Barcelona, 8 de gener de 1634. Fa 388 anys. Joan Sala i Ferrer, anomenat també Serrallonga, era executat per ordre del virrei hispànic Enric d’Aragó Folc de Cardona, duc de Sogorb. Serrallonga havia estat un dels grans capitans del bandolerisme català i un dels màxims exponents d’un fenomen que ocultava una veritable guerra civil sorda. El bandolerisme català, dividit entre nyerros (el partit senyorial) i cadells (el partit plebeu), seria una prolongació dels conflictes socials de caràcter general que, a finals de l’edat mitjana (a Catalunya, la Revolució Remença, 1448-1486), debatien la conservació o la fi del règim feudal. I els seus tentacles s’infiltrarien per totes les institucions polítiques del país.
El bandolerisme català, un fenomen català?
El bandolerisme català no va ser un fenomen exclusivament català, sinó que va ser una forma genuïnament catalana de transitar a través d’un període convuls. L’Europa del segle XVI va ser un bullidor de tensions socials que, a cada país, adquiririen unes formes i unes expressions singulars. El bandolerisme organitzat —que és com s’articularia a Catalunya— va tenir les seves manifestacions pròpies a la Provença, al Llenguadoc, al País Valencià, a la Toscana o a Sardenya, per posar alguns exemples. O a Sicília, a Calàbria i a Nàpols; països on, amb el decurs del temps, derivaria cap als fenòmens de la màfia, de la 'Ndrangheta i de la Camorra.
Gravat de Tortosa (1648) obra de Beaulieu / Font: Cartoteca de Catalunya
L’escenari
La fi de la Revolució i Guerra dels Remences (1448-1486), tot i que es va saldar amb una ajustada victòria de les classes populars agràries, es va traduir en l’inici del desballestament del règim feudal. L’estament nobiliari català va quedar arruïnat (pels efectes de la guerra i per la derogació de bona part dels seus privilegis feudals). En aquell context crític, les famílies aristocràtiques van buscar matrimonis avantatjosos amb les grans famílies nobiliàries castellanes i, en l’espai de temps de dues generacions, els trobem situats a la Baixa Andalusia. Però en canvi, la petita noblesa va restar al país, arruïnada, desprestigiada i atrapada pel destí.
Qui era qui? Els nyerros
Aquesta petita noblesa seria el cos social que fabricaria el fenomen. Arruïnada pels efectes del conflicte i, sobretot, per les seves conseqüències (abolició de bona part de les abusives rendes feudals), es va llançar a l’única activitat que coneixia: la guerra i el pillatge. I si bé és cert que algunes nissagues d’aquesta petita noblesa les trobem en empreses militars de la monarquia hispànica, com la guerra de Granada (1484-1492) o la conquesta americana (a partir de 1492); la immensa majoria van restar a Catalunya i van promoure un escenari de violència generalitzada —similar a la feudalització de l’any 1000— que pretenia involucionar el país. Serien els nyerros.
Gravat de Tarragona (1659) obra de Beaulieu. Font: Cartoteca de Catalunya.
Qui era qui? Els cadells
El conflicte remença va ser la primera revolució moderna d’Europa. I es pot ben dir que el resultat d’aquella guerra impulsaria la primera reforma agrària de la història europea. La Catalunya del XVI era un país carbonitzat, però també era una terra d’oportunitats (la gran immigració occitana que va duplicar la població i va quadruplicar la producció, ho certifica). Això explicaria que aquelles classes plebees (pageses i menestrals) que havien assolit un escenari que generava grans possibilitats (i que es confirmaria amb el sorgiment de les primeres formes precapitalistes) es resistissin als propòsits involucionistes de la petita noblesa. Van respondre amb les mateixes armes i van esdevenir els cadells.
El bandolerisme plebeu
El perquè les puixants classes plebees van respondre a l’atac amb les mateixes armes s’explica pel buit de poder a la Catalunya de l’època. L’estament reial —el tradicional aliat de les classes plebees durant el règim feudal— s’havia desplaçat a Castella. I els virreis nomenats per la monarquia hispànica, generalment forasters, mai van ser capaços d’entendre la singularitat catalana i d’afrontar el problema amb encert. Això explica per què els consells municipals van reaccionar creant —naturalment, de forma clandestina i totalment al marge dels tradicionals sometents— colles de bandolers que combatien el pillatge senyorial amb les mateixes armes.
Gravat de Girona (1659) obra de Beaulieu / Font: Cartoteca de Catalunya
Els tentacles del poder
L’autèntica dimensió del fenomen bandoler català la trobem en dues figures polítiques de primer nivell. Per una banda, Joan Terés i Borrull, fill d’una família de terratinents agraris arruïnats de Verdú (Urgell) que va ser bisbe d’Elna (1579-1586), de Tortosa (1586-1587), arquebisbe de Tarragona (1587-1603), i conseller i confessor del rei hispànic Felip III (1598-1603). Terés va ser el cap polític del partit bandoler nyerro. I d’altra banda, Francesc Robuster i Sala, fill d’una família d’apotecaris d’Igualada i de Reus, que va ser bisbe d’Elna (1591-1598) i bisbe de Vic (1598-1607), va ser el cap polític del partit bandoler cadell.
Els curiosos vincles de lleialtat
La divisió de la societat catalana de l’època (entre nyerros i cadells) no sempre responia a l’extracció social. Encara eren vius els mecanismes relacionals medievals (les xarxes clientelars senyorials i feudals), i en aquell context ens trobem casos ben curiosos que obeïen a una arquitectura de trames de lleialtat. Com els Pons de Vallfogona de Riucorb, inicialment simples mossos de cavalls del poder senyorial local, que acabarien convertits en bandolers al servei del partit nyerro. El pare (Magí, 1585-1642) i els seus vuit fills mascles, malgrat el seu origen humil, esdevindrien el puntal del poder nyerro a la Baixa Segarra, i s’enriquirien substancialment gràcies a la seva activitat bandolera.
Imatge principal: Escena que representa un crim entre bandolers. Font: Enciclopèdia