades de religió (1562-1598), tots els llops de França es van llançar a una sanguinària cursa. I els Borbons s’hi van lliurar amb un entusiasme delirant: van amassar una gran fortuna robant, saquejant i assassinant milers de persones; i Enric, líder del partit protestant i senyor de la butxaca més plena de França- va ser coronat amb una frase que té la categoria de divisa: “Paris bien vaute una messe” (“M’importa una merda el que diguin de mi”).
El sospitós testament
Cent onze anys més tard, Lluís XIV feia ús i recurs de la divisa del seu avantpassat, i donava carta de legitimitat a un testament que, molt probablement, era més fals que una corda d’almasset. Segons les fonts historiogràfiques, Carles II -el darrer Habsburg hispànic- va signar el testament a favor de Felip de Borbó, va proclamar “me duele todo” i va expirar. Una curiosa i sospitosa seqüència de fets -més propera a un acudit poca-solta que a un afer d’estat- que les cancelleries europees no es van empassar, i que provocaria l’esclat de la Guerra de Successió hispànica (1701-1715). Efectivament, Carles II era una autèntica desferra humana (sobretot en els darrers anys de la seva vida), i era impossible creure que el traç ferm de la signatura era obra d’aquell cadàver vivent.
Felip V
Felip V va arribar als seus nous dominis acompanyat per una sòrdida ombra de falsificació que el perseguiria sempre. I això explicaria l’odi malaltís que, sobretot durant el conflicte successori, va projectar contra catalans, valencians i mallorquins. Però, en canvi, els seus excessos a la cort han passat -naturalment, de forma deliberada- més desapercebuts. No obstant això, ningú nega que la casa de Felip V va ser un autèntic manicomi. I el que era pitjor: els escàndols l’havien convertit en la perplexa riota de totes les cancelleries d’Europa. A les acaballes de la Guerra de Successió, per exemple, mentre es decidida -al més alt nivell- concloure anticipadament el conflicte, la reina va proclamar que “llançaria els seus fills pel balcó de palau, abans que perdonar els catalans”.
Coronació de Felip V / Font: Musée de Versailles
Maria Gabriela
Gabriela de Savoia, la primera esposa de Felip V i la que amenaçava llançar els fills pel balcó, no va desmerèixer mai el rei. Tenien una relació obsessiva -una brutal addicció al sexe- que traspassava tots els límits. Si més no, deia ben poc de la seva cultura higienista. En ocasions Felip es vestia amb la roba bruta de Gabriela, i en altres "andaba desnudo ante extraños; se pasaba días enteros en la cama en medio de la mayor suciedad, hacía muecas y se mordía a sí mismo, cantaba y gritaba desaforadamente, y alguna vez pegó a la reina". Quan Gabriela va emmalaltir (oficialment de tuberculosi) i se li va omplir el cos de ganglis supurants, Felip s’hi va continuar allitant com un possés. I després del luctuós desenllaç, consta que va mantenir relacions sexuals amb el cadàver de la reina.
Lluís, l’hereu desitjat
Lluís, primogènit de Felip i Gabriela, va heretar les addiccions i les perversions dels pares; i molt abans de ser coronat ja s’havia convertit en un personatge habitual dels ambients més sòrdids de Madrid. Des dels tretze anys d’edat, era el millor client dels pitjors prostíbuls. Les festes desenfrenades de sexe i alcohol, precedides de les corredisses entre la guàrdia reial i l’hereu (en una sinistra rèplica del joc del gat i la rata), es convertirien en una escena habitual; que no eren tan sols el safareig popular de la Villa y Corte, sinó també l’acudit recurrent a les cancelleries europees. En aquell tragicòmic escenari l’abdicació forçada de Felip (1724) en favor de Lluís només evidenciava que la fila que feia el rei era més calamitosa que el currículum que presentava el fill.
Felip V i Gabriela de Savoia / Font: Wikimedia Commons
Lluís i Lluïsa
Lluís I va morir prematurament als 17 anys (1724), set mesos després de ser coronat. Oficialment va morir de verola; i, extraoficialment, d’una infecció per unes venèries. Però, durant aquells pocs mesos, no va desentonar en absolut amb la cultura dissoluta i estrambòtica que havien importat els Borbons. Algú el va descriure com “Fogoso como su madre, lascivo como su padre, caliente como su madrastra y masturbador como su pederasta”. Durant la seva efímera etapa de govern, va conservar els seus costums de joventut. Però la revelació definitiva seria la seva esposa. La seva cosina Lluïsa d’Orleans -neta, també, de Lluís XIV- va protagonitzar monumentals escàndols que deixaven Felip V -el sogre- com un nen de bolquers.
Lluís i Lluïsa d'Orleans / Font: Wikimedia Commons
Lluïsa, la borratxa
Efectivament, els testos s’assemblen a les olles, si no és pel mig es per les vores. Maria Lluïsa, Borbó de cap a peus, es va revelar com un compendi de virtuts: borratxa fins a l’extenuació, blasfema sense aturador, supèrbia detestable, i adúltera compulsiva. La prematura mort de Lluís -el seu marit i protector- va precipitar la seva ruïna; i Felip V -reveladorament sense recanvis possibles a la família i una altra vegada al tron- i Isabel Farnese -la segona esposa del Borbó-, la van facturar a París amb ports pagats. Lluïsa va tenir una curta estada a Madrid, però tan intensa que la seva empremta quedaria marcada pels segles dels segles a les cortines de palau. En canvi, les restes dels excrements, asseguren que les van netejar.
Imatge principal: La família de Felip V / Font: Wikimedia Commons