A l'Illa dels Faisans (Regne de Navarra), el 7 de novembre de 1659, fa quasi 360 anys, es reunien els representants diplomàtics de les monarquies francesa i hispànica per posar fi a la Guerra dels Trenta Anys (1635-1659). Aquell conflicte, lluny de ser un més dels molts que assolaven l’Europa de l’època, havia estat fabricat per dirimir el lideratge continental. Va ser un gran conflicte, probablement la veritable primera guerra mundial, que marcaria l’ocàs de la monarquia hispànica i l’alba de la monarquia francesa, els dos galls de panses del tauler continental. El Tractat dels Pirineus, signat a l’Illa dels Faisans, dibuixaria un nou escenari de jerarquies: velles estrelles que perdien el seu paper protagonista i vells secundaris disposats al relleu, sense oblidar la Guerra dels Segadors (1640-1652), anomenada a la cancelleria de Madrid “guerra de separación de Cataluña” que, incrustada en aquell conflicte, es convertiria en un element desequilibrant.

El fals mite de la frontera geodèsica

La historiografia espanyola, la nacionalista, s’ha esforçat fins a l’extenuació a justificar aquella reculada militar i diplomàtica. S’han escrit milers de línies i paràgrafs explicant que França buscava desesperadament les “fronteres naturals” per fixar els seus nous límits. Res més lluny de la realitat. Les fonts documentals revelen que l’ambició francesa anava molt més enllà de fixar el límit als Pirineus. Les taules de la cancelleria de París eren plenes de mapes, naturalment de fàbrica recent, que inspiraven la França carolíngia, la de Carlemany, que vuit segles abans havia dominat mitja Europa. Lluís XIV i Mazzarino —el seu ministre plenipotenciari— no tenien cap interès a guanyar tan sols el domini d'una petita part de Catalunya. La seva prioritat eren els Països Baixos hispànics, l’actual Bèlgica. Llavors: per què van acceptar el Rosselló? O més ben dit: per què Madrid va regalar el Rosselló a París?

Plànols francesos de les viles fortificades dels comtats catalans nord pirinencs (1692). Font Cartoteca de Catalunya

El Joc de la Pau / Font: Bibliotèque Nationale de France

Qui eren els negociadors de Felip IV?

Per explicar la qüestió ens cal centrar l’atenció en aquells personatges que es van asseure en aquella taula de negociació, sobretot en els hispànics. I tenim Luis Méndez de Haro, nebot del comte-duc d’Olivares, el qual vint anys abans havia estat ministre plenipotenciari del rei hispànic Felip IV i el principal responsable de la crisi social i econòmica que havia conduït a la revolució catalana de 1640. Méndez de Haro no va anar sol a l’illa dels Faisans, però si que va ser el cap d’aquella pintoresca legació diplomàtica formada, naturalment, per personatges de la clientela cortesana d’Olivares; en l’actualitat seria l’equivalent a dir del mateix partit polític o, fins i tot, del mateix grup empresarial. En aquella terna de subalterns destacava, si es pot dir d’aquesta forma, Pedro Coloma y Escolano, fill d’un secretari de Felip IV del temps d’Olivares; és a dir —i per dir-ho en la versió castissa del llenguatge cortesà de Madrid— un palanganero del comte-duc.

Qui era Méndez de Haro?

Méndez de Haro era també l’hereu polític d’Olivares. El comte-duc havia caigut en desgràcia el 1643, en ple conflicte català dels Segadors, arrossegat pels seus fracassos militars i precipitat pels seus enemics polítics. Però el "partit Sandoval” (la clientela del comte-duc) estava tan aferrada al poder i la corrupció estava tan generalitzada en aquella cort, que la monumental crisi Olivares es va resoldre amb un discret relleu oncle-nebot. Quan Méndez de Haro va regalar el Rosselló a França, naturalment en nom del rei Felip IV, feia setze anys que era valido del rey, és a dir, ministre plenipotenciari. A més de tot això, era un dels latifundistes més rics de Castella: la seva relació de rendes tenia 162 pàgines, i delata que tenia ingressos anuals superiors als dos milions de ducados, l’equivalent al pressupost anual dels 50.000 Tercios de Castilla que campaven per Europa i el seu testament tampoc es quedava curt: 68 pàgines.

 Mapa francès de França desprès de les incorporacions territorials de 1659 i de 1713 (1716). Font Bibliothèque Nationale de France

Mapa de França després de les incorporacions de 1659 i 1713 / Font: Bibliothèque National de France

Méndez de Haro i Catalunya

Méndez de Haro tenia una curiosa relació amb Catalunya. Era el gendre d’Enric d’Aragó, duc de Cardona i primer virrei de Catalunya després dels fets del Corpus de Sang (1640). És a dir, era el gendre del primer virrei hispànic de l’etapa revolucionària catalana i els seus fills eren beneficiaris d’una part de l’herència Cardona, una de les més importants de Catalunya. A més, durant la Guerra dels Segadors (1640-1652), en la seva condició de valido havia dirigit les tropes de Felip IV durant el setge i ocupació de Barcelona (1652), i havia estat el màxim dirigent de la maquinària repressiva hispànica a Catalunya: el botxí de Felip IV. Una joia que, en plena guerra, ja havia donat mostres del seu particular perfil: en més d’una ocasió s’havia adreçat —a través de missiva diplomàtica— als consellers de la Generalitat anomenant-los “víboras traidoras”.

Víboras traidoras

Méndez de Haro no seria l’inventor, però si un dels principals fabricants de la cultura punitiva forjada durant la “guerra de separación de Cataluña” (1640-1652) i plenament instal·lada en temps del Tractat dels Pirineus (1659). Una curiosa cultura cortesana de càstig a Catalunya —a les “víboras traidoras”—, elevada a la categoria de litúrgia oficial. El rei Felip IV, el valido Méndez de Haro, el palanganero Coloma i la resta de subalterns, "hidalgos y otras gentes de mal vivir”, també en el llenguatge castís de la cort madrilenya—  bevien fins a l’embriaguesa de la ideologia de la venjança; de la “traición, con traición se paga”. No seria Pau Claris, el president de la Primera República catalana (1641), qui regalaria el Rosselló al Borbó de Versalles. Ni tan sols aquella efímera república que feia 18 anys que estava soterrada seria la causant. Seria la cultura de la venjança i la política de la bilis.

Felip IV i Méndez de Haro. Font National Gallery i Universitat de Heildelberg

Felip IV i Méndez de Haro / Font: National Gallery i Universitat de Heidelberg

Mazzarino ho sabia

El Tractat dels Pirineus (1659) marcaria l’inici de l’ocàs del “imperio donde nunca se pone el sol”. De la mateixa forma que el Tractat d’Utrecht (1713), que pretenia posar fi a la Guerra de Successió hispànica (1705-1715), condemnaria Espanya a la segona divisió de les potències continentals, en ambdós casos, amb un potent conflicte català incrustat, un decalatge que les classes extractives espanyoles històricament s’han negat a reflexionar. Perquè en aquesta altura de la pel·lícula —per no dir de la història— ningú s’empassa que a la banda negociadora hispànica ni el rei, ni el valido, ni el palanganero ignoressin la llei (jurada per Felip IV i tots els seus ancestres) que prohibia l’alienació d’un pam de terra catalana sense l’autorització de les Corts de Catalunya. Mazzarino, el ministre plenipotenciari de Lluis XIV de França, ho sabia i la seva terna diplomàtica, formada pels “catalaníssims” Peire de Marca i Bernard du Plessis, també.

“Rosellón español”?

Quasi tots —per no dir tots— els mapes francesos de Catalunya dibuixats entre 1659 (Tractat dels Pirineus) i 1713 (Tractat d’Utrecht) inclouen els comtats nord-catalans de sobirania francesa com un tot. O com si el Tractat dels Pirineus tingués una naturalesa de provisionalitat, un curiós detall que revela la veritable intenció de Mazzarino. França volia la totalitat dels Països Baixos hispànics, però no va renunciar a l’oferta espanyola que li cedia Arras i Luxemburg: era una “pica a Flandes”, i mai més ben dit. França volia, també, la totalitat de Catalunya, però no va renunciar a l’oferta espanyola que li cedia els comtats catalans nord-pirinencs: era un peu per a reeditar la carolíngia Marca de Gòtia i la monarquia hispànica l´única cosa que volia era escarmentar Catalunya. A l’illa dels Faisans hi van sortir tots guanyant. Menys els catalans. Potser és la causa que en l’imaginari nacionalista espanyol no existeixi la poca-soltada “Rosellón español”.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Test 51. Els vikings a Catalunya. Fragment del Tapis de Bayeux. Font Museu de Bayeux (Normandia França)
test d'història Els vikings a Catalunya Marc Pons