Madrid, 19 de març de 1808. Carles IV (el cinquè borbó hispànic) i la seva esposa Maria Lluïsa de Parma, abandonaven precipitadament Madrid en direcció a França. El seu fill i hereu Ferran -que regnaria com a Ferran VII- els havia destronat i enviat a la paperera de la història per la via d’un cop d’estat anomenat Motín de Aranjuez. Darrera seu deixaven una espessa polseguera d’escàndols de corrupció. Carles IV en seria el primer, però no l’últim. Des del 1701, sis dels dotze borbons espanyols que han posat les natges al tron de Madrid han abandonat precipitadament Espanya. Un 50%. Són la nissaga reial que ostenta el lideratge indiscutible en la classificació del campionat del món mundial de reials fugides.

La família de Carles IV (1800), obra de Goya. Font Museo del Prado

La família de Carles IV (1800), obra de Goya. Font: Museu del Prado

Carles IV. Missing 1808.

Carles IV, anomenat el rey cornudo, seria el pioner d’aquesta funesta nòmina. El seu regnat havia estat un festival de corrupció a mans de Godoy, el seu protegit, ministre plenipotenciari; i, segons la brama popular, el boy-toy de la reina. I havia estat, també, un rosari d’humiliants derrotes militars i diplomàtiques, que condemnaven, definitivament, Espanya a la segona divisió de les potències europees. L’any 1808, el seu fill i primogènit Ferran, convertit en el líder de la facció més reaccionària de la cort, perpetrava un cop d’estat i li ensenyava el camí de la porta. El triangle -presumptament amorós- format per Carles IV, Maria Lluïsa, i Godoy, abandonava Espanya a negra nit, per no tornar mai més. Inicialment van ser acollits i mantinguts per Napoleó al País Basc francès.

Representació de Ferran VII (1831). Font Ajuntament de Sevilla

Representació de Ferran VII (1831). Font: Ajuntament de Sevilla

Ferran VII. Missing 1808.

Ferran VII, anomenat el rey falón (el rei traïdor), va trigar tan sols cinc setmanes a convèncer-se que aquella Espanya de la qual s’havia apropiat requeria una feinada que li causava una mandra enorme. El 30 d’abril abandonava el tron i la cort i es presentava a Baiona (País Basc francès) no per visitar els pares, sinó per a fer negocis. El 5 de maig, Napoleó i el rey falón feien Pasqua i Rams. Ferran VII havia venut la corona a canvi d’una pensió anual i vitalícia de quatre milions de rals; i de les promeses obtingudes de negociar-li un matrimoni amb una princesa de la reialesa europea, i de convertir-lo en rei d’Etrúria (un regne fictici creat pel petit cors al centre d’Itàlia). No va tornar a Espanya fins que la derrota napoleònica (1814) no li va deixar cap més opció.

Maria Cristina. Missing 1854.

Passades les guerres napoleòniques, les potències guanyadores van despertar Ferran del seu somni humit i daurat (com el gripau del conte, encara esperava la princesa europea i la corona etrusca); i amb la fel enverinada va tornar al tron de Madrid (1814). Va morir al llit (1833) després de governar en una de les etapes més tètriques de la història d’Espanya. I la seva jove neboda i vídua Maria Cristina de Borbó es convertiria en la regent i en la reina de la corrupció. Amb els recursos del seu particular bolsillo secreto -un forat negre de dubtosíssim origen que amagava uns 80 milions de rals- va finançar monopolis, cops d’estat, i una potent i opaca trama il·legal de comerç d’esclaus. Quan es va filtrar l’escàndol (1854), va fugir d’Espanya abans que les Corts votessin la seva expulsió.

Vinyeta satírica que representa Elisabet II atribuïda als germans Becquer. Font Wikimedia

Vinyeta satírica que representa Elisabet II atribuïda als germans Becquer. Font: Wikimedia

Elisabet II. Missing 1868.

Els testos s’assemblen a les olles, pel mig o per les vores. I és el cas d’Elisabet II, filla de Ferran VII i de la regent Maria Cristina. Al marge de les seves públiques i escandaloses relacions sexuals (se la va acusar, fins i tot, de practicar la zoofília), va heretar la corrupta avarícia dels seus progenitors. Va conservar, des de l’ombra més fosca, el negoci d’esclaus de la mare. La Revolució Gloriosa del general Prim (1868) la va enxampar de vacances a Donostia, i va fugir a París sense passar per casa. Però dos anys més tard (1870) el general Prim era assassinat mentre negociava secretament amb els Estats Units la venda de la colònia de Cuba (el gran mercat negre de l’esclavatge). La premsa va assenyalar el reial cunyat Montpensier com l’inspirador intel·lectual del magnicidi.

Alfons XIII. Missing 1931.

El net d’Elisabet II i besnet de Ferran VII i Maria Cristina, també pecava de testos i olles. Va fer la seva particular fortuna amb les guerres colonials d’Àfrica (1909 i 1911-1927); fabricades a propòsit amb l’únic objectiu d’enriquir -encara més- les classes extractives monàrquiques. I que van costar la vida a milers de soldats de classe humil i la misèria més absoluta de les seves famílies. Rei dels rics, va donar suport entusiàstic al cop d’estat de Primo de Rivera, que pretenia acabar -per la via de la força- amb les reivindicacions obreres i amb el problema catalán. Abandonat pels seus (el seu amic i soci Romanones li va ensenyar la porta del carrer), va marxar sol i sense la família quan, dos dies després de les eleccions municipals de 1931, es va confirmar el triomf dels partits republicans,

I els que venen

Amb la fugida de l’actual rei emèrit, Joan Carles I, que va regnar entre el 1975 i el 2014, ja se'n comptabilitzen sis de dotze. Una xifra que diu ben poc -per no dir que no diu res- de la seva història. Fins i tot del seu present i del seu futur. Amb el que hem vist (des que Felip V va posar les natges al tron de Madrid, l’any 1701) i amb el que ens queda per veure; ¿és possible afirmar que els borbons són l’únic animal -de dos potes, naturalment- capaç d’ensopegar dues, tres, quatre, cinc, i sis vegades a la mateixa pedra?. I si és així, ¿quant ens podem esperar a la que farà set?

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Test 107. L'Orde del Cister a Catalunya. Miniatura d'un monjo del Cister (segle XII). Font Bibliothèque Nationale de France
Test d'història L'orde del Cister a Catalunya Marc Pons