París, 20 de gener de 1927. Començava el judici contra Francesc Macià i divuit persones més, acusades de tinença il·lícita d’armes. Dos mesos i mig abans (4 de novembre de 1926), la policia francesa havia detingut un total de cent vint-i-nou persones —la majoria catalanes— als trens de París i de Tolosa a Perpinyà i, també, a Prats de Molló (Vallespir-Catalunya Nord), i havia requisat armes i documentació que, tot plegat, formava part d’un pla —conegut com els Fets de Prats de Molló— consistent en la invasió militar de Catalunya i el seu posterior alliberament de l’Estat espanyol. La justícia francesa va ordenar la immediata expulsió de vuitanta-sis dels detinguts que, lluny de retornar als seus indrets d’origen (Catalunya i Itàlia), acabarien exiliats a Bèlgica. Dels trenta-tres restants, setze seguirien el camí dels exiliats, i disset acabarien a judici. El més destacat dels encausats, i el que durant la vista assumiria les responsabilitats dels altres imputats, era Macià, que convertiria aquell judici en una causa internacional contra Catalunya.
Qui era Macià al judici de París?
L’any 1927 Macià encara no era president de la Generalitat. No ho seria fins a l’abril de 1931, transitòriament amb la restauració de la institució, i a partir de desembre de 1932 definitivament per elecció del Parlament. Però, l’any 1927, ja era el líder indiscutible de l’independentisme català, que en aquells dies vivia en la clandestinitat perseguit pel règim dictatorial de Primo de Rivera (1923-1930). Cinc anys abans del judici (1922) Macià —amb Lluís Marsans, Daniel Cardona, Domènec Solé i Manuel Pagès— havia liderat la creació del partit independentista Estat Català, formació política que es consolidaria, pràcticament, des de l’exili de Perpinyà (1924). Estat Català es definia com un “partit independentista, interclassista i no dogmàtic; que lluita per la independència dels Països Catalans i perquè el català tingui la consideració d’única llengua oficial”. No obstant, no ocultava el seu caràcter combatent i insurreccional, en la línia d’altres formacions independentistes del continent europeu com el Sinn Féin irlandès.
Homenatge als combatents de Prats de Molló (Barcelona, 1931) / Font: Espai Macià
Per què van detenir Macià a França?
Macià, ex-tinent coronel de l’exèrcit espanyol i amb coneixements de logística i estratègia militar, havia planificat una intervenció armada que, vista amb la perspectiva que ens atorga el temps, no tenia cap possibilitat. Aquest detall també va tenir un pes important en la decisió judicial francesa. Queda per a la investigació històrica si Macià també era conscient de les limitacions del seu pla i, per tant, l’objectiu prioritari era un altre que, sense haver-ho previst, aconseguiria durant el posterior judici. Sigui com sigui, Macià, des del seu quarter general de Vila Denise, una masia de Prats de Molló a tres quilòmetres en línia recta de la frontera francoespanyola, havia planificat una operació militar i havia acumulat un petit arsenal d’armament. El 30 d’octubre de 1926 —tres mesos i mig abans del judici— Macià havia ordenat iniciar els entrenaments militars, la concentració a Prats de Molló de tots els efectius dispersos per territori francès. El 4 de novembre l’operació quedaria avortada amb la detenció en massa dels implicats.
Prats de Molló, 1925 / Font: Forum Geneanet France
Qui va provocar la detenció?
Macià va ser víctima d’una delació. El seu col·laborador Riccioti Garibaldi, net del mític unificador d’Itàlia Giuseppe Garibaldi i comandant d’un grup de combatents anarquistes italians que s’havien unit a l’operació, va resultar ser en realitat un agent secret del règim feixista italià de Mussolini, aliat del règim criptofeixista espanyol de Primo de Rivera. Garibaldi va informar Mussolini i el duce va fer el mateix amb el govern del primer ministre francès Raymond Poincaré. Aquest detall, aquest “triangle”, també tindria un pes important en la decisió judicial. Perquè malgrat que el sistema judicial francès tenia el prestigi de ser un dels més independents i garantistes d’Europa, cal no oblidar que el govern de la República francesa contemplava amb desconfiança el règim feixista italià i amb menyspreu el règim criptofeixista espanyol. No obstant, els càrrecs eren prou evidents per no passar per alt la desarticulació de l’operatiu, i la detenció i processament de la cúpula del complot. Garibaldi inclòs.
Henri Torrès i Francesc Macià a la sala del Tribunal de París
L’advocat de Macià i el jutge del Tribunal
Les intrigues d’un agent de Mussolini en territori francès va ser la clau de volta de l’argument de la defensa. L’advocat Henri Torrès, un expert penalista jueu de París, va aconseguir portar el jutge al terreny de la seguretat nacional, presentant Garibaldi com un element no fiable al servei d’un règim amenaçador. Les fonts revelen que, a l’inici del judici, el jutge va dispensar a Macià una sorprenent glossa: “No heu estat mai processat. Les referències que tenim de vós us són favorables”. I això no acabaria aquí. En el decurs del judici, li va preguntar si estimava França, cosa que va donar peu a Macià a fer unes declaracions que, també, tindrien un pes molt important en la decisió final del tribunal: “Volem una Catalunya independent dins del concert de pobles lliures; un estat democràtic, pacífic i republicà; al costat d’aquesta França que estimem (...) que és germana espiritual nostra i per a la qual voldríem esdevenir una mena de Bèlgica pirinenca (...) per prevenir-la de les intrigues i de les amenaces del feixisme espanyol”.
Què es percebia a França?
El discurs de Macià, que a simple vista podia semblar una interessada declaració d’amor, tenia una clara intencionalitat política. Macià era un veritable animal polític —l’home d’estat català per antonomàsia del segle XX— i ho posaria de manifest, també, en aquella ocasió. L’any 1927 les ferides de la Primera Guerra Mundial (1914-1918) que havia devastat França encara supuraven. I Macià, en aquell judici, no es va oblidar dels milers de voluntaris catalans que van lluitar i morir per França a Verdum, la batalla més mortífera d’aquell conflicte. Va saber explicar l’associació entre els valors republicans i democràtics francesos i les aspiracions independentistes catalanes. Encara cuejava el cop de porta del president Clemenceau al Comitè de Germanor dels Voluntaris Catalans que, acabada la guerra (1919) quan li van demanar que intercedís a favor de la causa independentista catalana, els va engegar amb un cèlebre: “Pas d’histoires, catalans; pas d’histoires”, que quedaria, per sempre, com una màcula a la seva carrera política.
Sala del Tribunal de París en el judici a Macià i a la cúpula de Prats de Molló (1927)
Qui manava a Espanya?
El ministre de Gràcia i Justícia espanyol era un jutge expert en dret foral anomenat Galo Ponte y Escartín. El ministre d’Estat (equivalent a Exteriors) era un catedràtic en dret internacional anomenat José María Yangüas y Messia. Tenien en comú la seva ideologia ultraconservadora, nacionalista i antisemita. Completava la terna el vicepresident Severiano Martínez Anido, militar que havia tingut una sinistra actuació com a governador de Barcelona durant els anys de plom del pistolerisme de la patronal (1919-1923). La premsa de l’època l’havia assenyalat com l’inductor dels assassinats de l’advocat laboralista Francesc Layret i del líder sindical Salvador Seguí, el Noi del sucre. Layret i Seguí tenien en comú la seva ideologia catalanista i republicana. Per damunt de Ponte, Yangüas i Martínez Anido només planava la figura del dictador Primo de Rivera, que havia ordenat la liquidació de la Mancomunitat i de la seva obra de govern i, també, la il·legalització dels sindicats obrers i dels partits catalanistes i republicans.
La impotència espanyola
Macià i els divuit acusats que l’acompanyaven a la sala del Tribunal de París havien estat imputats per un delicte que, tot i que podia posar en risc la seguretat pública espanyola, havia estat comès a França. No obstant, cal insistir en un detall molt revelador. La detenció de la cúpula del complot es va practicar a Prats de Molló. I el judici no es va celebrar ni a Ceret ni a Perpinyà ni a Montpeller (caps judicials comarcal, departamental i regional, respectivament), sinó a París. La fiscalia espanyola podia tenir raons per a personar-se com a acusació. L’aparell d’Estat espanyol havia fabricat una falsa relació entre Macià i l’organització independentista Bandera Negra que, el 26 de maig de 1925, havia portat a terme un atemptat frustrat contra el rei Alfons XIII en un episodi que es coneixeria com el complot del Garraf. Però les males relacions polítiques no hi convidaven. L’aparell d’estat espanyol —en el règim de Primo de Rivera, com en qualsevol altra dictadura, no hi havia separació de poders— ho fiaria tot a la justícia francesa.
Torrès i Macià després del judici (1927) / Font: Viquipèdia
El trampolí de la justícia
París, 23 de gener de 1927. El Tribunal de París dictava sentència de dos mesos de presó per a Macià —que no compliria perquè feia vuitanta dies que estava detingut— i l’expulsió de territori francès. No sabrem mai què hauria passat si l’Estat francès, superat pels esdeveniments, hagués lliurat Macià a Primo de Rivera. El que sí que sabem és que, si en algun moment van tenir la temptació, el desprestigi internacional que envaïa per tot les estructures de poder espanyoles va dissipar tots els dubtes. El judici a Macià es va convertir en un fenomen social a nivell continental. Tota la premsa i l'opinió pública europees se’n va fer ressò. Macià aconseguia internacionalitzar la causa independentista i assolia la categoria de mite polític del catalanisme. Quatre anys més tard (1931) crearia Esquerra Republicana, guanyaria les eleccions municipals que tombarien la monarquia espanyola, es convertiria en el primer president de la Generalitat restaurada, i proclamaria l’Estat Català dins la Federació de Repúbliques Ibèriques.