Barceloneta (llavors, colònia espanyola de Puerto Rico), 1 de juliol de 1881. Fa 140 anys. Després de moltes reivindicacions, Eulogio Despujol Dusay, capità general de Puerto Rico, autoritzava la constitució del primer ajuntament de Barceloneta. El projecte del comerciant i navilier català Bonós Llensa i Feliu (Blanes, 1821 – Barceloneta de Puerto Rico, 1891), iniciat dues dècades abans, adquiria la definitiva categoria de municipi. Barceloneta, un municipi de nova creació poblat exclusivament per agricultors i comerciants catalans, seria una illa catalanoparlant al Carib. Però no seria l'única. Durant el segle XIX i part del XX, Barceloneta, Aguadilla, Ponce i, especialment, Mayagüez van albergar nodrides colònies de catalanoparlants, originaris dels Països Catalans o, fins i tot, nascuts a Puerto Rico, que van conservar i transmetre la llengua catalana.
Mapa colonia espanyol (1885) / Font: Cartoteca de Catalunya
Els catalans de Puerto Rico
L’emigració catalanoparlant a Puerto Rico seria una de les més tardanes del procés de conquesta comercial catalana iniciat a mitjans del segle XVIII. Mentre que les primeres comunitats catalanes a Amèrica apareixien a partir de 1750 (Buenos Aires, Nova Orleans), la primera presència catalanoparlant a Puerto Rico data de 1820, quan la immensa majoria de les colònies espanyoles d’ultramar ja s’havien independitzat. En aquest punt cal recordar que Puerto Rico (amb Cuba, Guam i Filipines) va ser una de les quatre darreres possessions espanyoles d’ultramar (1898). Aquest detall és molt important, perquè les fonts documentals revelen que una part important de la producció dels agricultors i de l’activitat dels comerciants catalans establerts a Puerto Rico es destinaria als emergents mercats americans.
Què va impulsar l’emigració catalana a Puerto Rico?
L’illa de Puerto Rico tenia —i té— un terra i un clima molt apropiats per al conreu de la canya de sucre. De fet, el conreu i producció d’aquest producte havia estat introduït a la regió per un català. Tres segles abans (1505), Miquel de Ballester (Tarragona, 1459 – Santo Domingo, 1516), emprenedor i home de confiança de Colom, havia estat el pioner en el conreu, producció i exportació de sucre a les Antilles. Amb el canvi d’hàbits dels paladars europeus durant els segles XVII i XVIII, el sucre es va convertir en un producte molt demandat i, en conseqüència, molt rendible. En aquest punt és important destacar que, per exemple, algunes de les grans fortunes del segle XIX francès es van fabricar a les plantacions sucreres de la Martinica i de la Louisiana. I els catalans que van fer cap a Puerto Rico també van dipositar les seves ambicions en el dolç element.
Plantació a Puerto Rico (principis del segle XX) / Font: Biblioteca Nacional de España
Els sucrers catalanoparlants de Puerto Rico
L’estudi de les elits catalanoparlants d’aquell Puerto Rico colonial i postcolonial ens dibuixa una oligarquia de propietaris agraris dedicats a la producció de sucre de canya. Els Abril, Barceló, Basora, Defilló, Domènech, Ferré, Lió, Mestre, Pol, Oller, Riera, Rius, Rosselló, Segarra, Serra, Vergé, Vilà o Vilella, clavaven les seves arrels a Catalunya i a Mallorca. Un bon exemple d’aquelles històries és la de Pere Rosselló Batle, nascut a Alaró (Mallorca) el 1874, i que —pràcticament amb les mans a la butxaca— va arribar a Puerto Rico el 1902 (quatre anys després de la retirada espanyola). Pere Rosselló podria inspirar una versió mallorquinocaribenya de la sèrie Rich man, poor man: no tan sols va ser un exitós empresari sucrer, sinó que seria el patriarca d’una nissaga que ha donat dos governadors generals elegits democràticament.
Quina altra cosa va impulsar l’emigració catalana a Puerto Rico?
La primera presència datada de catalans a Puerto Rico (a partir de 1820) coincidia amb un canvi substancial del mapa del Carib. Les Tretze Colònies britàniques s’havien convertit en els Estats Units d’Amèrica (1783); el virregnat espanyol de Nova Granada en la República de la Gran Colòmbia (1811), i el de Nova Espanya, en els Estats Units Mexicans (1821). Aquell nou mapa potenciava el valor estratègic de Puerto Rico, i això seria, precisament, el que impulsaria una segona migració catalana: els comerciants naviliers. Un bon exemple d’aquelles històries la personifica Bonós Llensa, que, també pràcticament del no-res, va crear una ciutat portuària de nova fàbrica i una flota de naus mercants que cobrien el transport regular entre Barceloneta de Puerto Rico i els ports de Nova Orleans, Nova York i Barcelona.
Noia porto-riquenya (1898) / Font: National Museum of American History
Quina llengua parlaven els catalans de Puerto Rico?
A la colònia espanyola de Puerto Rico (fins al 1898), el català no va tenir mai consideració de llengua oficial. De fet, a la metròpoli era una llengua prohibida i perseguida. Per posar només un exemple, el 1896 —tan sols dos anys abans de la fi del domini colonial espanyol— Salvador Bermúdez de Castro, director general de Correus i Telègrafs, havia prohibit les converses telefòniques en català. Tant a la metròpoli com a les colònies. Però a Puerto Rico —com als Països Catalans—, i més concretament a Barceloneta o al barri català de Mayagüez (anomenat Barcelona), el català era la llengua de les cases, dels carrers, de les places, de les botigues i de les cobertes dels vaixells. Durant tres generacions —la de pares, fills i nets del segle XIX porto-riqueny— el català va ser la llengua amb què aquells pioners es van estimar, es van barallar i van fer negocis.
Mercat de Mayagüez (1877) / Font: Biblioteca Nacional de España
Com funcionava la corretja de transmissió generacional?
La primera meitat del segle XIX català va estar marcada per un profund procés de transformació. No obstant això, la industrialització del país no va generar —si més no, a nivell social— grans expectatives. I això va realimentar aquell mite tan català “d’anar a fer les Amèriques”. I si era a casa dels “oncles” de l’Havana o de Mayagüez, l’èxit podia semblar garantit. Les comunitats catalanes de Puerto Rico van tenir una història endogàmica, de casaments entre veïns o amb parents de lluny —reclamats— que travessaven l’oceà escapant de la misèria. A diferència del que va passar amb la comunitat catalana de Buenos Aires, quasi mai aportarien recursos per capitalitzar la inversió americana (la famosa dot matrimonial compensatòria). Però, un cop allà, es revelarien com a bons capatassos, i com a gendres i nores molt ben valorats.
El català de Puerto Rico
Com va passar amb la comunitat catalana de Montserrat, a Buenos Aires, el català va començar a desaparèixer, paradoxalment, amb el canvi de domini (1898). Si bé és cert que les famílies més poderoses d’aquell món catalanoparlant —els Basora o els Rius, per exemple— ja feia dècades que havien abandonat la cultura endogàmica; el nou escenari polític va propiciar l’emergència d’una nova elit política que substituiria les velles oligarquies colonials. Les famílies catalanoparlants de Barceloneta i de Mayagüez es van mestissar amb les oligarquies castellanoparlants que havien acceptat aquell nou estatus i, fins i tot, amb les noves classes funcionarials angloparlants. Però amb la desaparició del català de Puerto Rico es perdia un patrimoni d’una gran riquesa lèxica i fonètica (que anomenaríem català caribeny), i que avui ens resultaria d’un exotisme extraordinari.
Mercat de Ponce (principis del segle XX) / Font: Library of Congress
Què va quedar de tot allò?
Els Rosselló no són l’única nissaga originària dels Països Catalans que ha donat governadors de Puerto Rico. Dels tretze governadors de l’illa que, des del 1948, són elegits democràticament, set procedeixen de l’emigració catalanoparlant: Roberto Sánchez Vilella, Luis Alberto Ferré, Carlos Romero Barceló, Pedro Rosselló, Sila Calderón Serra, Aníbal Acevedo Vilà i Ricardo Rosselló. I es dona la curiosa circumstància que els Serra (Sila Calderón) i els Rosselló (Pedro i Ricardo) claven les seves arrels familiars en el mateix poble: Alaró, a les faldes de la serra mallorquina de Tramuntana. I que bona part de la resta procedeixen de Mayagüez, vila nadiua de Joan Francesc Basora i Joan Rius, líders independentistes porto-riquenys de finals del segle XIX; i de Pilar Defilló, mare de Pau Casals.
Foto principal: Litografia de San Juan de Puerto Rico (segle XIX). / Font: Archivo General de Puerto Rico.