La mil·lenària història de Catalunya és també la història de les seves immigracions. El paisatge social i cultural de la Catalunya actual és el resultat de grans immigracions que van canviar per sempre la fesomia del país. La immigració llenguadociana, a l’alba de l’any 1000, va assentar els fonaments de la nació catalana. La immigració occitana, durant la centúria del 1500, va omplir Catalunya de força de treball i va impulsar el redreçament d’un país massacrat per les quatre guerres civils del segle anterior. La immigració neerlandesa i anglesa, durant la centúria del 1600, va orientar el país cap a models de producció precapitalistes. Les immigracions aragonesa i valenciana, de la centúria del 1800; i murciana, andalusa, gallega, extremenya i castellana de la centúria del 1900, contribuirien decisivament a consolidar la Revolució Industrial i a articular les classes treballadores del país. I les immigracions del segle XXI —africana, americana i asiàtica— han situat Catalunya en el centre de la globalització. Catalunya és un país construït a cop d’immigracions. Les immigracions són, amb la llengua catalana i amb la resistència de país, una de les tres potes que expliquen Catalunya. Però hi va haver una època que Catalunya va ser un país d’emigració. Una part mal coneguda i poc divulgada de la nostra història, que també explica la Catalunya actual.
La gran crisi de 1750
Fraga Iribarne no es cansava de repetir “Spain is different”. I tenia raó. La història avala la cita de l’exministre franquista i fundador del PP. Cap a l’any 1750, Europa emergia d’una llarga crisi econòmica que havia provocat dues grans guerres d’abast continental: la dels Trenta Anys (1618-1648) i la de Successió hispànica (1701, al continent-1715, amb hostilitats fins al 1725). L’any 1750 les potències europees manifestaven símptomes clars de redreçament econòmic i demogràfic. Les polítiques mercantilistes i agràries havien transportat aquelles societats al llindar de la Revolució Industrial. En canvi, en els dominis peninsulars dels Borbons hispànics, las guerras de camarillas a la cort de Madrid, agreujades per la malaltia mental de Felip V, havien alimentat el secular caos polític i l’arrelada cultura de corrupció. Cadis monopolitzava la part del comerç amb les colònies americanes que el primer Borbó hispànic no havia regalat a la corona francesa en l’última fase de la guerra successòria. I mentrestant, els grans ports peninsulars es podrien de fàstic. I a Castella es van executar —amb recursos públics— més de dos-cents quilòmetres de canals navegables —que acabarien explotats per societats privades— mentre els plànols dels canals d’Urgell i de l’Ebre, que havien de garantir la independència alimentària del Principat, es florien en algun calaix de l’administració borbònica.
Pablo de Olavide, retrat coetani / Font: Universidad Pablo de Olavide, Sevilla
Catalunya, crisi i emigració
L’any 1750 Catalunya fregava els 800.000 habitants. Havia recuperat els màxims demogràfics anteriors a la guerra successòria (1705-1715) i quasi els havia doblat. Només Galícia i Andalusia, que vorejaven el milió d’habitants, la superaven en el ranking demogràfic peninsular. Però aquella Catalunya era un país immers en la misèria més absoluta. Les fonts documentals citen, per exemple, Cases de Caritat (orfenats) plenes a vessar. O els relats que ens regalen els viatgers il·lustrats de l’època ens dibuixen unes ciutats que eren veritables contenidors de patologies socials: fam, delinqüència, prostitució, alcoholisme i desestructuració familiar. El castellà Zamora, per exemple, després d’haver estat en diverses ciutats del Principat escrivia “las mujeres beven mucho y por lo general van puercas”. Les causes que explicaven aquell paisatge social i econòmic les trobem en la pressió fiscal que el règim borbònic exercia sobre el Principat. L’historiador Pierre Vilar, en la indispensable Catalunya dins l’Espanya moderna, explica que passades quatre dècades de l’ocupació borbònica, el Principat encara estava sotmès a una tributació de guerra, similar a la que s’aplicava a les colònies que havien estat conquerides militarment. La demografia catalana s’havia recuperat, en bona part, per l’esforç de les classes pageses en la recuperació d’erms. Però l’economia, no.
Acta capitular d'Isla Cristina (1869) / Font: Arxiu municipal d'Isla Cristina
Els pescadors catalans d’Isla Cristina
L’any 1755 un gran terratrèmol amb epicentre a l’oest de la península va alterar la costa atlàntica portuguesa i andalusa. Prop de la desembocadura del riu Guadiana va sorgir un illot, i els seus primers pobladors (1757) serien, segons les fonts documentals, les famílies pescadores Arnau —de Canet de Mar— i Faneca i Salarich —de Mataró—. Les mateixes fonts certifiquen que en els anys immediatament posteriors s’hi va sumar una extensa colònia de pescadors procedents de les comarques catalanes del Maresme i del Garraf, i de les valencianes de la Safor i de la Marina. Segons la crònica coetània del rector Miravent —el primer de la colònia—, Isla Cristina seria anomenada, inicialment, la Figuereta per aquelles dues-centes famílies pioneres (1.000 habitants a principis del segle XIX). Altres fonts documentals revelen que el català seria la llengua d’ús habitual de les tres primeres generacions, fins que desapareixeria, progressivament, durant el segle XIX. Aquella emigració, impulsada per la tributació de guerra que impedia renovar l’aparell pesquer català, seguia una estela que, segons el professor Francesc Roca Rossell —de la Universitat de Barcelona— remuntava als dies immediatament posteriors a la caiguda de Barcelona (1714). Els catalans i els valencians introduirien tècniques de pesca i de conservació que revolucionarien l’economia d’aquell territori.
Mapa parcial d'Isla Cristina (1887) / Font: Arxiu municipal d'Isla Cristina
La colonització catalana de Sierra Morena
L’any 1767, en plena crisi política i econòmica, el ministre d’Hisenda del rei Carles III —fill i hereu de Felip V—, l’asturià Pedro Rodríguez de Campomanes, autoritzava un projecte de colonització de les terres ermes i despoblades de l’interior d’Andalusia. Va reclutar 6.000 famílies procedents de Baviera i de Suïssa que, en bona part, no van resistir ni el rigor climàtic, ni les malalties derivades de la calor, ni la violència de la població autòctona, que se sentia perjudicada pels privilegis que havien estat atorgats als nous colons. Llavors, el responsable del sector de Sierra Morena, Pablo de Olavide, un navarrès perseguit, reveladorament, per la Justícia i per la Inquisició; del qual Voltaire —filòsof i escriptor, i figura senyera de la Il·lustració— va dir que “es de los pocos españoles que sabe pensar”; va reclutar, segons l’estudi del professor Adolfo Hammer —de la Universitat de Còrdova— al voltant de 1.000 famílies catalanes i valencianes procedents de Lleida i d’Alacant, i de professió pagesa i artesana. En aquella decisió hi va tenir molt a dir Antoni de Capmany, un economista barceloní amb un passat familiar austriacista, i director d’agricultura del projecte colonitzador. Capmany i Olavide serien els introductors dels catalans i dels valencians, convençuts que la seva proverbial fama de laboriositat i capacitat d’innovar revolucionaria l’economia d’aquell territori.
Mapa de les nueves poblacions de Sierra Morena (1782) / Font: Real Academia de Historia
Els conservers catalans de Vigo
De la petjada catalana a Sierra Morena no va quedar cap més testimoni que certs elements del vestuari. Les fonts revelen que, a finals de la centúria del 1700, en alguns pobles de la serra de Cazorla “los hombres y las mujeres visten a la catalana”. La llengua es perdria ràpidament. I els cognoms, com va passar també a Isla Cristina, serien castellanitzats pels oficials dels registres civils a finals del segle XIX. En canvi, a Vigo va restar una colònia d’industrials, que es convertirien en l'elit de la ciutat i que conservarien, si més no, la seva consciència d’origen. L’any 1760 Bonaventura Marcó del Pont, de Calella (Maresme), s’establia a Bueu, a la ria de Vigo, i creava una petita factoria de salaó. Era el pioner. Passarien alguns anys fins que els pescadors del Maresme i de la Selva que disposaven de capitals farien el salt cap a les Ries Baixes gallegues. Aquesta era la diferència respecte als pescadors de la Figuereta. L’emigració catalana a Galícia tenia un component capitalista. L’historiador Pierre Vilar explica que la clausura del monopoli comercial castellà amb les colònies americanes (1778) va generar l’aparició a Catalunya dels primers capitals des de 1714. A Marcó del Pont i els seus descendents s’hi van sumar, a principis de la centúria del 1800, els Massó, els Puig, els Barrera, els Capont, els Romaní o els Portals, que crearien un potent entramat comercial i industrial que comprenia flotes de vaixells, factories de salaó i xarxes de distribució.
Vigo, rua do Principe (mitjans del segle XIX) / Font: Vigopedia
Els professors Francisco López Capont i Arturo Romaní Garcia —de la Universitat de Santiago— descendents d’aquells pioners catalans de la indústria conservera gallega, ens revelen que la seva trajectòria no va estar exempta de dificultats. La factoria de Salvador Massó Palau —originari de Blanes— establerta a l’Arenal de Vigo va ser repetidament atacada i destruïda pels pescadors de Cangas d’O Morrazo —a l’altra banda de la ria de Vigo—; que consideraven que, tant el sistema de pesca com el de conservació que empraven els catalans, trencava l’equilibri secular que havien consagrat les confraries. Però els conservers catalans resistirien i, aliats amb els estaments de poder locals a través de polítiques matrimonials que es van revelar molt efectives, acabarien convertits en l’elit industrial i social de la ciutat. López Capont i Romaní Garcia revelen en els seus estudis que els industrials conservers catalans van passar a ser els promotors dels edificis més emblemàtics de la ciutat, i dels panteons més luxosos del cementiri de Pereiro; en el període de temps que Vigo va passar de ser un poble de 6.000 habitants a una ciutat de 30.000 residents; contribuint, d’aquesta forma, a crear el senyal d’identitat arquitectònica i urbanística de la que, actualment, és la ciutat més poblada de Galícia.
Imatge principal: Antoni de Capmany, retrat coetani / Font: Casa Llotja de Mar