Barcelona, 13 de setembre de 1440. El Consell de Cent —el govern municipal de la ciutat — consignava la recepció d’una carta de protesta per les bregues constants que es produïen davant dels tres grans bordells de la Rambla. En aquella carta el prohom Guillem de Soler exigia el tancament immediat d’aquells establiments. En canvi, el Consell de Cent resoldria la qüestió obligant aquells bordells a substituir la seva entrada tradicional per una discreta porta de nova construcció que no podia excedir els sis pams d’alçada. Una decisió salomònica que il·lustra clarament l’existència d’una doble moral que ocultava importants interessos econòmics: a Barcelona, els tres grans bordells de la ciutat eren propietat del Consell de Cent i eren explotats per destacades famílies de les oligarquies urbanes barcelonines.
Quins eren els grans bordells de Barcelona?
Els tres grans bordells de Barcelona, o, si es vol, els tres bordells oficials de la ciutat, eren la Volta d’en Torra, la Vila dels Alls, i el Canyet. Eren tres establiments amb una llarga història que remuntava a la centúria del 1200, en plena etapa de creixement econòmic i demogràfic de la ciutat. No oblidem que entre els anys 1000 i 1200 Barcelona havia multiplicat per trenta tres la seva població, i havia passat de 1.500 a 50.000 habitants. Amb tot el que això representava a nivell de demanda de serveis de tota mena. També de tràfic sexual. A principis de la centúria del 1200, la muralla tancava la ciutat a ponent seguint el traçat de La Rambla. La llei barcelonina —que obligava a situar en la marginalitat de la trama urbana aquest tipus d’establiments— seria la raó que explicaria l’emplaçament perifèric d’aquells tres grans bordells.
Escena d'un hostal de prostitució / Font: Wikimedia Commons
La Barcelona del 1400
Però a inicis de la centúria del 1400, s’havia ampliat la muralla cap a ponent i La Rambla havia deixat de ser una riera de còdols i canyes per esdevenir el que ha estat modernament: un dels grans passeigs de la ciutat. A principis del segle XV, era l’indret preferit de les oligarquies barcelonines per a exhibir la seva força econòmica, en forma de portentosos cavalls o de luxoses vestidures. La radicació dels tres bordells històrics —i les bregues que es produïen al seu voltant— s’havia convertit en una incòmoda presència per a aquelles pretensioses oligarquies. Aquesta es la causa que explica la protesta de Soler. Però ni tan sols amb aquesta oposició, ningú es va atrevir a moure de lloc aquells bordells. Encara més, es van convertir en un complement dels grans triquets (els “casinos” de l’època) que, curiosament, sorgirien en aquell mateix emplaçament.
Gravat de Barcelona a principis del segle XVI / Font: Cartoteca de Catalunya
El Consell de Cent i els prohoms de la ciutat: la primera i la segona baula de la cadena
A la Barcelona de la centúria del 1400 (que lentament es recuperava de la devastadora pesta negra i dels brutals pogroms); l’activitat de la prostitució estava estrictament reglamentada. Barcelona va ser l´única gran ciutat europea de l’època que va procurar tenir enquadrada i endreçada l’activitat de la prostitució. Des de l’espai on es tolerava el seu exercici, fins a l’última baula de la cadena de persones que intervenien en aquella activitat. I això s’explica quan sabem que les tres grans cases de prostitució de la ciutat eren propietat del Consell de Cent, que les arrendava durant un termini concret a un particular —generalment un prohom— per a la seva explotació. Entre les famílies oligàrquiques que es lucraven amb l’activitat de la prostitució, destacaven els Gualba i els Terrer.
Representació dels consellers del Consell de Cent / Font: Ajuntament de Barcelona
Els “masovers”: la tercera baula de la cadena
Però els Gualba i els Terrer no s’hi deixaven veure. Sots-arrendaven l’explotació dels bordells a famílies de classe menestral, que es convertien en la cara visible de la direcció d’aquells establiments. Les fonts documentals posen en relleu l’existència d’aquests “masovers” a través de denúncies per aldarulls, formulades pel mateix Consell de Cent o per “distingits” prohoms de la ciutat. En aquesta baula del negoci apareixen —per exemple— un tal Joan Camós i una tal Elionor Terrer (probablement una parenta pobra dels “amos”). Aquests “masovers” tenien cura de l’hostal, la part més exposada a la vista (la part de la façana de l’edifici); i del bordell, que quedava discretament ocult en un pati interior (una mena de claustre) que portava cap a les diverses cambres on s’exercia, de forma oberta i festiva, la prostitució.
Els alcavots i les alcavotes: la quarta baula de la cadena.
Els “masovers” no eren els qui reclutaven les prostitutes dels bordells. Aquesta funció corresponia als alcavots i a les alcavotes (els i les proxenetes), una activitat que havia estat durament perseguida arreu d’Europa; però que a Barcelona, sorprenentment, passaria a ser oficialitzada i regulada. L’any 1391, el Consell de Cent creava un registre d’alcavots i alcavotes que, no tan sols identificava el personatge (amb el nom i l’adreça), sinó també el de les prostitutes que hi penjaven. L’alcavot era la baula que unia els “masovers” i les prostitutes: era el responsable de proveir els bordells i de reclutar nous efectius per a cobrir les baixes que es produïen. Una altra vegada les fonts documentals —el registre d’alcavots— ens identifiquen alguns personatges d’aquest col·lectiu: Joan Icó, “Lo Coixo” o Maria “la bastarda”.
Les prostitutes: la cinquena baula de la cadena
Segons les fonts documentals, la prostitució femenina representava la totalitat de la oferta de tràfic sexual a la ciutat. La qual cosa revela que la prostitució masculina era totalment clandestina. Es, també, a través d’aquestes dades que sabem que, durant la centúria del 1400, el 95% de les prostitutes de Barcelona eren d’origen foraster: aragoneses, valencianes, sicilianes, o gregues. Dones solteres, vídues, o fugitives que havien arribat a Barcelona per començar de zero i que el destí havia entaforat en aquell sòrdid món. Altres dades confirmen que algunes d’aquestes dones no havien arribat soles, i que havien deixat els seus fills a cura de l’Hospital de la Santa Creu. Pel que fa al 5% restant, el registre d’alcavots revela que eren dones de condició esclava i, principalment, d’origen eslau que es prostituïen per a pagar la seva llibertat.
Representació de les malalties sexuals / Font: British Library
Les prostitutes independents: la baula perduda
Al marge dels tres grans bordells municipals, la ciutat comptava amb alguns hostals situats a extramurs, prop dels portals d’entrada, que tenien concedida autorització per a l’activitat de la prostitució. En aquells hostals les coses no eren diferents respecte als grans bordells. Però, en canvi, les fonts documentals revelen l’existència d’un petit col·lectiu de prostitutes que exercia totalment al marge d’aquest circuit i que, per raons òbvies, eren molt perseguides; però també molt demandades. Les mateixes ordenances que havien regulat l’activitat de la prostitució, prohibien els oficials de l’administració acudir als bordells. Es a dir, que els poderosos Gualba, Terrer, o tants altres llustrosos prohoms, quan “anaven de putes” no freqüentaven els seus propis negocis, sinó que acudien a les discretes “cases de l’espelma a la finestra”