San Sebastià (País Basc), 23 de setembre de 1892. La reina regent Maria Cristina, vídua d’Alfons XII i mare d’Alfons XIII i a proposta del president del govern -el conservador Cánovas del Castillo- signava un Reial Decret que declarava el 12 d’octubre Fiesta Nacional de España. Passades dues dècades, el 12 d’octubre de 1914, i a proposta del diputat ultraconservador Faustino Rodríguez de San Pedro, la Fiesta Nacional passa a la dubtosa categoria de Fiesta de la Raza. I, encara, una dècada després, el 12 d’octubre de 1931, diverses veus de la dreta espanyola més reaccionaria fan pública la proposta d’anomenar-la Fiesta de la Hispanidad, que seria la denominació oficial i definitiva a partir del 1935. Aquesta escalada patriotera dibuixa un camí que no és ingenu, sinó que traça un trajecte, perfectament delimitat pels mil·liaris, del “problema catalán”.

Alfons XIII i Rodriguez de San Pedro. Font Museu d'Història de Catalunya i Ministerio de HaciendaAlfons XIII i Rodríguez de San Pedro / Font: Museu d'Història de Catalunya i Ministerio de Hacienda

Anem a pams. La proposta de Cánovas del Castillo no obeïa al simple fet que el calendari era a les portes del 400 aniversari del pretès “Descubrimiento”. És difícil creure que ningú hi va pensar mai fins tres setmanes abans. Aquell decret (el de la Fiesta Nacional) signat a corre-cuita i a la tauleta de nit (o al vàter) de la residència estiuenca dels Borbons a la costa basca era la reacció de les classes extractives madrilenyes (oportunament vestida de patrioterisme nacionalista espanyol); a l’aprovació i publicació -cinc mesos abans- de les Bases per a la Constitució regional catalana, més conegudes com les Bases de Manresa (27/04/1892). La premsa de l’època revela que el poder espanyol mai va veure el catalanisme modern com una oportunitat per a regenerar Espanya -com un vehicle polític-, sinó com una amenaça al seu estatus personal, familiar i de classe.

Més coses. L’any 1914 Rodríguez de San Pedro (per cert, besavi de Rodrigo Rato, expresident de Bankia i exvicepresident del govern espanyol) crea un corrent d’opinió que culminarà amb una sorprenent (o no) immediatesa del canvi de denominació de la “Fiesta Nacional”: a partir de llavorsDia de la Raza”. I el “problema catalán” és, de nou, al rerefons d’aquella ridícula reacció: el 6 d’abril de 1914, també -com en el cas anterior- cinc mesos abans, Enric Prat de la Riba culminava el projecte de creació de la Mancomunitat de Catalunya, el primer govern català des de la fi de la Guerra de Successió (1714). De nou, la premsa de l’època revela el rebuig de les classes extractives madrilenyes al projecte català: les escales del viatge que havia fet Cuba (1868-1898) -provincialització, autonomia, independència- retronaven a les Corts de Madrid.

Franco i Ramiro de Maeztu. Font Biblioteca Virtual de Defensa i GipuzkoaKulturaFranco i Ramiro de Maeztu / Font: Biblioteca Virtual de Defensa i GipuzkoaKultura

Més coses, encara. Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), el govern espanyol va intentar l’expansió del “Dia de la Raza” al conjunt de les antigues colònies americanes. Festejar el “Descubrimiento” amb tot el que havia significat històricament, era un monumental despropòsit. Però en aquell escenari, sublimar les velles glories imperials (més aviat, els vells fantasmes de la llegenda) era un instrument recurrent per justificar la repressió desbocada contra el catalanisme i contra l’obrerisme. En aquest punt és on entra en joc una figura que, posteriorment, destacarà com a ideòleg del cop d’estat militar del 1936: el clergue basc Zacarias de Vizcarra, enviat a propòsit a l’Argentina, els va dir que, a les repúbliques americanes, el terme “raza” se’ls havia posat travesser. Col·loquialment, com una puntada de peu als collons.

No cal explicar el per què. Ja en aquells moments, el terme “raza” era part essencial de l’ideari dels règims ultradretans europeus que s’havien imposat a la Itàlia de Mussolini i a l’Espanya de Primo de Rivera, i que s’imposarien a l’Alemanya de Hitler. Règims que ressuscitarien el tètric matrimoni colonialisme-racisme amb els seus pitjors parracs. A l’Espanya d’Alfons XIII, de Primo de Rivera, de Calvo Sotelo, de Martínez Anido, de Milans del Bosch... i de Largo Caballero (líder del PSOE, l’únic partit de tradició democràtica que va col·laborar amb el règim dictatorial); el 12 d’octubre va continuar sent el “Dia de la Raza”. Fins i tot -i molt reveladorament- amb la proclamació de la II República (14 d’abril de 1931) i amb governs pretesament d’esquerres (espanyoles, naturalment) el 12 d’octubre continuaria sent el “Dia de la Raza”.

Primo de Rivera i Zacarias de Vizcarra. Font Museo del Ejército i Blog FilosofiaPrimo de Rivera i Zacarias de Vizcarra / Font: Museo del Ejército i Blog Filosofia

El terme “Hispanidad”, ideat per a esquivar la pedra “racial” situada al mig del camí, arribaria, curiosament, de la mà de la dreta reaccionaria espanyola. Durant el govern de coalició format per la CEDA -de Gil-Robles-, el PRR -de Lerroux-, i el Partido Agrario -de Martínez de Velasco- (novembre, 1933 – gener, 1936) van sorgir algunes veus al voltant de la figura del falangista Ramiro de Maeztu, que proposaven canviar “raza” per “hispanidad”. Aquella proposta, formulada el 1931, havia dormit en el calaix de l’oblit fins que, reveladorament, es van produir els Fets del Sis d’Octubre (1934): la proclamació de la República catalana. Una altra vegada el “problema catalán” al rerefons de la denominació. Quatre mesos després del judici i condemna (juny, 1935) al govern de Catalunya, la “Fiesta de la Raza” es convertia en la “Fiesta de la Hispanidad”.

No per gaire temps. Una altra vegada la premsa de l’època revela que en el primer 12 d’octubre després de la Guerra Civil (1936-1939), el règim franquista havia recuperat la denominació “Fiesta de la Raza”. I que el plat fort d’aquella jornada van ser les desfilades militars. Burgos, Salamanca o Toledo, ciutats idealitzades a la força per l’aparell propagandístic del règim franquista; van cedir el seu protagonisme (“manu militari”, naturalment) a Saragossa, especialment; però també a Barcelona, València i Madrid, ciutats icòniques de la resistència republicana, en una exhibició desbocada de militarisme, de patrioterisme i d’autoritarisme; similar (en les formes, en el contingut i en el missatge) a la de, per exemple, l’exèrcit nazi alemany que va ocupar París el juny de 1940.

La regent Maria Cristina i el president Cánovas del Castillo. Font Àustria Forum i Congrés dels DiputatsLa regent Maria Cristina i el president Cánovas del Castillo / Font: Austria Forum i Congrés dels Diputats

El règim constitucional de 1978 va consagrar el 12 d’octubre com el “Dia de la Hispanidad”, i com a “Fiesta Nacional de España”. De quina hispanitat? De l’Espanya atàvica, violenta i eterna de fàbrica borbònico-franquista? Un fet més que desemmascara l'esbombada -i blanquejada- transició. Per què en qualsevol cas els interrogants bàsics serien: festa, de quina raça? Ningú amb un mínim coneixement de la història podia justificar aquesta denominació. Ni el 1914, ni el 1926. Per tant, clarament, la repregunta seria: amb quin propòsit? I des del 1987, de nou el règim constitucional del 78 en un exercici de maquillatge professional (ai, la transició) prescindeix de la denominació “hispanidad” per a deixar-ho en “Fiesta Nacional”. La qüestió de nou és: de quina nació? De l’Espanya atàvica, violenta i eterna, que l’octubre del 2017 corejava, a cor què vols, “a por ellos, oé”?

 

Imatge principal: Representació de Colom desembarcant a la Hispaniola, obra de Dioscóro Puebla (1862) / Font: Museu del Prado

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat