Túnels del Garraf, 30 de maig de 1925. Fa 95 anys. Un grup d’activistes de l’organització armada Bandera Negra havien previst col·locar una bomba a l’interior d’un dels túnels del Garraf ―de la línia ferroviària Barcelona-Tarragona― al pas del tren on viatjaven els reis Alfons XIII i Maria Cristina, les infantes Beatriu i Cristina, el general Primo de Rivera i diverses autoritats governatives del règim dictatorial espanyol a Catalunya. Aquell artefacte havia de ser activat mitjançant un mecanisme elèctric des d’una barca situada a la costa. Però aquell atemptat no es produiria mai: va ser desarticulat a causa d’una delació que procedia de l’entorn de l’organització. En les setmanes següents, la policia espanyola detindria set activistes de Bandera Negra i aprofitaria aquella operació per intensificar la repressió contra qualsevol reivindicació del fet nacional català.

Els membres del grup que va preparar l'atemptat frustrat al Garraf / Font: Blog Llibertat

El paisatge polític

La societat catalana de 1925 vivia en un permanent clima de tensió. El 15 de setembre de 1923, el general Primo de Rivera, capità general de Catalunya, havia perpetrat un cop d’estat amb el suport entusiàstic del rei Alfons XIII. Primo de Rivera havia venut el seu projecte a la Lliga Regionalista, de Cambó, com un mal necessari per acabar amb el pistolerisme anarquista i havia obtingut, també, el suport de les figures més destacades del regionalisme monàrquic català. Però quan Primo de Rivera assoleix el poder, es revela com un furibund nacionalista espanyol (inspirat en el règim feixista de Víctor Manuel III i Mussolini). La Mancomunitat, creada per conduir el país a la restauració de l’autogovern (1913), seria desballestada (1923-1925) i el nou règim desfermaria una brutal repressió amb l’objectiu de liquidar la primavera política catalana.

L’horitzó polític

Poc abans del cop d’estat, la Lliga Regionalista ―formació hegemònica catalana des dels comicis de 1907 i principal impulsora de la Mancomunitat― ja era a l’ull de l’huracà de la societat catalana. Ningú entenia per què el suport parlamentari als governs de Madrid no s’havia traduït en res: no havien aconseguit fer prosperar el projecte d’Estatut de 1919, que havia arribat a les Corts envoltat d’una extraordinària il·lusió col·lectiva. I patia una forta contestació interna que havia esclatat amb l’escissió del sector més catalanista. El 1922 (l’any anterior al cop d’estat) la Lliga ja era una trista ombra del que havia estat en l’època de Prat de la Riba. Naixien Acció Catalana, creada pels escindits de la Lliga, i Estat Català, el primer partit independentista de la història de Catalunya i fundat per Macià, que es perfilaven com els relleus de la Lliga.

Alfons XIII, Primo de Rivera i Milans del Bosch a Barcelona (1925)

Un camí esgotat, un nou camí

Acció Catalana i Estat Català ―il·legalitzats, com la resta de partits, després del cop d’estat― es projectarien cap a un futur escenari de llibertats amb una força i un suport que la Lliga havia perdut, en bona part, a causa de la seva ingenuïtat. L’independentisme, sobretot, prendria una volada extraordinària, en aquell escenari de repressió espanyola i de desintegració del referent polític català. Macià des de l’exili de Perpinyà, primer, i de París, després, transformaria un ideari fins llavors residual en una opció política amb una important predicació. La seva política tenia dos eixos: l’eix exterior, que treballava incansablement per la internacionalització de les reivindicacions nacionals catalanes, i l’eix interior, que formava els escamots que s’instruïen militarment per a una futura acció revolucionària.

Macià, Cardona i Aiguader

Però la distància que cobria el trajecte entre Bois-Colombes (la residència parisenca de Macià), l’Hotel Belfort, de Tolosa de Llenguadoc (el punt de trobada de l’exili català) i els boscos del Principat (on s’instruïa militarment els Escamots d’Estat Català) acabaria sent una font de discrepàncies i de conflictes. El 1924 apareix la figura d’un home d’acció que no sembla disposat a seguir l’estratègia de Macià, i que, a més, té el suport d’una part important del sector més jove d’Estat Català: Daniel Cardona. La tensió entre Macià, que pretén conservar la unitat del moviment, i Cardona, que té un criteri propi, es fa palesa en un triangle de cartes entre aquestes dues personalitats i el doctor Jaume Aiguader, l’home de Macià al país i que el 1931 es convertiria en el primer alcalde independentista de la història de Barcelona.

Francesc Macià i Jaume Aiguader / Font: Arxiu Fotogràfic de Barcelona. Foto: Pérez de Rozas

La condescendència d’Alfons XIII amb els catalans

El 19 de maig de 1925 (onze dies abans de l’anomenat Complot del Garraf), els reis i les infantes prenien possessió del Palau de Pedralbes, regal de l’Ajuntament dictatorial de la ciutat ―presidit per l’alcalde Damià Rumeu Freixa, nomenat a dit pel rei― a la corona espanyola. I el condescendent discurs que va pronunciar Alfons XIII es va convertir en el detonant de l’atemptat: “Falsos historiadores se han equivocado al comentar el nacimiento de España. En otras naciones puede haber pueblos vencidos y pueblos vencedores. La unión de los pueblos de España fue fruto del amor. El matrimonio de Fernando e Isabel hermanó las regiones. Pasó el tiempo y vino un rey, Felipe V ―y tened en cuenta que os lo dice un Borbón―, que tomó medidas que muchos de vosotros habéis considerado injustas, pero que seguramente eran necesarias para la propia Cataluña”.

Les Rondes Volants

El discurs del rei va ser interpretat com un acte de fanfarroneria i, tot seguit, un clima d’indignació es va apoderar de la societat catalana. Els historiadors Miquel Ferrer i Joan Creixell expliquen que, en aquell context de tensió extrema, Macià no va poder contenir Cardona i la seva gent, que se sentien especialment interpel·lats pel que tothom considerava una provocació. Cardona prenia, progressivament, distància; i prèviament al Complot del Garraf es van produir alguns actes de violents protagonitzats per les anomenades Rondes Volants, que actuaven totalment fora del control de Macià, d’Aiguader i d’altres líders del moviment. Aquelles agressions (principalment destrucció de propietats de personatges anticatalanistes) anticipaven una escalada de la violència que culminaria amb la iniciativa del grup de Vilanova i la Geltrú: fer esclatar el tren reial.

Festa de l'alliberament dels membres empresonats de Bandera Negra (1930) / Font: Wikimedia Commons

L’atemptat

Aquella facció del moviment més radicalitzada estava formada per grups locals relativament inconnexos i s’inspirava en el moviment independentista irlandès, que combatia amb les armes l’ocupació britànica i no deixava espai a la via política. El Complot del Garraf va venir precedit d’un atemptat frustrat el dia abans (29 de maig de 1925) al centre de Barcelona. Els activistes del grup que, finalment, van portar a terme aquella acció ―com pensaven els líders del moviment que estaven al corrent― van demostrar que estaven a anys llum dels activistes irlandesos. No tenien preparació i no tenien cobertura. Aquella operació va ser desballestada per la delació del pare d’un dels integrants del grup. I durant les setmanes immediatament posteriors van ser detinguts Jaume Compte i Canellas, Miquel Badia i Capell i cinc activistes més.

Del Complot del Garraf a Prats de Molló

La resta del grup va poder escapar. Però la detenció parcial d’un comando (cinc de dotze) que pretenia atemptar contra la família reial, va donar munició al règim dictatorial per a incrementar la repressió. I el resultat seria radicalment diferent del que aconseguiria Macià amb els Fets de Prats de Molló (1926) i el judici de París (1927), amb una estratègia pensada i reflexionada. El sacrifici dels activistes de Bandera Negra, que tant invocaven en les seves proclames, resultaria totalment estèril. Els activistes de Bandera Negra van ser salvatgement torturats per l’aparell policial espanyol i condemnats a llargues penes de reclusió per un tribunal militar espanyol. I la seva causa, tot i les extraordinàries manifestacions de recepció produïdes amb el seu alliberament, no assoliria la repercussió dels Fets de Prats de Molló.