Barcelona, 17 de gener de 1641. Fa 379 anys. Pau Claris —94è president de la Generalitat— proclamava, oficialment, la República catalana. Un dia abans, s’havia fet públic el que el president i els diputats (l’equivalent a consellers) havien mantingut en rigorós secret: el Pacte de Ceret (07/09/1640) entre la Generalitat i la monarquia francesa que, bàsicament, deia: “Admètrela de baix de sa protecció [referit a Catalunya] ab  (...) son govern a forma de república ab los pactes y condicions que entre la província y a sa magestat christianíssima [referit a Lluís XIII de França] se ajustaran”.

Retrat modern de Pau Claris (1854), obra d'Avel·lí Pi i Arimon. Font Revista Barcelona Antiga i Moderna

Retrat modern de Pau Claris (1854), obra d'Avel·lí Pi i Arimon / Font: Revista Barcelona Antiga i Moderna

Claris havia mantingut aquella carta relativament oculta, en una espera calculada que havia d’inclinar, definitivament, bona part de les classes dirigents del país cap al seu projecte. El debat i l’acceptació del Pacte de Ceret es produiria en el decurs d’una llarga sessió el dia 16 de gener (avançada la nit), i es formalitzaria el 17 de gener (a primera hora del matí), mentre els exèrcits hispànics —que havien iniciat la ocupació de Catalunya cinc mesos abans—, acampaven a l’antiga vila de Sants. En aquell acte, Catalunya proclamava —oficialment—​ que abandonava l’edifici polític hispànic.

Aquella República tindria una durada efímera: sis dies. Les circumstàncies que van obligar Claris a virar eren el producte de la suma de l’amenaça hispànica i del xantatge francès. El marquès de Los Vélez, el comandant de les tropes hispàniques de Felip IV, havia convertit el camí fins a les portes de Barcelona en una brutal massacre contra la població civil que contenia un únic missatge: la Revolució dels Segadors es paga amb sang. I amb aquella horda de carnissers a les portes de Barcelona, es produiria la catarsi que explica la decisió de Claris.

Efectivament, el govern de Catalunya considerava de vital importància aturar Los Vélez (i els seus vint-i-cinc mil efectius) a Martorell. El Dietari de la Generalitat revela que Francesc de Tamarit (el diputat militar, equivalent a conseller d’interior) i Rafel Antich (l’oïdor militar, és a dir el segon de Tamarit) van deixar tot el que tenien entre mans per a dirigir les tropes catalanes atrinxerades al Llobregat, i les que s’hi afegien. El mateix Dietari relata que el dia 20 “partiren de la present ciutat [referit a Barcelona] en la matinada, mil y sinch-cents moscaters per a anar a socòrrer als de nostre exèrcit".

Durant dos dies es va mantenir la incertesa, i el Dietari relata que, malgrat la gran diferència d’efectius, els catalansestavan peleant ab lo enemich a la vila de Martorell. Hisqué la bandera de Sant Ramon y altres banderas de altres convents, ab molts frares molt ben armats y gent de valor, que se amostrà molt bé a la occasió de la peleà (...) en la tarda, vingué nova que nostre exèrcit peleava ab lo del enemich, y los deputats enviaren recaudo a totas las iglésias (...), per a que nostres armes tinguen bona victòria, que tant importa al beneffici de la província Y axí se feu ab molta puntualitat”.

Gravat francès de Barcelona (1645). Font Cartoteca de Catalunya

Gravat francès de Barcelona (1645) / Font: Cartoteca de Catalunya

Però el mateix Dietari relata que el dia 21: “en la tarda, vingué nova com lo exèrcit del enemich havia romput lo pas de Corbera y havia cortat nostre exèrcit, de tal manera que se havia hagut de retirar sens orde ni consell. Moriren-ne molts dels nostres, però també del enemich". Però aquella dramàtica anotació, lluny de ser una crida a la confiança, no era més que l’anunci d’un resultat decebedor que havia de tenir una gran transcendència: “En aquest mateix die, entre las vuit y nou de la nit, entrà en la present ciutat lo senyor deputat militar, qui venia de la pèrdua de Martorell”.

El dia 23, “que ja·s vèya manifestament que lo enemich venia a sitiar-la” [referit a Barcelona], el president Claris reunia els Braços Generals amb la sospitosa presència de “lo senyor de Plesis Bisançon”, el negociador francès a Ceret i el representant del cardenal Richelieu —el ministre plenipotenciari de la monarquia francesa— en la proclamació de la República. Du Plessis-Besançon es convertiria, sobtadament i paradoxalment, en l’altre extrem de la tenalla sobre Claris. Cosa que explica el perquè els Braços Estamentals, a proposta del president, deixaven en suspens la República.

Y avuy aquesta província y ciutat, estant tant exaustas que·s impossible poder sustentar larch temps los gastos de la guerra, que tenim ja a las portas d’esta ciutat, y està ella y tota la província en notable perill de perdre’s, sinó és ab un gran y prompte socorro de cavalleria y infanteria pagada, lo qual no podem esperar sino de sa magestat christianíssima [referit a Lluís XIII] y segons las notícias tenim no se exposarà a tant gran gasto ab la promptitut y fervor que la necessitat demana sinó és que la província se posse a la obediència com ja en temps de Carlo Magno ho feren nostres antepassats”.

Lluís XIII i Richelieu. Font The Royal Collection i The Queen Gallery. Londres

Lluís XIII i Richelieu / Font: The Royal Collection i The Queen Gallery. Londres

Un xantatge amb totes les lletres de la paraula, que explicava la inexplicable actitud del baró d’Espenan —la màxima autoritat militar francesa a Catalunya des de la signatura del Tractat de Ceret—, que, el 23 de desembre de 1640, havia lliurat Tarragona a Los Vélez sense disparar ni un tret i que el 20 de gener de 1641 no s’havia presentat a Martorell. Tres dies més tard, el 26 de gener de 1641, l’exèrcit catalanofrancès infringia una monumental derrota a les tropes hispàniques, que reforçaria la posició de Du Plessis en detriment de la de Claris.

I si bé es cert que, en aquell nou escenari, Catalunya quedava vinculada a França únicament a través de la figura del rei (que es comprometia a governar el país “ab pacte de que·ns jure y observe nostres usatges, constitucions, capítols y actes de Cort, privilegis, usos, styls, consuetuts, libertats, honors, preheminències y perrogatives, axí de aquesta ciutat com de las demés ciutats, vilas y lochs”) també ho és que, el projecte republicà quedaria indefinidament aparcat; i progressivament, marginat i oblidat. Sobretot, després de l’assassinat del president Pau Claris, el 27 de febrer de 1641.

 

Imatge principal: Gravat de Versalles (1672) / Font: Bibliothèque Nationale de France

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat