Cervera, any 1026. Fa quasi mil anys. Tres famílies colonitzadores procedents del comtat d’Osona creaven l’assentament fundacional de la vila. Aquell petit grup, format per unes tres dotzenes de persones (les famílies, en aquella època, s’articulaven com una mena de tribus), va ser emplaçat en aquell indret pel poder comtal independent de Barcelona, que, poc abans, havia ocupat militarment una franja de terreny est-oest entre Manresa i Cervera per tallar la progressió expansiva cap al sud del comtat independent d’Urgell. Però no totes les colonitzacions d’aquella immensa planúria que s’obria als ulls d’aquells pioners serien per iniciativa del poder. A la Catalunya Nova, a cavall de l’any 1000, es va produir un fenomen singularíssim de colonització espontània totalment al marge del poder. Què i qui eren aquells colons: fugitius o prehippies?
Representació d'un sobirà i d'un baró territorial / Font: Wikimedia Commons
El paisatge de l’època
A cavall de l’any 1000 ja s’havia produït la independització dels comtats de l’extrem sud-occidental del regne carolingi. La Marca de Gòtia (el territori entre els deltes del Roine i del Llobregat), que des del 750 havia estat la plataforma d’expansió carolíngia cap a la península Ibèrica, s’havia convertit en un trencaclosques de petits comtats independents. També, en aquell moment, el nou règim feudal s’estava imposant plenament arreu dels territoris de l’antic món carolingi, els comtats catalans inclosos. I això significava que aquells violents i avariciosos barons territorials que havien emergit amb la crisi dels poders centrals (els de les cancelleries comtals catalanes, també) i que havien usurpat el bé públic (la milícia, la justícia, la seguretat, els impostos) i la petita propietat popular, havien convertit aquell vell món relativament ordenat en una gran bola de foc.
La misèria i la injustícia, els combustibles d’aquelles colonitzacions
Aquesta idea és molt important, perquè explica una de les causes que impulsarien aquest fenomen tan singular i tan genuïnament català. Aquella brutal violència feudal s’havia produït, reveladorament, en un escenari social molt vulnerable. A cavall de l’any 1000, els comtats de la vella Gòtia patien una pressió demogràfica inèdita. La suma de la violència del poder i la superpoblació del país va donar com a resultat una alteració espectacular d’aquells paisatges socials: fam, malalties, delinqüència, mort... i fugues cap a terra de ningú, a la recerca d'una nova vida d’oportunitats. La franja de territori entre els límits comtals (la línia Montsec-riu Llobregós-la Panadella-riu Foix) i els límits andalusins (la ratlla del Baix Segre i de Baix Ebre) va ser el Far West d’aquella societat catalana primigènia.
Mapa de l'evolució dels comtats catalans (segles IX a XII) / Font: Enciclopèdia
“Mals cristians i insidiosos”
Efectivament, es va produir una fuga relativament important de famílies (aquells grups d’estructura tribal que esmentàvem anteriorment), que van penjar a la figuera les obligacions (que els lligaven a la terra i al baró) imposades pel poder i es van internar en terra de ningú, lluny de l’abast ―fins i tot de la negra ombra― d’aquells violents patrons. Les fonts documentals revelen que es van crear comunitats lliures a les capçaleres dels rius Gaià (Alt Camp), Corb (Segarra, Urgell) i Francolí (Conca de Barberà). Comunitats que no van generar cap tipus de documentació; però, en canvi, sí que van ser atentament observades per aquell nou poder feudal. La documentació del bisbat de Barcelona relacionada amb aquest fenomen els descriu com a “mals cristians i insidiosos”. A ulls del poder, gent molt perillosa que posava en risc el nou ordre feudal.
Llibertat i anarquia
Aquelles comunitats lliures no van desenvolupar sistemes de govern propis, més enllà d’algun detall de la tradició social de l’època a nivell popular. Tot indica que, al marge de la relativa autoritat que se li podia reconèixer al cap de casa, que, generalment, era el que havia conduït el grup cap a la llibertat o, passat el temps, un dels seus descendents; aquelles comunitats s’organitzaven en absència de poder. Aquelles comunitats tampoc van desenvolupar un corpus jurídic. I considerant que llei i moral ―per la tradició romana― estaven indissociablement relacionades, és quasi del tot segur que van prescindir de certes institucions socials: com el matrimoni, com l’incest o com els sagraments de la litúrgia cristiana, que en el seu món d’origen no tan sols no estaven consolidats, sinó que s’estaven imposant com un instrument de control al servei del poder.
Ramon Berenguer III i Ramon Berenguer IV / Font: Rotlle de Poblet
Escàpols i fugitius
Aquelles comunitats tampoc van promoure la creació de noves poblacions. Alguns es van instal·lar en villae de l’època romana i visigòtica abandonades i arruïnades des de la invasió àrab (717-723). Altres, en velles coves i balmes desocupades des del neolític (3.000 aC). I encara, altres van construir cabanes adossades a una paret natural, a l’interior d’un congost. Tot indica que el tipus d’habitatge tenia molta relació amb el motiu que havia impulsat aquell viatge. Perquè també sabem que alguns d’aquests pioners eren fugitius de la justícia comtal o baronial. Assassins o, simplement, justiciers. En qualsevol dels casos, el que sí que sabem és que aquelles iniciatives tenien un gran component de perill i de risc. Sovint, aquells pioners eren víctimes d’expedicions de càstig musulmanes o fins i tot de l’acció dels bandolers (els almogàvers primigenis).
La fi de les comunitats lliures i l’orde del Cister
Aquell sistema de llibertat es va enfonsar, sobtadament, en el moment que els comtes barcelonins Ramon Berenguer III (1082-1131) i Ramon Berenguer IV (1113-1162) i el comte urgellenc Ermengol VI (1102-1154) van desplaçar la frontera cap a l’oest i cap al sud, fins més enllà del Segre i de l’Ebre. En aquell moment, curiosament i reveladorament, la cancelleria comtal barcelonina va lliurar grans quantitats de terreny a l'acabada de crear orde del Cister. No és una casualitat que els tres grans monestirs de l’orde que s’identifica amb la divisa "Ora et labora" (resa i treballa) ―i que revolucionaria el paisatge econòmic i social a la Catalunya de l’època― s’emplacessin sobre els territoris de màxima densitat de comunitats lliures: Santes Creus, a la capçalera del Gaià; Vallbona de les Monges, a la capçalera del Corb; i Poblet, a la capçalera del Francolí.