París, 14 de maig de 1643. Lluís XIII (1601-1643) —el segon monarca francès de la dinastia borbònica— havia mort inesperadament i el poder de França quedava en mans de dos personatges que marcarien clarament la trajectòria política del seu hereu Lluís XIV: la reina vídua Anna d’Espanya (filla del rei hispànic Felip III) i el cardenal-ministre Mazzarino (successor i fidel continuador del cardenal Richelieu). França ultimava els detalls per convertir-se en una monarquia absolutista, en un estat centralitzat i en la primera potència europea. Lluís XIV, que a la mort del seu pare només tenia quatre anys, hauria d’esperar fins als divuit per agafar les regnes del poder. Però quan finalment ho va fer, va unir els tres eixos dels cardenals (monarquia-estat-lideratge continental) i es va fer anomenar “le Roi Soleil” (el Rei Sol). Un sobrenom que també responia a una exitosa trajectòria, no exempta de sang i fetge, que únicament es veuria enfosquida pels conflictes que va mantenir amb Catalunya i amb les seves institucions.
Què —i qui— era Lluís XIV?
Lluís XIV no va ser el creador de la raó d’estat, és a dir, l’equació que calcula l’estat modern, però sí que va ser qui va materialitzar el vell somni de Maquiavel. Durant els seus cinquanta-vuit anys de govern efectiu (1657-1715) va implementar entusiàsticament les polítiques centralistes que havia heretat de Richelieu i Mazzarino i va aplicar amb devoció la ideologia religiosa que li havia inculcat Anna d’Espanya. Lluís XIV va domesticar les classes aristocràtiques que havien disputat el poder als seus avantpassats i les va recloure a la gàbia d’or de Versalles. I va apagar amb sang i foc les revoltes socials —les jacqueries— que li discutien el seu programa de despesa de guerra. Tot plegat, amb una intensa teatralització que passava des de convocar la cort al dormitori reial per a assistir a l’inici de la reial jornada —l’eixida del sol—, fins a sembrar França d’estàtues eqüestres de la seva reial figura amb el propòsit de refrescar la memòria dels qui havien tingut l’atreviment de pensar que el podien descavalcar.
Cardenal Richelieu / Font: Musée des Beaux Arts de Strasbourg
La Pau dels Pirineus
La relació tempestuosa entre Lluís XIV i els catalans va començar amb la negociació i la signatura del Tractat dels Pirineus (1659), que havia de posar pau a vint-i-quatre anys de guerra entre les monarquies hispànica i francesa per dirimir el relleu del lideratge europeu. I tot i que els catalans no hi van ser, perquè la cancelleria hispànica es va ocupar que no hi fossin, a l'illa dels Faisans —l’indret de la negociació— es va forjar la ideologia profundament anti-catalana del Rei Sol. La cancelleria francesa de Mazzarino, amb la paella pel mànec, exigia compensacions territorials a canvi de la pau: prioritàriament els Països Baixos hispànics (les actuals Bèlgica i extrem nord-oriental de França), de llengua i cultura francòfona, de religió catòlica i econòmicament molt potents. En canvi, es van haver d’empassar mastegant vidres els comtats nord-catalans del Rosselló i de la Cerdanya, tradicionalment rebels, secularment anti-francesos, i econòmicament empobrits pel conflicte.
El Rosselló, la Cerdanya i Flandes
Encolomar el Rosselló i la Cerdanya al Borbó francès no va ser un èxit de la diplomàcia hispànica. Si bé és cert que Lluís XIV i Mazzarino, concloses les negociacions, van proposar al rei hispànic Felip IV i a Luis de Haro (el nebot i successor del comte-duc d’Olivares) un bescanvi; també ho és que la negativa espanyola no va ser interpretada com un fracàs. Lluís XIV va pensar que els Països Baixos hispànics acabarien caient cap a la seva banda. Qüestió de temps. I mentrestant, es va esmerçar a fortificar els comtats catalans ultrapirinencs amb el convenciment que restarien en el seu poder com un premi extraordinari. El que no contemplava era la duríssima resistència que li presentarien els catalans del nord. Amb el millor exèrcit del món, trigaria dues dècades a tenir sota control el regal enverinat espanyol. Al gall francès les dues revoltes dels Angelets de la Terra (1667-1668 i 1670-1674) li esvalotarien el galliner —activarien revoltes internes en altres indrets dels seus dominis— i li generarien un fort sentiment de rebuig cap als catalans.
Cardenal Mazzarino / Font: Museu de Versalles
Les raons de Lluís XIV
A Lluís XIV no li passaven per alt tres detalls de gran importància. El primer era que l’any 1641, en plena revolució catalana dels Segadors (1640-1652), les institucions catalanes —cal aclarir que pressionades per Richelieu— havien proclamat el seu pare Lluís XIII comte de Barcelona. El segon era que aquell conflicte s’havia resolt (1652) a la manera “espanyola”: humiliant els catalans, que, tot i derrotats, tenien més motius, encara, per fugir de les urpes del rei hispànic. I el tercer era que en la negociació del Tractat dels Pirineus (1659) la cancelleria hispànica havia convertit en paper higiènic les Constitucions de Catalunya —el text legal que documentava la relació entre el Principat i la monarquia hispànica—, que prohibien l’alienació de qualsevol territori català sense l’autorització de les Corts catalanes. El Tractat dels Pirineus havia estat per Catalunya alguna cosa més que una amputació: era la destrucció de l’eix comercial Barcelona-Girona-Perpinyà, un dels nervis de la potent classe dirigent mercantil catalana.
El vesper català
Allò que per a la cort hispànica de Felip IV i De Haro no era més que el càstig merescut per la revolució independentista dels Segadors, en canvi per Lluís XIV i Mazzarino era una oportunitat. Oferir els catalans la possibilitat de reunificar el seu país i reconstruir un dels grans eixos de la seva economia era una basa que conservarien durant dècades. En l’imaginari polític de Versalles, els Països Baixos hispànics acabarien caient cap a la seva banda, i el Principat de Catalunya, també. Però el problema —i mai més ben dit— estibava en convèncer de nou les classes dirigents catalanes que, després de la guerra dels Segadors, estaven molt ressentides amb el Borbó francès i la seva cancelleria. Richelieu i Mazzarino havien retorçat a plaer l’aliança política i militar franco-catalana; i els soldats francesos que havien lluitat al costat de l’exèrcit català havien perpetrat veritables abusos sobre la població civil. Les revoltes nord-catalanes s’explicaven no tan sols pel nou sistema impositiu borbònic, sinó com una venjança pels abusos dels militars.
Mapa del regne de França (1669) / Font: Bibliothèque Nationale de France
Les potes de França
Catalunya tenia un interès estratègic prioritari per a Lluís XIV. Era la pota occidental d’un projecte expansiu orientat cap a les penínsules italiana (la república de Gènova) i ibèrica (el Principat de Catalunya). En cap cas volia ressuscitar els Pactes de Ceret (1639), previs a la Revolució dels Segadors, que havien signat les cancelleries de Barcelona i Versalles i que havien convertit Catalunya en un principat semi-independent sota la protecció militar de França. O més ben dit, que havien desplaçat Catalunya —que ja era un principat semi-independent— de l’edifici polític hispànic a l’òrbita política francesa. L’assassinat del president Pau Claris (1641), que havia proclamat la I República catalana, seria una peça que formaria part destacada d’aquest thriller. Des que havia posat les natges al tron de París, el sistema foral francès s’havia desintegrat a gran velocitat. Lluís XIV només volia heretar la dignitat comtal de Barcelona, és a dir, aquella part de la història que convertia Catalunya en patrimoni de la dinastia borbònica.
Raons convertides en coloms
A Lluís XIV les raons se li van convertir en coloms. Mort Mazzarino (1661), cap dels estadistes que els succeirien assolirien la categoria política dels cardenals. Mazzarino no tenia tan sols l’habilitat i la intel·ligència polítiques —i una idea de França— necessàries per conduir el projecte, sinó que també tenia un profund coneixement de la història i de la sociologia catalanes. Havia nascut i s’havia criat als Abruços italians —un territori que formava part del regne de Nàpols, és a dir, de la Corona d’Aragó, des del 1443—. Mazzarino havia contemplat la possibilitat de ressuscitar el Pacte de Ceret, i fins i tot, convertir Catalunya en un estat-tap entre els dominis dels Habsburg i dels Borbons. Però Le Tellier, Colbert, Lione i Fouquet estaven embriagats de poder i no van saber llegir el mapa. La Revolta dels Barretines (1687-1689), que era un rebrot de la Revolució dels Segadors, va passar desapercebuda a Versalles. I quan es van decidir a mobilitzar l’armée (1689), la burgesia barcelonina —espantada— va aixafar la revolta amb milícies mercenàries.
Mapa francès de Catalunya (1689) / Font: Bibliothèque Nationale de France
El fracàs de Lluís XIV
La projecció mediterrània de Lluís XIV —l’eixida del sol francès sobre el Mare Nostrum— quedaria eclipsada pel fracàs francès a Catalunya. La cancelleria de Versalles no va saber mai com recuperar les relacions deteriorades després de la Revolució dels Segadors (1640-1652). Catalunya seria l’ombra que enfosquiria, no tan sols el projecte expansiu meridional de Lluís XIV, sinó que també les seves polítiques autoritàries i anti-populars al Midi francès. Lluís XIV en prendria nota. I si bé no podria recular el rellotge del temps, sí que recomanaria al seu net Felip V —el primer Borbó hispànic— que no esmercés l’estratègia de massacrar els catalans. Fins i tot, cansat de l’odi visceral que el net destil·lava cap als catalans, li va imposar un canvi en l’alt estat major. En la Guerra de Successió hispànica (1701-1715) Lluís XIV va desautoritzar la destrucció que Felip V li havia reservat a Barcelona, i va forçar el canvi de Pòpoli —el general felipista a Catalunya— per Berwick —un dels militars de la seva confiança que havia combatut en el conflicte—.