Madrid, 18 d’octubre de 1939. Feia cinc mesos i mig que havia conclòs la Guerra Civil Espanyola (1936-1939), i un mes i mig que s’havia iniciat la II Guerra Mundial (1939-1945). El consell de ministres del règim franquista celebrat aquell dia, ordenava la creació del Instituto Nacional de Colonización. Aquest instrument, durant el seus trenta dos anys d’existència (fins el 1971), fundaria dotzenes de pobles de colonització arreu de L'Estat espanyol. Pobles creats al mig del no-res destinats, exclusivament, a l’activitat agroramadera. Pobles nous, però que curiosament, reproduïen els esquemes atàvics (socials i econòmics) que imperaven en el subdesenvolupat medi rural espanyol.
Els pobles del NO-DO
Els pobles de colonització del franquisme serien un tema recurrent del NO-DO. La gran majoria van ser fundats durant els duríssims anys de la postguerra i en aquella indecent publicitat en blanc i negre, se’ls presentava com un gran èxit del règim. Però la realitat seria ben diferent. Els pobles de colonització del franquisme es van crear inspirats en l’ideari polític falangista, i serien el paradigma del silenci imposat pel règim. I serien creats per la necessitat de pal·liar l’autarquia i l’aïllament que l’escenari internacional havia imposat al règim franquista. I no, com pregonava el NO-DO, per a dotar de recursos els pagesos sense terra i expandir els conreus de regadiu.
Plànols de l'ajuntament i de l'escola d'un poble de la colonització. / Font: Ministerio de Agricultrua, Pesca y alimentación
Qui és qui?
El Instituto Nacional de Colonización no era, ni tan sols, un projecte del franquisme. Era, bàsicament, la transformació del Servicio Nacional de Reforma Económica y Social de la Tierra, creat durant l’etapa republicana. Aquesta transformació, que anava més enllà d’una simple operació de maquillatge, seria obra del destacadíssim falangista Raimundo Fernandez Cuesta, que havia estat amic personal de José Antonio Primo de Rivera (el fundador de la Falange) i que va ser nomenat ministre d’Agricultura (malgrat que era oficial de marina) del primer govern franquista, en plena Guerra Civil. Amb aquestes dades, queda fora de qualsevol dubte la càrrega ideològica d’aquella iniciativa.
El Instituto Nacional de Colonización a Catalunya
A Catalunya, l’INC crearia quatre pobles de colonització: Villafranco del Delta (actualment, i a iniciativa dels seus veïns, Poblenou del Delta), al Montsià; i Sucs, Gimenells i el Pla de la Font, al Segrià. Tots aquests assentaments responien al mateix propòsit, i tots tenien un mateix traçat urbanístic i arquitectònic, que els faria inconfusibles i, fins i tot, els estigmatitzaria. Una plaça que feia les funcions de distribuïdor i que, generalment, allotjava l’ajuntament pedani i la parròquia sufragània. I carrers estrets formant illes rectangulars on s’hi disposaven les cases de les famílies pageses. Cap concessió a la cultura, més enllà de la taverna i, en ocasions, del cinema.
Plànol de la botiga del poblat de colonització / Font Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación
El Poblenou del Delta
El Poblenou del Delta, és probablement, el cas més excepcional perquè és l´únic que va ser creat a peu de mar. I, d’altra banda, és un cas molt paradigmàtic d’aquelles iniciatives, tant en la composició de la seva societat com en la funció econòmica que se li va reservar. L’any 1949, encara en plena postguerra i amb un règim políticament i econòmicament aïllat Franco a instàncies del llavors ministre d’Agricultura, el també falangista Carlos Rein Segura (que mantindria una curiosa relació amb les industries cervesera i tabaquera), convertia el Delta en zona colonitzable. De forma immediata es van parcel·lar uns terrenys pantanosos i s’hi van distribuir 280 famílies, que malviurien en precàries condicions fins que, passats set anys (1956) es completaria l’edificació del poble.
El poble
El 1956, el règim franquista va lliurar les claus de 96 cases d’un projecte inicial de 127, detall que revela que, si bé l’experiència no va impulsar un abandonament massiu, tampoc va generar expectatives més enllà del grup social format per les famílies pioneres. Però el que en realitat els van entregar va ser un barri sense ni tan sols els equipaments bàsics d’un poble del franquisme: l’ajuntament pedani, la parròquia sufragània, l’escola primària (la Escuela Nacional), i el centre social (la taverna i el cinema) no es construirien fins passats uns anys. Aquests detalls són molt reveladors perquè desemmascaren el fals mite que els pagesos de colonització eren afectos al régimen.
Les cases
Les cases de colonització mereixen un capítol a part. Serien una mostra del sincretisme que, des del primer moment, es va produir entre la sociologia franquista i la cultura atàvica de la picaresca hispànica. És a dir, una barreja d’incompetència, de xuleria i de corrupció. Les 273 famílies pageses (hi havia 7 baixes respecte el 1949) van ser allotjades en cases de dues mesures estàndard (54 i 98 m2) edificades, incomprensiblement, sobre terreny al·luvial, que obligaria a fixar-les amb plaques soterrades de formigó. En aquest punt cal esmentar que, en aquell moment, el ciment era un producte teòricament controlat, però reveladorament era objecte d’una brutal especulació en mans dels afectos al régimen.
Els desnonaments
Les primeres famílies del Poblenou procedien, en gran mesura, d’un desnonament massiu que s’havia produït en les propietats de Damián de Oriol Amigo de Ibero (el principal latifundista del Delta). Oriol ja havia intentat desnonar els seus arrendataris l’any 1935, poc després que el govern de la República (en mans d’un tripartit de dretes) hagués intervingut la Generalitat, i hagués deixat sense efecte les lleis agràries catalanes. El triomf de les esquerres i la restauració del govern de la Generalitat en les eleccions generals de 1936, ho impediria. Però l’any 1940, amb el canvi de règim provocat pel resultat de la Guerra Civil espanyola, Oriol aconseguiria desnonar els pagesos.
Plaça de l'església d'un poblat de colonització. Font: Arxiu Històric de Lleida
Matar tres pardals d’un tret
Entre 1940 (data dels desnonaments) i 1949 (data que es declara el Delta zona colonitzable), els desnonats per Oriol Amigo de Ibero, van viure en una mena de llimbs jurídics, conreant zones pantanoses sobre la línia de la costa que eren propietat de L'Estat. Amb la iniciativa colonitzadora del Delta, el règim franquista matava no dos, sinó tres pardals d’un tret: regularitzava la situació dels pagesos imposant-los uns cànons per l’ús de la terra; posava noves terres en producció confiant tot l’esforç als pagesos (inicialment el regim franquista no hi va invertir, pràcticament, ni un cèntim) i, sobretot, consagrava —de forma definitiva— els desnonaments perpetrats per Oriol Amigo de Íbero.
El poder als pobles de colonització
La relació entre el latifundista Damián Oriol Amigo de Íbero i el règim franquista és molt reveladora. L’any 1952, el dictador Franco el va nomenar marqués de Santa Coloma. No sabem per quin motiu li va ser concedit més enllà del fet que, per raons òbvies, devia ser un dels afectos al régimen més radicalment inquebrantables de la zona. Però sí que sabem que va formar part activa de la cadena d’oligarques del territori que actuaven com a capitostos del règim. En aquell món al revés del franquisme, el desnonador seria elevat a la categoria de marquès i, segons les fonts, “l’amic” dels arquitectes i dels constructors, José Cervera, seria nomenat primer alcalde pedani de Villafranco, poble de NO-DO.