Cervera, març de 1469. S’ultimen els pactes matrimonials entre Ferran —hereu al tron de Barcelona i futur rei Catòlic— i Isabel —pretendent al tron de Toledo i futura reina Catòlica—. En aquell context polític i ideològic apareix la denominació “Corona d’Aragó” per referir-se al conjunt de dominis que, des del seu origen fundacional, havia estat denominat, simplement, “Corona”: Catalunya, Aragó, València, Mallorca, Sicília, Sardenya i Nàpols. Tot i que no era el primer cop que s’utilitzava la denominació “Corona d’Aragó” (ja apareix al segle anterior), a partir de l’ascens de Ferran al tron (1479) adquirirà una categoria definitiva i universal. La qüestió és: per què es va imposar “Aragó” i es va desestimar el nom dels altres dominis que, en qualsevol dels casos, tenien un paper més rellevant en aquell edifici polític?
La cimera de Casp
A la mort sense descendència de Martí I —l’últim monarca Bel·lònida— (1410), es va lliurar una guerra política pel tron que culminaria amb el Compromís de Casp (1412). Aquella cimera estaria formada per representants de tots els dominis. Si bé és cert que no es va convocar els representants dels regnes de Sicília i de Sardenya. Però això són figues d’un altre paner. El més revelador d’aquella cimera és la seva composició: tres representants del Principat de Catalunya (amb les Mallorques), tres del Regne d’Aragó i tres del Regne de València. És a dir, que en la reunió que volia ser la màxima representació de la “Corona” per dirimir una qüestió tan decisiva com la tria de qui havia de posar les natges al tron, Aragó no va tenir més representació que Catalunya o que València, ni la seva representació va tenir més qualitat que la catalana o la valenciana.
L’origen “aragonès” de Ferran el Catòlic
Ferran va néixer l’any 1452 a Sos, una vila fortificada (que en aquell moment era bascoparlant) situada al nord-oest del Regne d’Aragó. Però es pot ben dir que hi va néixer accidentalment. Joana Enríquez (la mare de Ferran) s’havia desplaçat al front de la guerra de Navarra al costat del seu marit. L’infant Joan (germà del rei Alfons el Magnànim, vidu en primeres núpcies de la reina Blanca de Navarra, espòs de l'Enríquez, i pare de Ferran) lliurava un conflicte per usurpar el tron navarrès al seu primogènit Carles de Viana (fill de la reina Blanca). Accidents a banda, Ferran sempre va ser considerat català. Tant dins com fora dels seus dominis. A les portes de l’Alcàsser de Toledo —residència de la cort castellana— encara retrona l’expressió “viejo catalanote, vuélvete a tu nación” que li van etzibar quan va enviudar d’Isabel la Catòlica (1504).
“Aragó”, sinònim d’autoritarisme?
La primera qüestió és: què va motivar Ferran i els seus cancellers a afegir el nom d’un dels seus dominis a la denominació “Corona”? I la resposta la trobem en el propi context de l’època. La “Corona” era l’únic domini o reunió de dominis d’Europa que no tenia un nom. Des de la seva fundació (1150), mai ningú havia reparat en aquest detall, en bona part perquè no es volia privilegiar la sobirania de qualsevol dels dominis que formaven aquell conglomerat (fossin dos o fossin sis) i, en conseqüència, no es volia trencar l’equilibri de pesos que consagrava aquell edifici polític. Però durant la centúria del 1300 apareixen els primers monarques autoritaris i protoabsolutistes (Jaume II, Pere III) que ambicionen concentrar tot el poder i ser identificats com la personificació d’aquell poder. Són, reveladorament, els primers que, esporàdicament, afegeixen el nom “Aragó”.
Per què Aragó i no Catalunya, o València, o Sicília, o Sardenya?
A finals de la centúria del 1400, la ideologia promonàrquica (entesa com la concentració i la personificació del poder en la figura del rei i en detriment del règim pactista feudal) havia avançat considerablement. I, en aquell context polític i ideològic, Ferran volia donar un impuls definitiu a les temptatives dels seus antecessors. Només havia de triar. I en aquest sentit, es va imposar la suma de tradició i intenció: els dominis fundacionals eren el Principat de Catalunya i el Regne d’Aragó, però Ferran, especialment interessat a reforçar i represtigiar la institució monàrquica, no va tenir dubtes: Catalunya havia estat el motor de la “Corona”, però el seu sobirà no era un rei, sinó un home principal, una figura política i jurídica d’arrel romana que —i això és molt important— havia de pactar el poder amb la representació política del país.
Aragó volia dir Hispània?
A finals del segle XV Catalunya estava nafrada pels efectes de la Pesta Negra (1348-1351), la persecució contra la comunitat jueva (1391-1492) i les tres guerres civils que l’havien devastada (1460-1479). Però, en canvi, el Regne de València vivia el seu particular “segle d’or”. I els regnes de Nàpols i de Sicília acompanyaven València en aquella plenitud. A l’altre extrem, Aragó apareixia com el domini més pobre econòmicament i més feble demogràficament. Però poc o gens va importar, perquè a la tradició i a la intenció s’hi va sumar un altre factor: la ideologia hispànica de Ferran, el projecte de construcció d’un estat peninsular, homogeni i unitari. Aragó era l’únic domini de la “Corona” que es projectava territorialment cap a la Península. I les seves oligarquies, que s’havien castellanitzat, eren la millor carta de presentació d’aquest projecte.
L’empresa colombina catalano-valenciana
I malgrat l’empenta de Ferran, el regne d’Aragó va tenir un paper absolutament secundari en els grans esdeveniments que, a finals de XV, neixen i creixen a la península Ibèrica. L’empresa americana, en el seu inici, és de fàbrica clarament catalano-valenciana, i no aragonesa. El primer viatge es va planificar a València (i no a Saragossa) i els tres vèrtexs d’aquell triangle —Colom a banda— serien el jueu convers valencià Lluís de Santàngel, financer de l’operació; el rei “catalanote” Ferran, impulsor del projecte; i el pontífex valencià Roderic de Borja, el Papa Borja. Aquella formidable empresa es va imaginar, projectar i planificar en català; i no en aragonès o en castellà —que era la nova llengua de les oligarquies aragoneses—. I una tercera part del contingent que Colom va deixar a Fuerte Natividad —a l’inici del retorn del primer viatge (1493)— eren de “nació catalana”, i no aragonesa.
L’empresa americana catalano-valenciana
Si el primer viatge colombí va néixer i va créixer a València; el segon ho va fer a Barcelona. I això havia de tenir una clara traducció en els “crèdits” d’aquella obra. Per posar només tres exemples: Ballester, el primer empresari i primer alcalde europeu al Nou Continent; Pané, primer evangelitzador, o Margarit, el primer “policia”, són identificats com de “nació catalana”, i no aragonesa. Com s’identifiquen com a catalans, i no com a aragonesos, els comerciants barcelonins, valencians, mallorquins i napolitans que durant el segle XVI es van establir a Sevilla, a Lisboa, a Bruges, a Anvers, a Londres... o a Nova York. En la fundació de la Gran Poma (1625) hi van participar un grup de 25 famílies jueves neerlandeses de remot origen català, mallorquí, valencià i aragonès que s’identificaven com a “katalanit”. Amb tot això, si no li podem dir Corona catalana... com li podem dir?
Imatge principal: Fragment de la representació de les Corts catalanes, Ferran i el Senyal Reial