Barcelona, 1228. Fa 794 anys. Apareixia la primera legislació catalana sobre crèdit —si més no, la més antiga documentada— que evidencia l’existència d’una important activitat bancària a Catalunya des de la centúria del 1200, i que es consolidaria plenament durant l’etapa de plenitud medieval catalana (segle XIV). La banca, el comerç marítim i l’expansió militar a la Mediterrània; serien els tres elements indissociables d’un eix que explica la força i el protagonisme català en aquella etapa primigènia de la nostra història. Però aquelles empreses financeres no sempre van tenir una evolució exitosa. Les freqüents fallides, que arrossegaven a la ruïna altres negocis, serien una constant en aquell escenari de creixement econòmic desbocat; amb actors tan diversos com la Corona, els fabricants, o els armadors.
Les primeres nissagues de banquers
L’historiador Gaspar Feliu i Montfort a “Els primers llibres de la Taula de Canvi de Barcelona” (Fundació Noguera, 2016), detalla una extensa nòmina de nissagues de banquers a la Barcelona del segle XIV, entre les quals destaquen els Banyeres, els des Fonts, els Llull, els Dusay, els Abella, els Espiells o els Ferrer de Vic. Però aquelles primeres nissagues de banquers no es dedicaven, exclusivament, a l’activitat financera; si no que hi havien arribat des dels seus negocis tradicionals. El mateix Feliu i Montfort revela que els primers banquers catalans medievals eren, en origen, fabricants i mercaders amb una llarga experiència en el comerç marítim (això era, principalment, exportació de draps i importació de blat). Aquells mercaders exitosos havien acumulat importants capitals que serien l’origen de les primeres banques catalanes.
Atles català d'Abraham Cresques (1375). Font Bibliotheque Nationale de France.
La traça d’aquelles banques
Aquelles banques medievals no eren grans corporacions financeres despersonalitzades —com en l’actualitat—, sinó que eren petites empreses familiars amb una cara i uns ulls: les dels seus propietaris. I amb una certa especialització. A finals del segle XIII, el paisatge bancari català ja presentava tres tipus de banquers: els canvistes (especialitzats en el canvi de moneda estrangera); els banquers-mercaders (financers de les empreses marítimes d’exportació i d’importació); i els banquers de la Corona (que, per la seva disponibilitat de capital, eren l’elit d’aquell món financer; i que, per la seva proximitat al poder, eren els més influents). Pere Ferrer havia concedit al comte-rei Jaume I el crèdit més voluminós de la ciutat; i, en contrapartida, havia arrencat el compromís que la Corona prohibiria la competència bancària estrangera a Barcelona.
Els primers banquers i els primers productes bancaris
Aquells banquers catalans van ser pioners, a Europa i al món, en la utilització d’alguns instruments financers que, en ocasions, han estat superats pel temps; i, en altres casos, són habituals del sistema bancari actual. En el primer cas, trobem els canvistes, que havien de ser autèntics experts a conèixer la composició i el tenor dels metalls de totes les monedes que circulaven per la Mediterrània. El seu guany era en la comissió. I, en el segon cas, trobem els mercaders-banquers, que emetien rebuts de dipòsit (equivalents a l’actual comprovant d’ingrés al compte); o que, en col·laboració amb els canvistes, emetien lletres de canvi que es feien efectives al lliurament de la mercaderia. Els banquers catalans també serien pioners en l’emissió d’assegurances de noli (de transport de mercaderies a llarga distància per via marítima).
Representació idealitzada de la Casa de la Llotja al segle XIV. Font Casa de la Llotja.
Les primeres fallides
El creixement descontrolat del sector mercantil català, i, sobretot, la seva dependència de l’èxit o fracàs de les empreses militars expansives catalanes (Mallorca, València, Malta, Sicília, Sardenya) havia col·locat l’elit bancària en una situació de gran exposició. L’any 1359, en plena ressaca per la crisi de la Pesta Negra (1348-1351), va fer fallida la banca de Jaume des Vilar, el principal banquer de Barcelona. Generalment aquestes sonades bancarrotes provocaven una cadena de fallides que arrossegava altres banquers. La fallida de Vilar provocaria la ruïna d’un altre banquer menor, Francesc Castelló, que en no poder arribar a un acord amb els seus creditors, va ser decapitat públicament. Altres financers en bancarrota pagaven els seus errors —o la seva avarícia— amb penes de masmorra a pa i aigua o a galeres, fins que havien satisfet els seus deutes.
Les grans fallides
La crisi de la Pesta Negra (1348-1351) i de la postpandèmia; la Guerra dels Dos Peres (1356-1375) que va enfrontar les corones catalanoaragonesa i castellanolleonesa; i la desgastant pacificació de Sardenya (1305-1409) que seria el Vietnam català medieval; van precipitar la fallida de la Corona. L’any 1380, el comte-rei Pere III devia als banquers Pere des Caus i Andreu d’Olivella l’equivalent a les rendes reials d’uns trenta anys. El 1381 es va declarar en allò que contemporàniament anomenem “suspensió de pagaments”. Tot i que Pere III va consentir que des Caus i d’Olivella fessin el mateix (de fet els va “protegir” amb la concessió d’una moratòria legal); la insolvència de la Corona i dels seus dos banquers principals, va arrossegar un mínim de set banquers de Barcelona, un de Girona i un de Perpinyà a la ruïna.
Mapa de Catalunya (segle XV). Font Cartoteca de Catalunya.
Els dipositants
Les ordinacions catalanes dels anys 1300 i 1301, que intentaven regular l’activitat bancària i garantir els dipòsits dels impositors; havien dictat l’obligació dels banquers de lliurar un aval de la respectable quantitat de 1.000 marcs a les caixes del Consell de Cent —de Barcelona— i de la Paeria —de Lleida—; en aquell moment les dues principals places financeres del país. Però les investigacions dels nostres medievalistes revelen que hi havia banquers que apareixien com a bolets en temps de bonança i que operaven sense haver dipositat aquestes fiances. I, també, que quan es produïa una desfeta com la de Pere III; aquestes garanties resultaven insuficients. Les fallides de 1357 y de 1380 van dilapidar els estalvis de centenars de famílies de la menestralia (petits artesans gremials) que havien confiat la custòdia i el rendiment dels seus diners als banquers.
Els pogroms
Els pogroms de 1391 (l’assalt i destrucció dels calls) s’emmarcaven en un context de crisi i transformació de la societat. El mateix professor Feliu i Montfort explica que darrera aquella explosió de violència hi havia un indubtable component de radicalitat religiosa alimentat pel baix clergat. Però la raó principal que explicaria aquella brutal onada de violència estibava en la voluntat de destruir la documentació dels deutes. Tot i que la comunitat jueva de Barcelona havia cedit la direcció del sector bancari a grans inversors cristians, en el moment en què es van produir els pogroms encara controlaven el negoci minorista, el petit préstec. La destrucció dels calls seria conseqüència de l’enorme descrèdit social que afectava els banquers; considerats per aquella societat, com els principals responsables de les crisis generals i de les ruïnes personals i familiars.
Plànol medieval de Barcelona. Font Xtec.
La Taula de Canvi
Enmig d’aquell paisatge de desordre, el Consell de Cent de Barcelona, va crear la Taula de Canvi (1401), el primer banc públic i el primer organisme regulador de l’activitat bancària de la història. I va dictar l’obligació que tots els banquers de la ciutat (catalans i estrangers) operessin a la Sala de Contractacions de la Casa de la Llotja. Els oficials de la Taula de Canvi van exercir un rigorós control sobre l’activitat bancària i mercantil, penalitzant els banquers corruptes i evitant la seva profusió. La Taula de Canvi redreçaria l’activitat financera de la ciutat i del país; i les grans empreses militars i comercials del segle XV català (la pacificació definitiva de Sardenya, 1409; i la conquesta de Nàpols, 1442; o el segon viatge colombí, 1493); no s’expliquen sense la seva existència.
Imatge principal: Representació dels banquers i comerciants de Barcelona a la Llotja. Font Enciclopèdia Britànica.