Imatge principal: Portada d'una sentència del Tribunal de Contrafaccions / Font: Arxiu de la Corona d'Aragó

Barcelona, 30 d’octubre de 1702. Vuit hores del vespre. El Dietari de la Generalitat consignava que la Reial Audiència de Catalunya havia notificat al comerciant barceloní Arnold Jager l’ordre d’expulsió dictada per la cancelleria de Felip V. La Guerra de Successió hispànica (1701-1715) ja havia esclatat als camps de batalla europeus, i el Borbó hispànic havia decretat la prohibició de comerciar amb les potències atlàntiques enemigues de l’eix París-Madrid. La cancelleria borbònica argumentava que Jager havia desobeït repetidament la prohibició. Però, en canvi, des d’un primer moment, les institucions catalanes es van oposar a l’expulsió i van donar suport incondicional a Jager. L’estira-i-arronsa entre la justícia hispànica i les institucions catalanes, es resoldria -—després de dos anys de litigis— a favor de la defensa de Jager. Però les esquerdes que provocaria aquella crisi resultarien insalvables, i acabarien precipitant l’adhesió de Catalunya a l’aliança internacional austriacista (1705).

Anna d'Anglaterra i Mitford Crowe. Font Viquipedia

Anna d'Anglaterra i Mitford Crowe / Font: Viquipèdia

Qui era Arnold Jager?

Arnold Jager era un comerciant exportador neerlandès radicat a Barcelona des del 1667, pel cap baix (trenta-cinc anys abans que Felip V n'ordenés l'expulsió). Jager havia estat un dels pioners del procés d’internacionalització de la producció catalana: les fonts documentals (els relats dels viatgers contemporanis Ponz i de Vilà) el relacionen amb el també neerlandès Johann Kies Helmont, exportador d’oli del Camp de Tarragona als mercats centreeuropeus (des del 1660) i amb els anglesos Joseph i Arthur Shallet i Gilbert Heathecat, creadors de la primera destil·leria a Reus (1685) que produïa per abastir als mercats britànics. Amb el decurs del temps Jager havia acumulat una fortuna respectable i havia adquirit una destacada posició social. Formava part de l’elit mercantil de Barcelona —també les fonts el relacionen amb Narcís Feliu de la Penya, fundador de la Companyia de la Santa Creu (1690), la primera companyia mercantil catalana—, i el 1692 havia obtingut la dignitat de Ciutadà Honrat de Barcelona.

Com era la Catalunya de Jager?

L’any 1701 Catalunya ja era una potència exportadora: exportava llanes en brut al nord d’Àfrica i tèxtils manufacturats i alcohols destil·lats a Sicília, a Nàpols, als Països Baixos i a Anglaterra. Fins i tot, els aiguardents de Reus ja es comercialitzaven a les incipients colònies neerlandeses i angleses de les Antilles i de Nord-amèrica. La prohibició borbònica representava un cop duríssim a l’economia catalana en el punt en què estava plenament recuperada de la devastació de la guerra dels Segadors (1640-1652) i de les terribles crisis desfermades durant la llarga postguerra (1652-1688). Significava renunciar a les tres quartes parts dels mercats guanyats amb un esforç titànic. No havia estat tan sols recuperar les vies comercials anteriors al conflicte, sinó transformar una part important de l’aparell productiu del país. És en aquella època (el darrer terç de la centúria del 1600) que s’havia intensificat la dificultosa transformació dels conreus tradicionals de cereals pels de plantes industrials: vinya, olivera, lli i cànem.

Mapa neerlandés de Catalunya (1690). Font Cartoteca de Catalunya

Mapa neerlandès de Catalunya (1690) / Font: Cartoteca de Catalunya

Era cert que Jager havia desobeït la prohibició?

La prohibició va disparar el contraban. Les vies comercials es veurien molt perjudicades, però no arribarien a desaparèixer. I, a partir de la prohibició les fonts documentals (els Dietaris de la Generalitat) consignen un creixement espectacular de confiscacions (sobretot del tèxtil) a comerciants que no havien tingut cap tipus de presència, si més no una presència documentada, en les grans operacions mercantils anteriors a la prohibició. Llavors és quan es dispara la qüestió: era possible que un comerciant que havia acumulat una fortuna considerable i que havia assolit un reconeixement social destacat, per necessitat o per avarícia posés en risc patrimoni i posició en el negoci del contraban? La resposta ens la dona la mateixa cancelleria de Felip V. Jager no va ser formalment acusat de desobeir la prohibició, sinó per la seva condició de cònsol dels Països Baixos a Barcelona. És a dir, oficialment per la seva condició de potencial espia d’una nació enemiga del règim borbònic.

El fosc propòsit de Felip V

No obstant això, els Dietaris de la Generalitat, en les consignacions dels dies i setmanes posteriors, apunten clarament que el propòsit de la cancelleria borbònica era convertir Jager en la víctima anunciatòria d’una maniobra orquestrada. Felip V, a l’inici del seu regnat (1701), i amb el propòsit d’aplanar el camí cap al tron, havia signat —mastegant vidres— unes Constitucions de Catalunya (1701), que no tan sols consagraven el règim foral català, sinó que —en paraules de l’economista coetani Feliu de la Penya— eren les millors que havia negociat Catalunya des de Ferran el Catòlic (1495). Però —i els fets posteriors ho corroboren—, el Borbó, més que no tenir cap voluntat de complir, havia previst erosionar progressivament el règim foral català. És a dir, la cancelleria borbònica de Madrid sabia que Catalunya, a diferència de la resta dels seus dominis peninsulars, era un país governat per les classes mercantils i pretenia arruïnar l’aparell econòmic català amb el propòsit clar de provocar l’ensorrament de l’edifici polític català. 

Felip V i Portocarrero. Font Real Academia de la Historia i Viquipedia

Felip V i Portocarrero / Font: Academia de la Historia i Viquipèdia

El Tribunal de Contrafaccions

Les classes mercantils catalanes ho van llegir perfectament. Des d’un primer moment l’advocat de Jager va forçar la intervenció del Tribunal de Contrafaccions. Aquest organisme era una de les principals concessions que la classe política catalana li havia arrencat al primer Borbó en aquelles polèmiques Corts de 1701. I tenia la missió de resoldre les reclamacions que es presentaven per actuacions contràries a les Constitucions de Catalunya. Era, per dir-ho d’una manera planera, una mena de Tribunal Constitucional del país, que li podia esmenar la plana a la Reial Audiència, és a dir, a la justícia de Felip V. Introduir el cas al Tribunal de Contrafaccions seria el gran èxit de la defensa de Jager: no tan sols activaria tota la maquinària de les institucions catalanes (pel que representava dirimir un cas en aquella sala), sinó que inclinaria tota la classe política catalana a favor de la reclamació. Primer el Consell de Cent barceloní i el braç militar i, posteriorment, la Generalitat.

La reacció espanyola

No obstant això, el recorregut d’aquella causa dibuixaria molt il·lustrativament i anticiparia reveladorament el paisatge de tensió que ja presidia les relacions entre l’aparell hispànic a Catalunya i la classe política catalana. El virrei hispànic Portocarrero, inicialment partidari de soterrar la qüestió i sol·licitar una rectificació a Madrid, acabaria xocant amb la dura realitat i es convertiria en un dòberman del règim borbònic. Va fer mans i mànigues per evitar l’entrada del cas al Tribunal de Contrafaccions i, finalment vençut, pressionaria Cordelles, el cap visible del Braç Militar, a la tradicional i amenaçadora manera hispànica, imposant-li una sanció de 2.000 lliures de plata (l’equivalent actual un milió i mig d’euros), amb el pretext que li esvalotava el galliner. El Dietari de la Generalitat del 24 de març de 1702 ho consigna: “sots pena de dos mil lliuras de plata de sos béns propris exigidoras y als reals cofres aplicadoras, que encontinent revoque, anul·le y linie las provisions per aquell com a protector predit, y com a tal altre dels jutges de contrafaccions”.

La connexió entre Jager i Gènova

Finalment, i després d’un bel·licós intercanvi de missives oficials entre Madrid i Barcelona durant un any llarg, la cancelleria borbònica, per por a perdre la batalla judicial, acabaria retirant l’ordre d’expulsió (1704). Catalunya li havia guanyat la batalla judicial a Felip V. Jager podria continuar fent vida a casa seva. Però la trencadissa ja no es podia recomposar. Tan sols un any després, el 20 de juny de 1705, Domènec Perera i Antoni de Peguera, comissionats per les institucions catalanes, es reunien a Gènova amb Mitford Crowe, representant de la reina Anna d’Anglaterra, i signaven un tractat que integrava Catalunya en l’aliança internacional austriacista. Mitford Crowe és la connexió que explica Gènova: havia estat  un comerciant exportador radicat a Catalunya i era un vell amic de Shallet (el creador de la primera fàbrica d’aiguardents de Reus), d’un altre Feliu de la Penya (que en el futur seria el creador de la Companyia Nova de Gibraltar, la primera que trencaria el monopoli de Cadis) i d'Arnold Jager.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat