Illa de Martín García (Río de la Plata, actual Argentina), 15 de març de 1814. Després de cinc dies d’intensos combats, les forces navals revolucionàries, comandades per l’almirall Brown, derrotaven l’Armada espanyola, dirigida pel general Romarate. El resultat d’aquella batalla inclinaria, definitivament, la balança de la guerra a favor de l’exèrcit revolucionari i consagraria la independència de les Províncies Unides del Riu de la Plata (nom primigeni de l’Argentina) que s’havia proclamat quatre anys abans. D’aquesta forma, Río de la Plata es convertia en la primera colònia hispànica i segona del continent americà que assolia la independència.

Mapa de la colònia de Rio de la Plata (1763). Font Cartoteca de Catalunya

Mapa de la colònia de Río de la Plata (1763) / Font: Cartoteca de Catalunya

El procés independentista de Río de la Plata seria una rèplica del de les tretze colònies britàniques de Nord-amèrica, els futurs Estats Units. Amb, tan sols, tres dècades de diferència. Les que separen 1783 i 1814. Les revolucions americanes —la transformació de les colònies en repúbliques independents— arrencarien, precisament, en plena crisi del model monàrquic. De l’absolutista i del parlamentari. I s’iniciarien als dos extrems del continent. Les Tretze Colònies i Río de la Plata (els actuals Estats Units i Argentina, respectivament) serien les pioneres d’un fenomen extraordinàriament transcendent que s’estendria com la pólvora arreu del continent americà.

Probablement, una de les característiques més rellevants, i sorprenents, d’aquells processos és el seu lideratge. Ni Tanacharison (cap dels indis iroquesos i aliat i amic de George Washington) ni Juan Catriel (cap dels indis tehueltxes i col·laborador dels revolucionaris argentins) van tenir un paper transcendent. A Río de la Plata, per exemple, el primer alcalde independent de Buenos Aires seria el basc Martín de Álzaga (1810); el primer almirall de la marina de guerra argentina seria l’irlandès William Brown (1813) i el ministre d’Hisenda i de Defensa del primer govern independent de Río de la Plata seria el català Joan Larreu (1810 i 1813-1814).

Matheu, Álzaga, Belgrano i Brown. Font Museus Histórico Nacional, Cornelio Saavedra, i Dàmaso Arce  i Wikimedia Commons

Matheu, Álzaga, Belgrano i Brown / Fonts: Museu Històric Nacional de Buenos Aires, Museu Cornelio Saavedra, Museu Dámaso Arce i Wikimedia Commons

Joan Larreu havia nascut a Balaguer el 1782, tot i que algunes fonts situen el seu naixement a Mataró. S’havia format a l’Escola Nàutica de la Llotja de Barcelona, i un cop va tenir el títol de pilot de navegació a les mans, es va relacionar professionalment amb armadors de Mataró (d’aquí ve la confusió del lloc de naixement), que feien el trajecte entre Catalunya i Río de la Plata. Va ser, precisament, a través de l’armador i comerciant Domènec Matheu (natural de Mataró, un dels prohoms de la independència argentina i ministre del primer govern independent de Río de la Plata) que Larreu posaria els peus i clavaria les arrels a Buenos Aires. Era al voltant de l’any 1800.  

L’any 1800, Buenos Aires era una petita ciutat d’uns 30.000 habitants. Per tenir una idea aproximada del que això representava direm que, en aquella mateixa època, Barcelona en tenia 120.000 i Reus —la segona ciutat del Principat— s’aproximava als 30.000. Però era un dels ports més importants de l’Atlàntic sud. I al quarter nord-occidental d’aquella petita capital hi havia el barri de Montserrat, poblat en aquell moment, exclusivament, per comerciants catalans. Precisament la part argentina de la història de Larreu comença al barri de Montserrat i de la mà de les elits d’aquell curiós ecosistema polític i sociològic.

Representació de l'exèrcit revolucionari als afores de Buenos Aires, obra de Fernando Bambrila (1817). Font Museo de Bellas Artes. Buenos Aires

Representació de l'exèrcit revolucionari als afores de Buenos Aires, obra de Fernando Bambrila (1817) / Font: Museu de Belles Arts de Buenos Aires

Larreu, acompanyant Matheu i Álzaga (el futur alcalde) en la seva progressió social i econòmica, es va convertir en un dels comerciants més rics de Buenos Aires. Amb una particularitat: mentre que la majoria de “botiguers” de Montserrat es dedicaven a comprar i exportar matèria primera (cotó, pell, tints naturals), enviar-la a les fàbriques tèxtils de Barcelona i importar i vendre la manufactura (les famoses indianes); Larreu va destacar en la importació de vins i aiguardents, especialment de Reus i molt apreciats per les oligarquies colonials. Per les republicanes (les independentistes), per les autonomistes (anomenades carlotistes) i per les monàrquiques (les immobilistes).

I bé sigui per la lleialtat, per l’amistat, per la confiança o per la complicitat ideològica (o per les quatre coses juntes), Larreu no tan sols va seguir els passos polítics d’Álzaga i de Matheu (amb el compromís personal i professional que això implicava), sinó que es va convertir en un element destacadíssim del partit polític (i sociològic) independentista. Són fortunes com la de Larreu les que expliquen aquells processos, tant a les Tretze Colònies com a Río de la Plata. Fortunes construïdes amb els negocis legals i, segons la investigació moderna, també amb el contraban de gran abast. Fortunes que conduïren Larreu i molts altres prohoms a la direcció d’aquells processos polítics.

Croquis modern de la batalla de Isla Martin Garcia (1962). Font Secretaria de Estado de Marina. Buenos Aires

Croquis modern de la batalla de Isla Martín García (1962) / Font: Secretaria d'Estat de Marina. Buenos Aires

Vicent López Planes (Buenos Aires, 1785), fill d’una família valenciana establerta a Buenos Aires cap al 1780, coetani i amic de Larreu, i segon president de les Províncies Unides del Riu de la Plata (1827), ho va definir molt bé. Va dir que durant la gestació del moviment independentista (1800-1810), Larreu “siempre estuvo enredado en todas las travesuras políticas de Río de la Plata”. I aquest detall és molt revelador. Primer, perquè associa la pràctica del contraban a l’objecció fiscal. La pressió tributària espanyola sobre les colònies era més que abusiva i les polítiques fiscals espanyoles (i les britàniques, a les Tretze Colònies) serien fàbriques d’independentistes.

En segon lloc, perquè explica el lideratge de les classes mercantils d’origen europeu en aquells processos (a l’Argentina, catalans, bascos, irlandesos i venecians), els més perjudicats pel monstruós espoli fiscal. I tercer perquè les oligarquies terratinents (a l’Argentina, agràries i ramaderes i d’origen castellà) sempre van estar al partit monàrquic, el règim borbònic les havia obsequiat amb el monopoli dels càrrecs governamentals a la colònia. I no obstant això, l’any 1808, es va girar la truita d'una manera ben curiosa. El rei espanyol Ferran VII es va vendre la Corona a Napoleó i, en aquell context, Belgrano, un dels prohoms del partit monàrquic, va clamar: “Queremos a nuestro 'amo' o a ninguno”.

La cita de Belgrano resultaria lapidària: tot i que sorgiria un moviment “autonomista” que proposava nomenar Carlota (germana petita de Ferran VII) virreina amb atribucions sobiranes, sense voler-ho, agruparia quasi totes les elits entorn d’una mateixa idea i posaria l’independentisme sobre les vies del tren. En aquella cursa, Larreu assumiria un paper destacadíssim. Després de la proclama d’independència (25 de maig de 1810) es convertiria en vocal (ministre) de la primera Junta (govern). Per tenir una idea del que això significava, els catalans Larreu i Matheu serien dos dels sis membres (set amb el president Saavedra) que formarien aquell primer gabinet.

Representació del Combat naval de Isla Martin Garcia (1865), obra de José Murature. Font Museo Nacional Naval. Buenos Aires

Representació del combat naval de Isla Martín García (1865), obra de José Murature / Font: Museu Nacional Naval de Buenos Aires

Però la gran aportació de Larreu encara havia d’arribar. Com a vocal d’Hisenda, va crear els instruments públics necessaris per construir un estol naval capaç de derrotar els espanyols. Guanyada la batalla a terra, el mar es presentava com l’assignatura pendent, imprescindible per obtenir la victòria final. No obstant això, després de quatre anys de conflictes a terra ferma, la capacitat econòmica d’aquella societat estava esgotada. És en aquell context que la figura i el compromís de Larreu assoleixen el punt culminant: va completar amb recursos propis (la seva fortuna) la construcció de la primera força naval de la història argentina.

Isla Martín García (març,1814) resultaria decisiva. I el Buceo (maig, 1814) remataria la feina. Objectiu complert. Però la jove república no podria retornar mai els diners que Larreu havia posat de la seva butxaca. Se’l va compensar nomenant-lo cònsol a Bordeus (França). El propòsit era ajudar Larreu a aixecar el seu negoci, situant-lo en la principal plaça vitivinícola del món. Però, tot i els esforços, no es va poder recuperar i, víctima d’una profunda depressió, s’acabaria suïcidant totalment arruïnat a Buenos Aires, el 20 de juny de 1847. Just un segle després de la seva mort (1947), Argentina apareixia en els rànquings mundials com la tercera economia del planeta.

 

Imatge principal: Retrat de Joan Larreu / Font: Museu Històric Nacional de Buenos Aires

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat