Belianes (comarca històrica de la Segarra, que actualment forma part de l’Urgell), any 1752. El visitador de l’Arquebisbat de Tarragona alçava acta de la inspecció dels Llibres de Compliments Pasquals parroquials (d’obligada redacció des del Concili de Trento, 1545-1563) i, deixava per a la posteritat un fidel retrat d’aquella comunitat rural; paradigma del món agro-ramader català que maldava per superar els estralls de la Guerra de Successió hispànica (1701-1715) i de la fiscalitat de guerra imposada als catalans pel règim borbònic (1714-1765) com a càstig pel seu posicionament austriacista. El país recuperava l’aparell industrial massacrat durant el conflicte i castigat pel nou règim; i el paisatge social i econòmic —i el dibuix de les famílies— s’estava transformant a marxes forçades.
La Catalunya de la postguerra de Successió
La derrota catalana i la posterior repressió borbònica no es va manifestar, tan sols, en el desballestament del sistema polític i institucional del país. També, el dibuix de la seva societat —fruit d’una tradició evolucionada que remuntava al segle XI— es va veure alterat notablement. El mas d’extensió mitjana, l’explotació agro-ramadera que havia dominat el paisatge català des del triomf de la Revolució remença de finals del segle XV i que havia encabit el model de la família extensa, es va transformar. El fort creixement demogràfic de la postguerra va impulsar una progressiva fragmentació parcel·lària a mans de parents de l’hereu o antics jornalers: els populars mitgers (nom que venia de “mitja part”, la renda que pagaven en concepte de lloguer).
Gravat de Cervera (1700). Font Museu de Cervera
Masos petits, famílies nuclears
Aquells nous masos sorgits d’aquella fragmentació —anomenats “torres” a la Catalunya Nova— van conservar el model tradicional català d’hereus i pubilles (ús i transmissió de l’explotació), i fins i tot, van encabir més d’una generació (l’hereu vell). Però, a diferència del model de família extensa, no van acollir gent aliena. Excepte el primogènit i la seva esposa, la resta de fills i de filles havien d’abandonar la casa familiar en el moment en què es casaven. En alguns casos amb una dot —que els permetia iniciar una vida nova amb certes garanties—; i en altres, amb les mans a la butxaca. Fins i tot, la microhistòria d’aquell univers, es plena de fills i filles que, quan es considerava que havien assolit l’edat de treballar (vuit anys) eren “col·locats” en cases de pagès riques que demandaven mà d’obra barata. Marxaven de casa, tan sols, amb els records i un farcell.
Els obradors, famílies nuclears
Tot i la dura i llarga postguerra imposada pel règim borbònic; l’aparell de fabricació del país es va recuperar lentament, fent bona la màxima “el català, de les pedres en treu pa”. Però el secular sistema gremial d’arrel medieval, havia entrat en una crisi irreversible. La fabricació s’escampava arreu dels pobles del país; i va esclatar, definitivament, un model que ja havia tret el nas abans de la guerra: petits obradors rurals del tèxtil, de la ferreria o dels alcohols; regentats per famílies nuclears que reproduïen el model del mas petit. Alguns d’aquests obradors, van acollir mà d’obra infantil que, seguint el model de família extensa, quedava integrada en la família. Fins i tot, alguns d’aquests petits aprenents o “minyonetes” acabaven casats amb algun fill o filla del propietari de l’obrador. Però si no era amb el primogènit, en el moment que es casaven havien d’abandonar la casa.
Gravat de Manresa (segle XVIII). Font Biblioteca Digital Hispànica
Els cabalers i les cabaleres
El primer cens després de l’ocupació borbònica, elaborat el 1717, li donava a Catalunya una població de 402.531 habitants. Setanta anys més tard, el 1787, Catalunya censava 829.615 habitants. Aquell espectacular creixement demogràfic no obeïa a un corrent migratori extern ni a les preteses bondats del règim borbònic. Les causes, les explicarem en un altre article. Però el que sí que podem dir ara, és que aquell creixement va transformar el dibuix d’aquella societat.
Els cabalers i les cabaleres (tots i totes els que no eren primogènits i, per tant, que tard o d’hora abandonarien la casa familiar) es van convertir en el grup majoritari de la societat. I en el més dinàmic.
Les primeres grans migracions internes del medi rural cap a les viles i ciutats del país, es produirien durant aquella etapa; i serien protagonitzades per aquest col·lectiu.
Els cabalers; la mà d’obra de les primeres fàbriques
A mitjans de la centúria del 1700, encara faltava un segle per a que es posessin en funcionament els canals de reg que transformarien una part important del paisatge agrari català i que provocarien un increment brutal de demanda de mà d’obra. Per tant, els cabalers i cabaleres es van dirigir, en bona part, cap als incipients centres industrials del país: Barcelona, Reus, Mataró, Olot, Manresa, Vilanova. Allà van desenvolupar plenament el model de família nuclear (la parella i els fills) que, un cop arrelat i consolidat, acolliria —en alguns casos— fins a tres generacions (avis, pares, fills). Aquelles famílies cabaleres, tant les rurals com les urbanes, serien les impulsores d’una segona explosió demogràfica: una relativa millora de les condicions sanitàries generals reduiria la mortalitat infantil del 50% del segle anterior a un 33%.
Gravat de Barcelona (1740). Font Cartoteca de Catalunya
Quina llengua parlaven les famílies catalanes del XVII i del XVIII?
El filòleg nacionalista espanyol Ramón Menéndez Pidal, en un dels seus excessos, va arribar a proclamar que Catalunya era una societat bilingüe des de l’any 1000. Res més lluny de la realitat. El català era la llengua única de la societat catalana dels segles XVII i XVIII. De fet, ho seria fins ben entrat el segle XX. I malgrat el paisatge de prohibició i persecució, mai es va trencar la cadena de transmissió generacional.
Les fonts documentals revelen que les famílies catalanes de l’època mai van perdre la consciència que parlaven la llengua pròpia del país. I que el castellà era una llengua forastera imposada pel poder.
Un cas únic a Europa de resistència lingüística en l’àmbit familiar i en un context general on altres llengües perseguides iniciaven la seva reculada, que faria possible la transcendència del català fins a l’actualitat.