Divendres 14 de juliol va fer 228 anys que el poble de París assaltava el castell de la Bastilla, la presó que simbolitzava l'opressió del règim monàrquic absolutista personificat en la figura dels Borbons de perruques impossibles i de vida llicenciosa.  Era l'any 1789 i la presa de la Bastilla seria el punt d'inici de la Revolució Francesa. Un esclat popular que faria tremolar els fonaments polítics i culturals d'Europa. També a Catalunya. Les ideologies revolucionàries i contrarevolucionàries dividirien la societat catalana en dos partits irreconciliables que, 75 anys després de la desfeta de 1714, obririen —de nou— el meló del cas català per plantejar, en qualsevol dels casos, un redibuix de la relació Catalunya-Espanya. La presa de la Bastilla és, també per a Catalunya, el punt d'inici d'una etapa de conflictes. Les lluites acarnissades de revolucionaris liberals contra apostòlics foralistes, que van omplir els cementeris de Catalunya durant bona part de la centúria del 1800.

Un país de pagesos

El paisatge social de la Catalunya de 1789 no tenia cap similitud amb l'actual. Apuntava el que seria, però amb significatives diferències. Catalunya era un país bàsicament agrari. Poblat però rural. Vorejava el milió d'habitants i era —amb Galícia i Andalusia— el territori més poblat dels dominis borbònics peninsulars. Però només Barcelona superava els 100.000 habitants. Amb aquests elements —i amb la dinastia borbònica al tron de Madrid— s’entén l'immens poder que conservaven les classes passives —la noblesa i el clergat— sobre una bona part de la societat. I la seva capacitat de control i d'influència sobre la ideologia d'aquella societat. I explica, també, el conflicte que enfrontava la burgesia mercantil urbana contra la gran massa pagesa rural —propietaris i jornalers— pel control de la producció i dels preus agraris. Conflictes que provocaven crisis econòmiques horribles i tot el que comportaven aquests fenòmens.

L'esquerda revolucionària

La presa de la Bastilla parisenca, protagonitzada per les masses populars urbanes però dirigida per les elits burgeses plebees, va confirmar la definitiva fractura de la societat catalana. La burgesia mercantil de Barcelona, de Reus i de Mataró —els tres focus preindustrials del país— i les escasses classes intel·lectuals del país —professors, juristes, periodistes, economistes— es van sentir immediatament seduïdes per l'ideal revolucionari. I en canvi, les classes passives —la noblesa i el clergat— ho van  interpretar com una seriosa amenaça a la seva privilegiada posició. El temor al contagi ideològic els va fer desplegar una poderosa propaganda que presentava els revolucionaris francesos —i a tots el que s'hi sumaven— com la personificació de l'Apocalipsi: enemics de la religió i de la tradició i, per tant, enemics de l’Església, de la monarquia i de l'ordre universal. El conflicte pagesos versus burgesos i la mala premsa que els francesos tenien a Catalunya van fer la resta.

Mapa de França (1789) / Font: Anciennes cartes de France

Catalunya revolucionària

A França, la Revolució va portar una guerra civil. Però entre revolucionaris. Primer monàrquics contra republicans. I després, quan van passar per la guillotina als Borbons de Versalles, jacobins i girondins es van lliurar a una matança que va arribar, fins i tot, als càrrecs més rellevants del govern. Una orgia de sang que hauria corprès fins i tot al romà Calígula. Amb el triomf del jacobí Robespierre es va obrir la segona part d'un matx que, amb el que s'havia vist a la primera, prometia moltíssim. Políticament parlant. Robespierre i la seva mà dreta Couthon es van proposar exportar la Revolució com una manera de recuperar el lideratge continental. La celebrada grandeur. I la guillotina de segar reials testes com una marca pròpia, tipus denominació d'origen. En aquell context entraria en joc Catalunya. Couthon, que era occità, tenia els elements culturals per entendre i per seduir els catalans i implicar-los en el projecte “europeista” de Robespierre.

Rajoy, Macron i Robespierre

La neciesa deu ser contagiosa. Perquè quan Macron va encaixar la mà a Rajoy i li va dir que el govern francès contemplava el procés independentista català com un afer intern espanyol, li estava assestant una sobirana punyalada a la història i a la Revolució Francesa. Sorprèn en un home de la talla intel·lectual de Macron però, desafortunadament, vivim uns temps en què les sonades revelacions d'ignorància, adquirida per contagi o no, entre la classe política són habituals. Macron hauria de saber —que algú li expliqui, monsieur Philippe!, primer ministre de França i entusiasta de la cultura catalana— que ni Robespierre ni Couthon contemplaven una Espanya revolucionària —una Espanya que recuperava el tren d'Europa— amb el concurs de Catalunya. Any 1794. Fa 225 anys, monsieur le president Robespierre havia reservat a Catalunya un paper fonamental en la consolidació del règim republicà i en l'expansió de l'ideari revolucionari francès.

Robespierre i Couthon. Font Viquipèdia

Robespierre i Couthon / Font: Viquipèdia

Robespierre, el jacobí

Quan Carles IV —el quart Borbó hispànic— va saber que el cap del seu parent de Versalles havia rodat pel cadafal de la guillotina es va aterrir de debò. Va tancar les fronteres amb pany i forrellat i va liquidar d'un cop de ploma tots els petits avenços polítics que, en el llarg decurs del segle, havien aconseguit els ministres pretesament il·lustrats dels seus avantpassats. Espanya es refugiava en el túnel del tenebrós passat. L'Espanya atàvica i eterna, representada per les oligarquies latifundistes i per la Inquisició doctrinària, ressuscitava. Però el que havia de ser munició per als catalans partidaris de la Revolució es va convertir en un bassal de confusió. Perquè Robespierre era jacobí, que volia dir que tenia una idea exclusivament francesa de la República. L'axioma pervers que associava —i que associa— les llengües i les cultures no franceses amb els contravalors antirepublicans és de fàbrica jacobina. Parlar i escriure en català podia voler dir ser antirepublicà.

La República catalana de Couthon

En canvi, Georges Couthon tenia una altra idea. Probablement la paràlisi que li afectava les dues cames —i que l'obligava a desplaçar-se amb cadira de rodes— li havia desenvolupat un pensament menys impulsiu i més reflexiu que el seu company de caceres. Grans i sagnants caceres de monàrquics —que volia dir borbònics— i de girondins —revolucionaris que volien mantenir intacte el mosaic cultural i lingüístic de França—. El reflexiu Couthon sabia com les gastaven els catalans. 1713-14 —la resistència a ultrança i el setge de Barcelona— eren dates que resultaven molt properes en aquell 1794, per als catalans i per als francesos. I per no complicar les coses i malbaratar esforços, va proposar la creació d'una Catalunya independent que seria —i que actuaria— com una “república germana”. Una germana petita, per descomptat, que se li atribuiria, al mateix temps, la funció de matalàs —o de calces— de protecció de la matriu francesa i de plataforma d'expansió revolucionària.

Gravat francés de Barcelona. Finals del segle XVIII. Font arxiu d'El Nacional

Gravat francès de Barcelona (finals del segle XVIII)

L'espurna de la Bastilla

El projecte va acabar en res perquè Robespierre i Couthon van ser víctimes dels seus enemics polítics, que eren legió. Els van executar amb els mateixos mètodes que ells havien emprat amb tant entusiasme i tanta profusió. Però el germen revolucionari ja s'havia inoculat a Catalunya. En les dècades següents liberals i absolutistes es lliurarien a grans matances en tres guerres civils mortíferes —quatre, si comptem la guerra napoleònica— que van omplir els cementiris de Catalunya. Liberals partidaris d'un sistema federal inspirat en el model nord-americà i absolutistes partidaris de la recuperació del règim foral perdut el 1714. L'independentisme català encara no havia estat formulat. Però la Bastilla, a Catalunya, va desvetllar la consciència política d'un poble conquerit i oprimit que reivindicava, en un sentit o en un altre, el redibuix de la relació Catalunya-Espanya. La Bastilla és, també, l'espurna de la Catalunya contemporània, monsieur le president!!!