Barcelona, 1775. Fa 245 anys. La Junta de Comerç de Catalunya obria les portes de l’Escola de Disseny a la Casa de la Llotja, a Barcelona, la primera escola professional i gratuïta de la història peninsular. L’Escola de Disseny es convertiria en la punta de llança d’un model d’ensenyaments professionals creats, específicament, per donar atenció a la demanda de les fàbriques del país. Durant quasi un segle (1769-1851), la Junta de Comerç va crear vuit escoles professionals, que formarien els quadres tècnics i la mà d’obra especialitzada de la primera Revolució Industrial a Catalunya. Fins que el 1851, el govern espanyol va ofegar la Junta i el seu model d’ensenyament. Amb quin propòsit?
Vista de Barcelona (1850), obra d'Alfred Guesdon / Font: Viquipèdia
Els historiadors han fixat l’inici de la Revolució Industrial a Catalunya l’any 1832, amb l’obertura de la Bonaplata, la primera fàbrica peninsular que va utilitzar el vapor com a força motriu. Però el camí que culmina a la Bonaplata s’inicia cap al 1750. La segona meitat del segle XVIII és la d’un intens comerç no només entre Catalunya i l’Amèrica hispànica, sinó que també ho és amb França i Anglaterra. Les primeres acumulacions de capitals —un dels elements indispensables per a impulsar la Revolució Industrial— es van formar en aquella època, i són les que expliquen la creació de les primeres fàbriques de la postguerra borbònica i de les primeres escoles professionals de la Junta de Comerç.
La historiografia nacionalista espanyola insisteix en la pretesa amplitud de mires de Carles III; que el 1778 (tres anys després de la creació de l’Escola de Disseny), liquidava el monopoli castellà del comerç americà. Això no és més que un fals mite. Catalunya no havia deixat mai de comerciar amb totes les Amèriques. Aquell comerç, majoritàriament clandestí des de la creació de la Casa de Contratación (1504), s’havia intensificat a partir de 1750. Ho prova, per exemple, l’existència de la colònia catalana de Buenos Aires (1750), que proveïa les fàbriques de Barcelona i de Reus; i que, de la seva activitat, no n'hi ha cap constància a la Casa de Contratación.
Vista del port de Buenos Aires (1851), obra de Jean Desiré Dulin / Font: Blog Histarmar
El que va fer Carles III, aconsellat per Squillace i per Aranda, va ser legalitzar una activitat consolidada, cobrant per la gràcia un quantiós impost. Tot plegat, molt espanyol. El comerç bidireccional entre Barcelona i Reus per una banda; i Buenos Aires, l’Havana, Puerto Rico, Nova Orleans i Nova York, per l’altra —abans i després de l’abolició del monopoli—, seria la que impulsaria la recuperació dels sectors naval, tèxtil i de destil·lació d’alcohols catalans, trinxats per Felip V durant l’ocupació borbònica del país (1707-1714). És a dir, la que impulsaria, per exemple, la creació de l’Escola Nàutica (1769), l’Escola Gratuïta de Disseny (1775), i l’Escola de Comerç (1778).
L’Escola Naval va ser la pionera del model creat per la Junta de Comerç per les raons explicades anteriorment. I la seva direcció va ser encomanada a Sinibald de Mas (Torredembarra, 1736 – Barcelona, 1806), un expert pilot de navegació que havia tingut una curiosa i intensa relació amb els corsaris anglesos i otomans de l’època, i que coneixia com el palmell de la mà totes les rutes possibles de la Mediterrània i de l’Atlàntic. La figura de Sinibald de Mas, i la responsabilitat que li va derivar la Junta de Comerç, són una altra prova irrefutable de l’existència i de la importància del comerç català amb les Amèriques, molt abans de la interessada gracieta de Carles III.
Aquest comerç bidireccional és el que explica, també, la creació de l’Escola de Disseny, i el cas de Buenos Aires és el més il·lustratiu. Els botiguers catalans establerts al barri porteño de Montserrat, compraven llana i cotó en brut, i pell adobada (els grans assecadors eren a l’actual barri de La Boca) als terratinents criolls. Tot seguit l’embarcaven cap a Catalunya, i aquella matèria primera era transformada en les prestigioses indianes (els teixits estampats). El procés culminava a les botigues catalanes importadores de Buenos Aires; les indianes estampades a Barcelona i a Reus causaven furor entre les dones de les oligarquies productores de la matèria primera.
Gravat que representa una fàbrica tèxtil a Barcelona, a finals del segle XVIII / Font: Enciclopèdia
Les indianes de Barcelona i de Reus no eren tan sols apreciades a Buenos Aires. També ho eren a Nova Orleans, a Nova York o a Londres, per posar-ne tres exemples. Quan es va crear l’Escola de Disseny, només a Barcelona, hi havia més de 2.000 obradors que ocupaven 13.000 treballadors —en una ciutat de poc més de 100.000 habitants—; i que representaven més d’una quarta part de la població activa. La producció i venda d’indianes era la principal font de riquesa de Barcelona. Per aquest motiu la Junta de Comerç va promoure una escola on els alumnes no havien de pagar ni tan sols el paper i els llapis, que seria pionera a la península, tant pel model com per la finalitat.
A principis del segle XIX el món estava canviant a marxes forçades. Les revolucions i les independències estaven canviant la traça geoestratègica del planeta. Però a l’Espanya atàvica i eterna de fàbrica borbònica, el poc que es movia era per no moure res. Catalunya era l’excepció: els únics ensenyaments superiors continuaven a la miniuniversitat de Cervera (Medicina, Dret, Teologia i alguna cosa més), des que el primer Borbó hispànic l’havia creada (1718) després de tancar les altres. Però la iniciativa de la Junta de Comerç ho compensava creant les escoles de Química (1805), de Mecànica (1808), de Física Experimental, d’Economia Política i d’Arquitectura (1814).
La Casa de la Llotja, un cop concloses les obres de l'embocall neoclàssic (principis del segle XIX) / Font: Casa de la Llotja
Naturalment aquestes iniciatives no agradaven al poder espanyol, instal·lat en l’absolutisme ranci i castís de la Pradera de San Isidro. Ja des de de l’inici, la màfia borbònica de l’època havia extorsionat la Junta de Comerç. El 1770, la Junta de Comerç —hereva del Consolat de Mar— recupera la propietat de la Casa de la Llotja, confiscada el 1714 per Felip V i convertida en una caserna, un santuari de la repressió. Quan la Junta arriba amb el carro de la mudança, el comte de Ricla —capità general de Catalunya— es nega a desallotjar els militars si no li paguen una caserna nova. En compensació de què? Del comerç clandestí que ja es va cobrar Carles III en estripar la llei monopolista?
La culminació arribaria el 1851. Ja no regnava Carles III, sinó la seva besneta Isabel II. I el règim borbònic ja no era absolutista, sinó constitucional. Però el liberal Juan Bravo Murillo, ministre d’Hisenda, decretava la usurpació del periatge, l’impost que, històricament, havia cobrat el Consolat de Mar; i, modernament, la Junta de Comerç als productes que entraven a Catalunya a través dels ports (un 2’88 % del valor de la mercaderia). I el que és més important, l’impost que finançava la Junta de Comerç i les escoles professionals de la Llotja. Altre cop, en compensació de què? De les lleis proteccionistes que va dictar Isabel II, amb el propòsit d’engreixar la seva hisenda?
Imatge principal: Representació de la visita de Ferran VII a la Llotja l'any 1827, obra d'Emili Casals / Font: MUHBA