Fotografia principal: Les líders sufragistes angleses Annie Kenney i Christabel Pankhurst (1908) / Font: Library of London School of Economics and Political Science
Canet (Maresme), 16 d’abril de 1933. Fa 86 anys. Per primer cop en la història de Catalunya i de la península Ibèrica, les dones exercien al seu dret a vot. Havia passat quasi un segle des que els primers moviments sufragistes de la història (que reivindicaven el dret a vot sense discriminació per raó de raça, de gènere o de renda patrimonial) havien començat a rodar. A Canet, l’alcalde Josep Forns (ERC), després de doblegar la resistència dels sectors socials més tradicionalistes, convocaria a tota la ciutadania major d’edat a un referèndum per a la construcció del mercat municipal. Poc després, Canet inauguraria el mercat més democràtic de Catalunya.
Canet (principis del segle XX) / Font: Ajuntament de Canet
Malgrat que el projecte Campoamor (que reivindicava el vot femení) va ser intensament debatut en les primeres Corts republicanes (1931), no seria aprovat fins mesos més tard; i a les catalanes no els permetrien exercir el seu dret a vot en tres comicis anteriors a la promulgació de la llei: ni a les primeres eleccions generals republicanes (juny 1931) ni al referèndum del primer Estatut català (agost 1932) ni a les primeres eleccions de la història al Parlament de Catalunya (octubre 1932). Les pioneres de Canet s’anticiparien 12 anys a les sufragistes franceses, i el referèndum de Canet escriuria una petita però transcendental pàgina de la història de Catalunya i dels drets civils.
La lluita universal pel vot femení tenia una llarga història que remuntava a la revolució americana (1776). Va ser l’estat de Nova Jersey el primer que va incorporar les dones al sufragi. Si bé, va ser més a causa d’un error sintàctic que d’una veritable voluntat d’igualació: els legisladors van introduir el terme “persones” quan volien dir “homes”. Un pretès error que no el justifica ni el context històric, i que revela que aquella revolució tenia certs defectes de fàbrica (per no dir una altra cosa): l’any 1807, després d’intensos debats, s’imposarien les tesis més conservadores i involucionistes, i a les americanes no els permetrien votar fins que el 1869 l’estat de Wyoming obriria, de nou, el camí.
En canvi, allà on no hi va haver marxa enrere va ser al, llavors, territori lliure de les illes Pitcairn. En aquell arxipèlag ―actualment de sobirania britànica― situat a l’oceà Pacífic (a mig camí entre el Perú i Nova Zelanda) el sufragi universal és vigent des del 1838 (quasi un segle abans que a la metròpoli). La història del vot femení a Pitcairn és una barreja d’històries romàntiques i èpiques (amb un toc de fantasia), dignes d’una bona pel·lícula de pirates. Però tan certa que faria enrojolar Maximilien Robespierre, una de les figures insígnia de la Revolució francesa (1789-1799) i el gran promotor de la cita “Liberté, égalité, fraternité”. Sobretot pel que fa al segon terme de la cita.
Els amotinats del Bounty s'apoderen del vaixell i expulsen el capità i els seus lleials (1789) / Font: National Maritime Museum, Greenwich (Anglaterra)
La història de les Pitcairn i el vot femení comença a bord del vaixell britànic HMS Bounty i es desencadena amb un motí. L’any 1789 el Bounty va anar a Tahití a estibar “arbres del pa” (un vegetal que s’utilitzava per a alimentar de forma barata els esclaus). El capità Bligh va permetre que la seva tripulació s’interrelacionés amb les autòctones. Poc després, a alta mar i en ple viatge de retorn, els “nostàlgics” es van apoderar del vaixell, van expulsar el capità i els seus lleials i van navegar fins a unes illes relativament desconegudes. Allà crearien una comunitat lliure (formada per amotinats i tahitianes) que mig segle més tard (1838) seria la primera societat que consagraria el sufragi femení.
Però la història del sufragi femení no ha estat sempre com a les Pitcain. A l’Europa pretesament civilitzada i democràtica dels segles XIX i XX (per no dir, també, del XXI) les dones es van haver d’organitzar i combatre durament. El sufragisme, que es presentava com la reivindicació de les dones a participar i a decidir en la vida política, era un cantell més de la lluita feminista per a ressituar el paper de la dona en la societat: superar, definitivament, el rol exclusiu de “màquina reproductora” que se li havia imposat històricament. Especialment des que Maquiavel, a principis de la centúria del 1500, havia escrit El príncep (i no “la princesa”) i havia sacralitzat l’estat (i no “la nació”).
Reunió de dirigents de l'organització sufragista WSPU (1907) / Font: Library of the London School of Economics and Political Science
Els vents del Pacífic sud deuen ser més progressistes que els de l’Atlàntic nord. Perquè l’efecte Pitcairn ―i no el Nova Jersey inicial― seria el que es propagaria. Va haver de passar mig segle, però l’any 1893 Nova Zelanda (llavors una colònia relativament autònoma de l’imperi britànic) seria el primer país del món a proclamar el sufragi femení. Una conquesta que no s’explica sense la lluita que la va precedir: el moviment liderat per la periodista neozelandesa Kathe Sheppard que, a la metròpoli, inspiraria la fundació de la Women’s Social and Political Union (WSPU), promoguda per Emmeline Pankhurst, que si bé no era una organització pionera, sí que esdevindria icònica.
A Catalunya, el sufragisme ―la reivindicació del vot femení― arrelaria tot seguit. La influència de la combativa WSPU anglesa amararia la ideologia de les escriptores, pedagogues i promotores culturals Carme Karr (Barcelona, 1865-1949) i Francesca Bonnemaison (Barcelona, 1872-1949); molt vinculades, també, al moviment polític i cultural catalanista de les primeres dècades del segle XX. Karr i Bonnemaison van lluitar i van destacar com a pioneres i difusores del feminisme total a Catalunya: no tan sols en la conquesta dels drets civils (el dret a vot), sinó també en l’accés a la cultura, al món laboral i a la pràctica esportiva. En igualtat de condicions respecte als homes.
Francesca Bonnemaison (1939) i Carme Karr (1912) / Font: Ajuntament de Barcelona
A l’altra banda, les classes involucionistes ―oportunament engalanades amb tot tipus de vestuari polític― frenaven totes les iniciatives amb qualsevol tipus d’argument. No va ser tan sols Primo de Rivera durant el seu règim dictatorial (1923-1930) qui va vomitar totes les poca-soltades imaginables i inimaginables. L’any 1931, acabades de constituir les primeres Corts republicanes, el diputat galleguista Roberto Novoa Santos es va despatxar proclamant que: “La mujer es toda pasión, toda figura de emoción (...); no es reflexión, no es espíritu crítico, no es ponderación (...)¿en qué despeñadero nos hubiéramos metido si en un momento próximo hubiéramos concedido el voto a la mujer?".
I referenciant-se en el pintoresc ideari del seu “amic” ―l’excapellà, diputat lerrouxista i anticatalanista Álvarez Rodríguez― es “cobria de glòria” proclamant que: “El histerismo no es una enfermedad, es la propia estructura de la mujer; la mujer es eso: histerismo y por ello es voluble, versàtil (...) expuestos los hombres a ser gobernados en un nuevo régimen matriarcal, se haría del histerismo ley”. En aquell mateix debat Hilario Ayuso Iglesias, diputat federalista, culminaria aquella exhibició de misogínia supremacista (de poca-soltades, com “qui la té més llarga”) proposant que “las mujeres no voten antes de los 45 años, puesto que no se encuentran preparadas para votar antes de la menopausia”.
En aquella duríssima lluita parlamentària, Victoria Kent ―diputada del Partit Radical Socialista de Marcel·lí Domingo i vella lluitadora pel reconeixement del dret a vot de les dones― recularia sospitosament. Seria la gran sorpresa ―el petard extemporani― en aquell dramàtic debat parlamentari; i abandonada o amenaçada ―no ho sabrem mai― pels seus companys de bancada, desoladament proclamaria: “Creo que el voto femenino debe aplazarse porque en mi opinión la mujer española carece de la suficiente preparación social y política como para votar responsablemente, por lo que, por influencia de la Iglesia, su voto sería conservador”.
Clara Campoamor i Victoria Kent / Font: Viquipèdia i Asociación Manuel Azaña
Els segons comicis generals de la República (novembre 1933), serien el primer cop, a l’estat espanyol, que les dones votarien en unes eleccions. I els resultats causarien una espectacular rebolcada dels partits d’esquerra. A Espanya, el tripartit involucionista i anticatalanista format per la CEDA de Gil-Robles, el PRR de Lerroux i el Partido Agrario de Martínez de Velasco obtindria una folgada victòria electoral i desplaçaria les esquerres del govern. I a Catalunya, la Lliga Catalana (hereva de la monàrquica i conservadora Lliga Regionalista) s’imposaria per primera i única vegada a Esquerra Republicana, la gran triomfadora de les municipals de 1931 i de les catalanes de 1932.
Però seria molt atrevit associar aquell viratge al vot femení. Perquè tan sols dos anys més tard, en les generals de 1936, passaria el mateix però a la inversa. Acceptar Kent seria santificar un axioma pervers. Al referèndum de Canet les dones van obrir una bretxa, van dissipar la bafarada cavernària que ni la proclamació de la República havia pogut ofegar. En aquella petita gran gesta, Eulàlia Domenèch, la mestra d’escola de Canet, hi va fer molt. I, poc després, en les municipals de 1934, una altra dona, la mestra d’escola de Bellprat (Anoia) Natividad Yarza, candidata d’ERC, faria un pas més: guanyaria i es convertiria en la primera alcaldessa de la història de Catalunya i de la península Ibèrica.