Imatge principal: Representació de l'atac de l'exèrcit a una vila croquant. Quarta Jacqueria. Obra de Sebastien Vrancx (1640) / Font: Wikimedia Commons
Vilafranca de Roergue (Alvèrnia-Corona de França), dimecres 2 de juny de 1643. Dues setmanes i mitja abans, Lluís XIII —el segon Borbó francès— havia mort prematurament víctima de la tuberculosi. Deixava un hereu, Lluís XIV, de tan sols quatre anys i mig d’edat, que en el futur es farà dir le Roi Soleil. La monarquia francesa —immersa en la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648), i en el teatre català d’aquell conflicte, l’anomenada Guerra dels Segadors (1640-1652)— quedava en mans de la reina vídua Anna d’Habsburg —germana del rei hispànic Felip IV— i del cardenal Mazzarino, ministre plenipotenciari del difunt Lluís XIII. I en aquell parèntesi d’incertesa, en un racó d’Occitània, esclatava una jacqueria —una revolta antisenyorial— liderada per un barber i cirurgià anomenat Jan Petit, que faria trontollar el règim borbònic francès.
Lluís XIII (Philippe de Champaigne) i Lluis XIV (Charles le Brun) / Font: Wikimedia Commons
Qui era Jan Petit?
Jan Petit no és tan sols el protagonista d’una cançó infantil. Va ser un personatge real: el líder d’una revolució social i política que va desafiar a la poderosa monarquia francesa. Jan Petit, nascut a Vilafranca de Roergue a principis de la centúria del 1600, era barber i cirurgià (dues activitats que, en aquella època, formaven part de la mateixa professió), i era, també, un personatge amb un fort ascendent sobre els seus veïns. Formava part de l’elit local i va representar el seu poble tant en les entrevistes amb els poders com en les diverses assemblees populars que precedirien aquella revolució. Jan Petit, amb el pagès Jan Bernat Calmels —de la vila de Marcillac i conegut popularment com La Forca— juntament amb l’hostaler Guillem Bras —de la vila d’Espaliu i anomenat col·loquialment La Palla, seria un dels tres líders d’aquella revolució.
Per què aquella revolució?
La jacqueria de 1643 no era la primera. Però seria la més violenta i la més intensament reprimida. Quan va esclatar, la monarquia francesa estava en una situació financera molt compromesa: feia vuit anys que tenia fronts de guerra oberts per mitja Europa. La corona, necessitada d’argent per a pagar les tropes, pressionava l’estament senyorial i aquests —com uns mafiosos de la pitjor estopa— extorquien les classes populars. Resulta molt reveladora una anotació al Dietari de la Generalitat, consignada poc abans de l’esclat de la jacqueria. El 28 de maig de 1643, Catalunya és un estat independent en l’òrbita política de la monarquia francesa —i amenaçat per la monarquia hispànica— i la Generalitat adverteix Philippe de la Mothe —lloctinent de Lluís XIV a Barcelona— que, malgrat el context, la corona francesa té prohibit cobrar contribucions a les ciutats catalanes.
Com es va gestar aquella revolució?
Mazzarino —que ja preparava la conferència de Münster per a posar fi al conflicte dels Trenta Anys— va ocultar la jacqueria tant com va poder per evitar que les potències enemigues de França es beneficiessin de la crisi occitana. Però, en canvi, les fonts documentals revelen que la jacqueria de Jan Petit va encendre totes les alarmes a la cort borbònica de París: el 24 de març de 1643 (mentre el Rei es debatia entre la vida i la mort), Jan Petit va informar François de Noaïlles —intendent de la corona a Alvèrnia— que no pagarien l’abusiva derrama tributària que els havien imposat. Aquest detall és molt important, perquè revela que qui va abusar del buit de poder va ser l’entorn de carronyaires del rei moribund, que pretenien revertir —naturalment, en benefici propi— tots els acords de contenció tributària que Lluís XIII havia promès a les classes populars.
Mapa de la província de Roergue (principis del segle XVIII) / Font: Bibliothèque Nationale de France
Com esclata aquella revolució?
Poc abans de l’esclat de la revolució, l’intendent Noaïlles demana a Petit, Calmels i Bras una entrevista “sense armes damunt de la taula”. Però, en canvi, el 23 de maig de 1643, es presenta a Vilafranca amb un exèrcit armat fins a les dents, format per 100 cavalls i 500 peons. Els líders croquants (revolucionaris) acusen Noaïlles d’extorsionador, corrupte i traïdor a la confiança del Rei. I fan extensiva l’acusació al conjunt d’intendents reials. Noaïlles, desemmascarat, proclama públicament que enviarà “au gibet, de fers et de flammes” (a la forca, als ferros i a les flames) tots els qui no paguin. El 2 de juny de 1643 passa per Sant Vensan i posa setge a la vila. Tement la humiliació de no aconseguir saltar la muralla, s’acarnissa amb els habitants d’extramurs: els empaita pels camps amb la cavalleria i assassina més de 500 persones.
Quina és la metxa d’aquella revolució?
El mateix dia 2, a migdia, arriben a Vilafranca les noticies de la massacre de Sant Vensan, i el poble es revolta. Els obradors, les botigues, les tavernes, els hostals i les cases de tafura (de joc i de prostitució) tanquen les portes i els veïns aixequen les llambordes i tallen els carrers. El batlle reial envia els seus sequaços, i empresona i maltracta tot el qui pot detenir. És la metxa que encén la revolució. Petit, Calmels i Bras, que ja havien organitzat i armat un exèrcit popular, es llancen, definitivament, a la lluita: a mitja tarda, 1.200 croquants de les viles veïnes de Riupeirós i Najac arriben a Vilafranca: entren al poble, derroten els sequaços del batlle reial i alliberen els presos. L’endemà el batlle reial signa la derogació de les derrames i situa els impostos als nivells de 1618 (any de l’esclat de la Guerra dels Trenta Anys).
Anna d'Habsburg (Peter Paul Rubens) i el cardenal Mazzarino (Pierre Mignard) / Font: Wikimedia Commons
Quin va ser l’abast d’aquella revolució?
La jacqueria de Jan Petit no va ser una revolució antifrancesa, però va fer trontollar la poderosa monarquia borbònica francesa, que es postulava com a superpotència i que, poc després (Tractat dels Pirineus, 1659), acabaria rellevant la monarquia hispànica en el lideratge continental. Les fonts revelen que els croquants occitans —com els remences catalans un segle i mig abans— van buscar una aliança amb la monarquia amb el propòsit de destruir l’enemic comú: l’estament nobiliari. Una pinça que no va transcendir. Perquè quan Mazzarino va saber que la revolució s’havia estès arreu d’Occitània (un terç dels dominis de la monarquia francesa), i que els croquants tenien el control de les grans ciutats del territori (Bordeus, Tolosa), va témer l’efecte contagi i l’ensorrament del règim borbònic. La traïció estava servida.
La fi de Jan Petit i de la revolució
Els croquants van reunir 15.000 efectius que, durant l’estiu de 1643, van tenir en escac (i quasi “i mat”) la monarquia francesa. Però el principi de la fi del moviment s’escriuria a partir de la desaparició dels seus líders. Mazzarino, conscient del paper fonamental dels líders croquants, va ordenar la seva captura a qualsevol preu. El 20 de setembre de 1643, Noaïlles oferia a Petit una altra entrevista “sense armes damunt de la taula” que resultaria ser una emboscada. Petit, Bras i els seus lloctinents Andreu Lagrava, Raimon Lapeza i Andreu Lariviera van ser capturats a traïció i públicament exhibits amb uns grans cartells que deien “cap de sedició, revolta i rebel·lió”. El 8 d’octubre de 1643 van morir estripats a la roda de donar turment. I els seus cadàvers van ser conduïts al cadafal i executats post mortem.
Mapa dels territoris d'Occitània (1593). Font: Bibliothèque Nationale de France
En Jan Petit quan balla...
Calmels i el seu lloctinent Mateu Vergés van córrer la mateixa sort. Va ser a les urpes del tenebrós Monsieur de la Terrière. La jacqueria, decapitada, va ser finalment derrotada i els camps d’Occitània van quedar sembrats de cadàvers. Milers de cadàvers. La violència extrema que van esmerçar la monarquia i la noblesa revela la importància d’un moviment que hauria pogut canviar el curs de la història francesa i europea. La derrota d’aquella jacqueria confirmaria el declivi i la ruïna d’Occitània en benefici de París i del nord francès. I el seu record quedaria clavat en la memòria popular: en una cançó que, inicialment, era subversiva. I, sobretot, en aquella estrofa mal coneguda que diu: “En Jan Petit quan balla, balla, balla, balla. En Jan Petit quan balla, balla amb el dit... I si el rei de França vol ballar, que pugi dalt del dit”.