Barcelona, dimecres 14 de juliol de 1909. Fa 110 anys. Capitania General de Catalunya. 16 hores. Es reunien Luis de Santiago Manescau ―capità general de Catalunya― i Claudio López Bru ―marquès de Comillas i un dels màxims accionistes de la Compañía Española de Minas del Rif i de la Compañía Transatlántica Española―. En aquella reunió es revisarien els últims detalls de l’embarcament de 9.000 reservistes catalans amb destinació a la Guerra de Melilla (1909), que havia esclatat cinc dies abans (9 de juliol). Aquella mobilització de reservistes provocaria una colossal protesta a Barcelona que, dies més tard, desembocaria en la Setmana Tràgica (25 de juliol – 2 d’agost).

Mapa del Rif (1909). Font Instituto Geográfico Nacional

Mapa del Rif (1909) / Font: Institut Geogràfic Nacional

Qui eren els reservistes?

Els anomenats reservistes eren soldats de lleves anteriors que ja havien complert el servei militar obligatori i que ―en la terminologia militar― ja estaven “llicenciats”. Però amb la llei de l’època a la mà, els governs (amb el pretès argument d’un conflicte militar i amb la publicació d’un simple decret) tenien l’autoritat per mobilitzar-los de nou i sumar-los a la tropa de lleva que estava complint el servei militar. En aquella crisi que va derivar, a propòsit, en conflicte, el govern conservador d'Antonio Maura va decretar la mobilització de les lleves “llicenciades” de 1902 a 1907 i l’aparell militar espanyol les va sumar a les lleves actives de 1908 i 1909 que estaven emplaçades al Rif.

Per què les protestes?

El govern Maura havia decretat, en el conjunt de l’estat espanyol, la mobilització de 18.000 reservistes. La meitat d’aquest contingent va ser mobilitzat a Catalunya que, en aquell moment, censava un 15% de la població de l’estat espanyol. Aquest curiós ―i sospitós― sistema de càlcul va impulsar la protesta. Però les espurnes es van convertir en foc quan l’estat espanyol va activar el sistema de mobilització. També amb la llei de l’època a la mà, els reservistes es podien eximir pagant 1.500 pessetes (l’equivalent a un salari base anual). Com havia passat a la Tercera Guerra de Cuba (1895-1898) aquest sistema, per raons òbvies, condemnaria les classes més humils de la societat catalana.

Antonio Maura (president del govern), Arsenio Linares (ministre de guerra), José Marina (general espanyol al Rif), i Alfons XIII. Font Wikimedia Commons

Antonio Maura (president del govern espanyol), Arsenio Linares (ministre de Guerra), José Marina (general espanyol al Rif) i Alfons XIII / Font: Wikimedia Commons

La tragèdia de les famílies humils

A propòsit d’aquell conflicte, la maquinària político-militar-financera espanyola fabricaria un perfil majoritari de soldat de l’exèrcit colonial espanyol: català, de condició humil (obrer industrial o jornaler agrari), en edat reproductiva, casat i amb fills i, generalment, l’única font d’ingressos de la seva família. La mobilització de reservistes catalans, en una època en què no existien les prestacions públiques, abocaria milers de famílies catalanes de condició humil a la precarietat i a la misèria. Una autèntica patacada premeditada que es produïa, reveladorament i sospitosament, en un escenari social i polític marcat per les reivindicacions catalanistes i obreristes.

Melilla

La presència hispànica al Rif es remuntava a l’any 1497. Havia estat, precisament, un personatge amb un origen català i relacionat amb la cancelleria de Ferran el Catòlic anomenat Pere d’Estopanyà qui, en nom de la monarquia hispànica, havia pres possessió de la, llavors, ciutat abandonada de Melilla. Durant els tres segles posteriors Melilla jugaria un paper estrictament de fortalesa militar orientada, clarament, cap al mar. No seria fins que les colònies hispàniques d’Amèrica es van independitzar (primera meitat del segle XIX) que els governs espanyols començarien a mirar amb cert interès què hi havia a la rebotiga de Melilla: la regió del Rif i la serralada de l’Atles.

El comte de Romanones i el marqués de Comillas. Font Viquipedia

El comte de Romanones i el marquès de Comillas / Font: Wikimedia Commons

El vèrtex financer de la trama

Què hi havia i què en podien treure. Perquè l’imperi colonial americà havia desaparegut, però la cultura colonial espoliadora es conservava intacta. I en aquest context és on entren en joc dues figures paradigmàtiques: Álvaro de Figueroa y Torres Mendieta (comte de Romanones, propietari de mines, exalcalde de Madrid, ministre en diverses ocasions i, en un futur, president del govern) i Claudio López Bru (marquès de Comillas, banquer, navilier, tabaquer, propietari de mines i fill i hereu d'Antonio López, que havia acumulat una fortuna amb el tràfic il·legal d’esclaus). L’any anterior (1908), Romanones i Comillas havien fundat la Compañía Española de Minas del Rif, S.A.

Transport de ferits amb el tren de les mines. Foto José Demaria López. Publicada a la revista Nuevo Mundo. Font Wikimedia Commons

Transport de ferits amb el tren de les mines / Foto: José Demaria López, publicada a la revista 'Nuevo Mundo'. Font: Wikimedia Commons

El vèrtex polític de la trama

L’existència de recursos minerals a la regió del Rif era coneguda des que l’espia Domènec Badia Leblich Alí Bei (1767-1818) i el científic Joaquim Gatell Folch (1826-1879) ―els primers europeus moderns que van explorar la regió― havien publicat els seus treballs. Però passarien dècades fins que Romanones i Comillas implicarien l’estat espanyol en una sòrdida operació digna d’una pel·lícula d’espies: van pactar l’explotació de les mines amb una cabila proespanyola amb el propòsit d’encendre una guerra civil. Aquell conflicte provocaria una sèrie d’atacs a les instal·lacions mineres, que el govern espanyol interpretaria com un casus belli.

El vèrtex militar de la trama

La derrota a Cuba, Puerto Rico i Filipines (1898) havia provocat el descrèdit més absolut de la classe militar espanyola. Tant a nivell intern com internacional. I en aquell nou context els comandaments de l’exèrcit espanyol van plantejar la Guerra de Melilla com una gran oportunitat per recuperar el prestigi perdut a les Antilles. Però en una primera aproximació a la costa, es va trencar una sirga de remolc i una llanxa amb 100 soldats a bord va naufragar. La premsa de l’època (La Vanguardia, 19/07/1909) relata que l’onatge va arrossegar els nàufrags contra unes roques. No confirma el nombre de víctimes, però tot apunta que els supervivents serien una part mínima d’aquell naufragi.

Transport de ferits amb carro. Autor desconegut. Publicada al Zeitschrift Deutscher Hausschatz. Font Wikimedia Commons

Transport de ferits amb carro / Autor desconegut, publicada al 'Zeitschrift Deutscher Hausschatz'. Font: Wikimedia Commons

L’anunci del desastre

Aquell naufragi no era més que la primera revelació d’un desastre anunciat: mitjans inadequats (vaixells mercants per al desplaçament i llanxes carboneres per al desembarcament); armament en mal estat (relíquies de la guerra de Cuba); soldats desmotivats (arrencats de les seves cases i de les seves feines); i, sobretot, comandaments militars ineptes (ansiosos de glòria personal i embriagats de patrioterisme arnat). Aquella combinació letal d’elements provocaria un segon incident monstruós. El 23 de juliol, una cadena de nyaps sobre la línia fèrria minera conduiria 400 soldats a la mort.  La meitat, catalans. Tres dies després, esclatava la Setmana Tràgica.

La carnisseria del “Lobo”

Però l’autèntic abast d’aquella guerra ―clarament fabricada per al benefici d’una trama oligàrquica i extractiva― es produiria al barranc del Lobo: el 27 de juliol (quatre dies després del desastre de la via fèrria), un altre nyap protagonitzat pels oficials espanyols provocaria la tercera carnisseria consecutiva: les “harques” (les tropes de les cabiles que no combregaven amb la trama colonialista), van emboscar una brigada espanyola ―que no podia estar més mal situada― i la van exterminar. El govern espanyol va facilitar una xifra de 700 morts, però la premsa de l’època i la investigació historiogràfica posterior l'elevaria fins a 1.500 víctimes mortals i 1.000 ferits i mutilats. Una bona part, catalans.

Recollida de cadàvers al Barranco del Lobo. Font Omniamutantur. Ministerio de Defensa

Recollida de cadàvers al barranc del Lobo / Font: Omniamutantur. Ministeri de Defensa

1.000 morts catalans

Durant els cinc mesos que va durar aquella guerra, el govern espanyol va ordenar dues lleves més fins a sumar 42.000 efectius. En aquell context global d’expansió i espoli colonial, no tan sols estava en joc la inversió de Romanones i Comillas, sinó la projecció espanyola ―és a dir, la dels interessos de les seves oligarquies― sobre Àfrica. La dinàmica inicial es va invertir i l’exèrcit colonial espanyol va exterminar 7.500 rifenys (1.500 combatents i 6.000 civils). D’altra banda, el balanç oficial xifraria les baixes de l’exèrcit colonial en 2.235 morts. D’aquest total, la meitat eren catalans i les seves famílies quedarien, per sempre, condemnades a sobreviure en la més absoluta misèria.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat