Imatge principal: Gravat de Bilbao (1575) obra de Braun i Hohenberg / Font: Cartoteca de Catalunya

Toledo (Corona castellanolleonesa), 16 d’abril de 1520. Fa 499 anys. Les classes populars i mercantils de la ciutat es rebel·laven i prenien el poder. Començava una revolució que, ràpidament, s’estendria a les principals ciutats de la corona. La monarquia hispànica estava governada per Carles de Gant (el net i hereu dels Reis Catòlics), i la historiografia nacionalista espanyola s’ha limitat a explicar el fenomen comunero com una revolta “espanyola” contra el cercle de confiança “neerlandès” del monarca. Però aquest només era un element secundari d’aquella revolució. L’esclat d’aquell conflicte obeïa a molts factors i de molta més importància que han estat deliberadament ocultats, a l’ensems que es glorificava la figura de Carles de Gant I de España y V de Alemania, (en la historiografia nacionalista espanyola) quan, en aquell moment, Espanya i Alemanya no passaven de la categoria de projectes polítics.

Gravat de Toledo (1575) obra de Braun i Hohenberg. Font Cartoteca de Catalunya

Gravat de Toledo (1575) obra de Braun i Hohenberg / Font: Cartoteca de Catalunya

Carles de Gant

La categoria de I de España y V de Alemania és molt curiosa i, a la vegada, molt reveladora de com s’ha pervertit la història en benefici d’una ideologia. Espanya no serà una realitat política fins passats dos segles (1715), quan Felip V -el primer Borbó hispànic- unifica a sang i foc els dominis peninsulars de la monarquia hispànica. I Alemanya haurà d’esperar tres segles i mig (1862), fins que el canceller prussià Bismarck -d’una forma més civilitzada- construeixi una unitat nacional sobre la idea del Volksgeist (l’esperit nacional) que, poc abans, havien postulat els filòsofs Herder i Hegel. Aquest detall és molt important perquè revela que la Revolució i derrota dels comuneros no és la llavor d’un pacte per edificar Espanya. És una comunió d’interessos entre les oligarquies castellanes i la monarquia hispànica: els actors principals del partit anti-comunero, per atorgar naturalesa política al seu vedat.

Felip, Carles i Adrià d'Utrecht. Font Wikimedia Commons

Felip i Carles / Font: Wikimedia Commons

Què va provocar la crisi urbana que va conduir a la Revolució?

El triomf del partidaris d’Isabel (1474) -i del seu marit Ferran- (que en la guerra civil castellana van ser anomenats el “partit aragonès”), va portar implícita la necessitat de premiar els lleials. Uns dels grans beneficiats van ser els oligarques de “l’eix de la llana”; una casta que controlava la totalitat del circuit de la llana de la Mesta: des de la propietat dels ramats fins a la venda i transport de la matèria primera als telers dels Països Baixos. Aquesta casta estava concentrada a Medina del Campo, a Burgos i a Bilbao. I resulta molt revelador comprovar que, entre la unió dinàstica peninsular (1479) i l’esclat de la Revolució (1520), van desaparèixer, per falta de matèria primera (en el país de la Mesta!) la pràctica totalitat dels milers d’obradors tèxtils castellans. La ruïna del potent sector tèxtil castellà precipitaria la de la resta de l’artesanat preindustrial del país.

Què va provocar la crisi rural que va conduir a la Revolució?

Castella, com tots els països de l’Europa de l’època, era un país bàsicament rural. S'estima que tindria una població que estaria sobre els 3 milions d’habitants; molt lluny dels 15 milions de súbdits que reunia el rei de França o els 8 de l’emperador romanogermànic. Però amb una densitat poblacional de 10 hab/Km2, similar a la resta de països de la conca mediterrània (Catalunya i el País Valencià, inclosos) i amb un potencial demogràfic suficient per impulsar una sortida a la crisi. En canvi, la generosa i catòlica parella (naturalment, amb els seus) van ampliar i multiplicar desmesuradament les cañadas (les autopistes de ramats), a costelles de les terres de conreu en un context que, precisament, demanava a crits el contrari. Resulta molt revelador comprovar que, a partir de la unió dinàstica, Castella (el país de les grans planúries cerealístiques!) es convertiria, paradoxalment, en importador de blat.

La Castella dels comuneros

Així s’entén que quan va esclatar la Revolució (1520), Castella ja no era aquella societat pròspera del segle anterior. Els principals centres mercantils del país estaven immersos en una dramàtica crisi econòmica i social. Només les tres ciutats de “l’eix de la llana” (per raons òbvies) i Sevilla (dominada per mercaders estrangers), resistien la crisi.  I el camp castellà que, durant tota l’edat mitjana -a diferència de la resta d’Europa- havia estat un oasi de petits propietaris pagesos i de comunitats que tendien a la igualtat jurídica, s’ensorrava, arruïnat i sentenciat. La forta migració del camp a les ciutats -la ruïna del model- és un fenomen que es produeix a partir de la coronació d’Isabel la Catòlica (1474); és a dir, a partir del projecte polític hispànic. Aquell fenomen, que accentuaria el paisatge de precarietat i d’inseguretat (per dir-ho d’alguna manera) que ja afectava les ciutats castellanes, seria l’element que anticiparia el conflicte.

Ferran, Isabel i Joana. Font Wikimedia Commons

Ferran i Isabel / Font: Wikimedia Commons

La guerra de la llana

Tots els conflictes tenen una base política i econòmica. Que és molt més que un component. I la Revolució dels comuneros no és una excepció. El matrimoni entre Joana (filla i hereva dels Reis Catòlics i mal anomenada “la boja”) i Felip d’Habsburg “el Hermoso”, no va ser el resultat d’una estranya conjunció astral. Felip era fill i hereu de Maria de Borgonya, comtessa independent de Flandes, i aquella negociació va ser conduïda per les oligarquies castellanes de "l’eix de la llana" i pels grans productors tèxtils flamencs. Es molt curiós comprovar que Felip havia nascut i havia crescut a Flandes (els dominis de la seva mare) i no a Àustria (els dominis del seu pare).  I que Carles (fill i hereu de Joana i de Felip), va néixer i va créixer, també, a Flandes (els dominis dels seu pare) i no a Castella (els dominis de la seva mare). Amb la diferència que Felip, pràcticament, no arribaria a governar a Castella; i, en canvi, Carles, sí.

“Poner al diablo a hacer las hostias”

Aquest detall ens indica clarament que en aquella Europa postmedieval el centre de gravetat del poder es desplaçava cap a nuclis nous impulsats per les ambicioses classes mercantils. Reveladorament en el triangle format per la monarquia hispànica, l’arxiducat d’Àustria i el comtat independent de Flandes (amb el ducat independent de Borgonya), que se situava al cim de la jerarquia, era el més petit dels territoris, i el que tenia menys categoria “senyorial”. Però era el més ric i el més dinàmic. La coronació de Carles i la importació de funcionaris flamencs a la cort castellana és la prova definitiva. Però no seria el drama de les oligarquies castellanes que expliquen alguns historiadors. En canvi, per a les classes populars castellanes, l’arribada de El Hermoso va ser l’anunci d’una tempesta bíblica després d’una pedregada devastadora. I la coronació del fill de El Hermoso significaria, definitivament, “poner al diablo a hacer las hostias”.

Els revolucionaris monàrquics

El moviment comunero sempre va tenir dos corrents diferenciats, que serien una de les principals causes de la seva derrota. Per una banda hi havia el partit monàrquic. Era una facció minoritària del moviment, i estava formada per les elits revolucionàries: mercaders rics, petita noblesa, clergat i classes intel·lectuals de les ciutats revoltades. També hi havia algun oligarca “de recio abolengo”, que procedia de l’antic “partit portuguès”  (el de Joana, mal anomenada “La Beltraneja” i esposa d’Alfons V de Portugal, que havia estat rival d’Isabel la Catòlica en la guerra pel tron). En aquest sentit, resulta molt curiós comprovar que els pocs líders revolucionaris que sobreviurien, es refugiarien a Portugal. Aquesta facció revolucionària era partidària de deposar Carles de Gant, i coronar la seva mare Joana “la boja”, llavors reclosa a Tordesillas per ordre del seu propi fill.

Gravat de Burgos (1575) obra de Braun i Hohenberg. Font Cartoteca de Catalunya

Gravat de Burgos (1575) obra de Braun i Hohenberg / Font: Cartoteca de Catalunya

Els revolucionaris republicans

Però hi havia una altra facció, que era majoritària dins del moviment, que estava formada per gent de totes les capes socials. Des de comerciants, artesans i petits pagesos propietaris, passant per jornalers urbans i agraris, fins a persones totalment desclassades -expulsades del sistema-, víctimes de la terrible crisi que assolava les classes populars castellanes. Aquest partit defensava la implantació d’un model polític que, probablement, dona resposta a l’enunciat del reportatge: proposaven convertir les grans ciutats del país (les que tenien cadira a les corts) en repúbliques municipals independents -inspirades en les repúbliques italianes-, que governarien l’urbs i el seu territori d’influència i que es governarien amb un sistema d’elecció per insaculació -inspirat en el model català- que havia de confirmar el tomb del poder: l’ascens polític de les classes mercantils.

Gravat de Sevilla (1575) obra de Braun i Hohenberg. Font Cartoteca de Catalunya

Gravat de Sevilla (1575) obra de Braun i Hohenberg / Font: Cartoteca de Catalunya

Les ciutats-estat castellanes

Aquestes repúbliques municipals -i territorials- castellanes no tan sols renunciaven al projecte hispànic traçat en les negociacions de Cervera (1468) que havien conduït al matrimoni de la catòlica parella, sinó que el rebutjaven de ple en la seva base (la formació d’un estat hispànic peninsular) i en la seva projecció (l’ambició Trastàmara de crear un imperi familiar continental). La derrota comunera condicionaria el futur de la societat castellana, condemnant les seves classes mercantils a la desaparició, i a les seves classes populars a l’emigració, principalment a Amèrica. La derrota dels comuneros és també el triomf que marca l’inici de l’aliança eterna i atàvica entre la monarquia hispànica i les oligarquies castellanes. I de la seva idea d’Espanya, que imposarien a sang i foc com un dogma de fe: un vedat fragmentat en tres categories: señores, lacayos y chusma (poder econòmic, poder polític i la resta de la societat).

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat