Londinium (actualment Londres), any 410. Les darreres tropes romanes abandonaven la ciutat, darrera possessió de la Lloba Capitolina a l’illa de Britània, i posaven fi a una llarga etapa de dominació de cinc segles que havia transformat radicalment la fesomia d’aquella societat. Des que Juli Cèsar havia envaït Britània i l’havia incorporat als dominis de Roma (54 aC – 43 aC), la romanització de la societat indígena havia estat tan intensa (sobretot al quadrant sud-oriental de l’illa) que el llatí s’havia convertit en la llengua del territori. Durant aquells quatre segles llargs de dominació romana (43 aC – 410 dC) el llatí va ser la llengua única de les elits i del conjunt de les classes urbanes (tant les de procedència romana com les d’origen indígena), especialment a Londinium, que amb 15.000 habitants era la gran ciutat de l’illa.
Reconstrucció virtual de Londinium / Font: Vanderbilt University
Una llengua anglesa de la família de les llengües llatines
I la seva evolució, en el decurs d’aquells quatre segles llargs, culminaria amb el naixement d’una llengua pròpia, si més no, amb unes característiques pròpies. Un llatí vulgar britànic que seria viu i actiu fins a la centúria del 600 (dos segles llargs després que el darrer legionari romà abandonés Londinium). Aquella etapa de l’anglès romànic (segles V, VI i VII), que els historiadors anglesos han anomenat “període fosc” per l’escassesa de dades i de testimonis, coincidiria amb una etapa de crisi profunda del model de poblament urbà (tant a Britània com al conjunt d’Europa). I l’anglès romànic (molt similar a les llengües llatines vulgars que, poc després, es convertirien en el francès, el peitoví-saintongès, l'occità gascó o el gallec) desapareixeria misteriosament. Què se’n va fer d’aquell anglès d’arrel llatina?
La romanització de Britània
El llatí britànic clavava les arrels en la conquesta romana (segle I aC). Segons la historiografia anglesa, els romans van conquerir ―amb relativa rapidesa― la vall del Tàmesi i hi van desplegar, amb força comoditat, el seu aparell de dominació. Passat un segle, la ciutat de Londinium i la campanya anglesa (sobretot els nuclis urbans) ja eren de llengua llatina. No obstant això, la mateixa investigació adverteix que a les zones rurals es va conservar la llengua indígena, una llengua cèltica anomenada britó, i que aquest paisatge de bilingüisme (llatí urbà i britó rural) s’hauria mantingut durant tota l’etapa de dominació romana. Paradoxalment, la desaparició del britó ―en benefici del llatí― es produiria amb posterioritat a la desintegració de l’Imperi romà, coincidint amb el procés d’evangelització del món rural anglès.
Reconstrucció idealitzada de la vila romana de Great Witcombe, Gloucester / Font: English Heritage
L’etapa daurada del llatí britànic
Per tant, i sempre amb les reserves que imposa l’escassetat de dades i testimonis, podríem dir que l’etapa daurada del llatí britànic seria entre els segles V i VII. Des del 410 havien desaparegut tots els vincles polítics, econòmics i culturals amb Roma; però, paradoxalment, el llatí local s’havia mantingut com la llengua del poder, de la cultura i de la religió. I, tot i la forta contracció que durant aquella etapa van patir les ciutats (no oblidem que, també, era la llengua de les classes urbanes), s’acabaria imposant plenament en bona part de Britània. Tot i l’intens i acalorat debat que sempre ha suscitat aquesta qüestió, podem dir, sense por a equivocar-nos, que el llatí britànic (el llatí vulgar d’Anglaterra en procés evolutiu) va ser, durant aquesta etapa, la llengua majoritària d’aquella societat.
Mapa de les conquestes germàniques de Britània / Font: Atlas of Roman Britain
El cavalcament del llatí britànic
L’abandonament romà de l’illa de Britània (410) va venir seguit d’un període convuls, causat per l’absència d’un poder militar fort, que culminaria amb les invasions dels pobles germànics continentals (els angles i els juts, procedents de la península de Jutlàndia, i els saxons, procedents de la vall del riu Elba). I, a diferència del que va passar al sud d’Europa (amb els visigots a la península Ibèrica, amb els ostrogots a la península italiana o amb els francs a les valls dels rius Sena i Loira), les persistents i massives invasions germàniques modificarien substancialment la composició ètnica de Britània. I, de retruc, la llengua d’aquelles societats. A partir de la centúria del 400, les llengües germàniques dels invasors progressarien a gran velocitat, trepitjant el llatí britànic fins al punt que a finals de la centúria del 600 ja hauria desaparegut.
Representació dels invasors germànics (segle VI) / Font: Historical Association of England
Què hauria passat si s’hagués conservat el llatí britànic?
Els escassos documents de l’època apunten que l’evolució del llatí britànic hauria donat com a resultat una llengua molt similar, per exemple, a l’actual dialecte normand del francès. És a dir, que en el cas que el llatí britànic s’hagués transportat fins a la modernitat, ens trobaríem ―molt probablement― que el francès i l’anglès serien la mateixa llengua, amb certes diferències dialectals. I si bé és cert que l’inapel·lable curs de la història conduiria la llengua dels anglesos cap al món cultural germànic (les invasions vikingues dels segles IX i X intensificarien la germanització de la cultura anglesa), també ho és que l’anglès modern és la llengua germànica més propera a les llengües llatines. Una quarta part del lèxic de l’anglès modern prové del llatí britànic: és l’herència d’aquella primigènia i desconeguda llengua anglesa d’arrel llatina.