Illa de Ruad —illa de Tortosa, segons les fonts coetànies— (actualment costa sud de l’estat de Síria); 26 de setembre de 1302. Fa 720 anys. Dalmau de Rocabertí, mariscal de l’Orde del Temple rendia la fortalesa al soldanat mameluc d’Egipte. Els aliats armenis i mongols que havien d’atacar la rereguarda islàmica no van arribar mai. I els ordes religiosos-militars cristianes perdien la darrera possessió a Pròxim Orient (el 1291 s’havia perdut Sant Joan d’Acre, la darrera plaça continental a Terra Santa). La guarnició templera, formada per 620 cavallers catalans i 400 auxiliars sirians, va ser massacrada. L’emir Zarruak, violant els pactes de capitulació, va ordenar la decapitació de la immensa majoria de les forces cristianes, excepte la d’alguns destacats cavallers catalans que van ser reclosos a les masmorres del Caire.
Litografia de l'illa de Tortosa (1810) / New York Pulic Library
Per què no van ser decapitats?
Els supervivents d’aquella massacre eren destacats personatges de la societat catalana de l’època. Un d’ells era Dalmau de Rocabertí, fill del vescomte de Rocabertí (senyor feudal de Peralada, Sant Llorenç de la Muga, Vilademuls i Llagostera). El pare de Rocabertí era un dels personatges més poderosos, econòmicament, del comtat d’Empúries; i més rellevants de l’estament militar del país. Havia participat, al costat dels comtes-reis, en la guerra contra la monarquia francesa (1283-1285) —que es va saldar amb una rotunda victòria catalana—; i en la campanya de Múrcia (1296) —que es va traduir en la incorporació d’Alacant, Elx, Oriola i Guardamar al regne català de València—. Per tant, Dalmau —mariscal templer i fill de la casa Rocabertí— valia més viu que mort. L’emir Zarruak el va recloure amb l’expectativa d’obtenir un abundant rescat.
La negociació del rescat
La força i la influència dels Rocabertí i del Temple, en el si de la cancelleria de Barcelona, es posaria de manifest amb la intervenció directa del comte-rei Jaume II en les negociacions del rescat. El sobirà va enviar un familiar de la màxima confiança, Eimeric d’Usall; amb la missió de gestionar i obtenir de la forma més discreta possible la llibertat de Rocabertí, i amb el mandat de conduir-lo immediatament a Catalunya. Usall, un expert negociador i un gran coneixedor de la realitat oriental (tenia una intensa relació amb les colònies mercantils catalanes establertes al voltant dels Consolats de Mar barcelonins d’Egipte i de Síria); ho va intentar repetidament sense èxit (1302-1303 i 1305-1306). La investigació historiogràfica atribueix aquell fracàs a una tradicional desconfiança mútua; que, en aquella negociació, lluny de minvar es faria insalvable.
Fragment de l'Atles Català (1375) obra d'Abraham Cresques. La Mediterrania oriental (Egipte, Terra Santa i Xipre) / Bibliothèque Nationale de France
El primer interrogant
El primer interrogant que envolta aquell cas és: ¿per què Jaume II va ordenar un ràpid rescat i un, encara més ràpid, repatriament de Rocabertí? I la resposta la trobem en el projecte que es cuinava a foc lent a la cancelleria de Barcelona. En aquell moment, els grans ordes religiosos-militars que havien garantit el domini cristià-europeu de Terra Santa (Temple, Hospital, Sant Sepulcre), patien una formidable crisi de prestigi que tenia el seu origen en la pèrdua del regne de Jerusalem (1287-1291). Totes les cancelleries d’Europa es qüestionaven la conveniència de superar el model inaugurat amb la Primera Croada (1096-1099) que havia auspiciat el naixement de les grans ordes. Els desesperats intents templers de recuperar Terra Santa, com les operacions des de l’illa de Tortosa (1299-1302), ja no convencien ningú.
El segon interrogant
I el segon interrogant que envolta aquell cas és: ¿per què Jaume II tenia interès a rescatar el darrer mariscal templer a Proper Orient, si l’orde estava tan desacreditada? I la resposta la trobem en la naturalesa d’aquell projecte català: Jaume II havia proposat a les potències europees la fusió de les tres principals ordes (Temple, Hospital i Sant Sepulcre) i la creació d’una única figura dirigent, el Rex Bellator (el rei guerrer); que recauria sobre la seva persona. La cancelleria de Jaume II; que, molt abans de la caiguda de l’illa de Tortosa, ja treballava intensament en aquest projecte, necessitava la complicitat de la jerarquia templera. I Rocabertí, darrer mariscal templer a Terra Santa i molt proper a Jacques de Molay, Gran Mestre del Temple (el darrer, tot i que en aquell moment encara no ho sabia), era una peça fonamental.
Representació medieval d'un comanador templer / Museu d'Història de Catalunya
La primacia Bel·lònida i el corredor de l'Índia
Si aquell projecte s’hagués transformat en una realitat, els Bel·lònides s’haurien convertit en la nissaga més poderosa d’Europa. I les classes mercantils catalanes haurien confirmat la seva primacia continental. Jaume II estava disposat a renunciar al tron de Barcelona per ocupar el setial de Jerusalem. En el seu lloc s’havia previst nomenar el seu fill primogènit Alfons. I les classes mercantils catalanes; que feia dos segles que promovien i finançaven l’expansió quadribarrada a la Mediterrània; estaven entusiasmades amb la possibilitat de reobrir el corredor territorial de les espècies orientals; que en una època no massa llunyana, havia unit Barcelona, Acre, Jerusalem, i les remotes Pèrsia i Índia. En aquest punt és important destacar que el comerç d’espècies era una de les activitats econòmiques més rendibles.
Dalmau de Rocabertí, l’últim templer
Però aquell projecte, finalment, no va ser possible. Les monarquies francesa (Felip IV “el bell”) i anglesa (Eduard I “cames llargues”) estaven massa endeutades amb el Temple per acceptar una fórmula que restaurava la força de l’orde. Els templers van ser brutalment perseguits i exterminats; sobretot —i reveladorament— a França i a Anglaterra. Liquidat el Temple, el projecte Rex Bellator ja no tenia recorregut. La relació entre Catalunya i els grans ordes religiosos-militars era a través del Temple. Jaume II va ordenar la confiscació de tots els béns de l’orde; però a diferència del que passava arreu d’Europa, es va permetre els antics cavallers templers una vida discreta i tranquil·la. Dalmau de Rocabertí és la prova més evident. Va ser rescatat el 1316, i va viure a la seva casa pairal de Vilabertran fins a la seva mort, el 1326. Dalmau de Rocabertí, l’últim templer.