Oceà Pacífic. Alta mar (en algun lloc entre les illes de Tofoa i Kotoo). 28 d’abril de 1789. 5.00 hores de la matinada. Fa 232 anys. Una part de la tripulació del mercant britànic HMS Bounty, formada pel primer oficial Christian Fletcher i dotze mariners armats, s’amotinava i expulsava el capità William Bligh i onze mariners que no havien secundat la rebel·lió a bord. Bligh i els seus lleials van ser embarcats i abandonats en una xalupa de, tan sols, set metres i mig d’eslora, i el Bounty va iniciar una rocambolesca navegació pel Pacífic que el conduiria a l’illa deserta de Pitcairn, una roca de tres quilòmetres de llarg i dos d’ample, que és la terra més remota i isolada del planeta.
Mapa de Pitcairn (1774) / Font: Wikiwand
El motí
El dia anterior (27 d'abril) Bligh havia formulat una falsa acusació de robatori contra Fletcher i contra el conjunt de la tripulació i havia amenaçat (no era el primer cop) de llançar per la borda els responsables d’aquell pretès delicte. Durant la nit es va gestar el motí, que va dividir la tripulació en tres grups clarament diferenciats. Un primer grup format pel capità Bligh i onze mariners. Un segon grup format per l’oficial Fletcher i dotze mariners. I, finalment, un tercer grup de vint mariners que, inicialment, no van prendre part en aquella rebel·lió, però que tampoc van fer res per impedir l’expulsió del capità i els seus lleials.
Rumb a Tahití
Amb Fletcher al pont de govern, el Bounty va virar rumb a Tahití amb el propòsit d’avituallar la tripulació. Tahití (que en alguns mapes de l’època figura com a “Isla del Virrey Amat”) era un territori que, el 1789, encara no havia estat devorat pel colonialisme europeu. No obstant això, l’objectiu de Fletcher no era Tahití, sinó una remota roca coberta de vegetació, totalment despoblada i situada al centre de l’oceà Pacífic, que coneixia a través dels mapes del capità Bligh. Pitcairn, situada a més de 700 milles de l’indret poblat més proper i sobre la qual cap potència europea havia reclamat la seva possessió, seria la destinació final dels amotinats del Bounty.
Representació de la costa sud de l'illa de Pitcairn (1814) / Font: Wikiwand
Els tahitians
En l’escala a Tahití es va produir un intercanvi: un grup de mariners va abandonar el Bounty i un grup de tahitians es va incorporar a la tripulació. No sabem les causes que els van impulsar a embarcar-se; però podem aventurar que les seves condicions de vida no eren les que es pressuposen a una societat que habita una illa paradisíaca. I podem aventurar també que Fletcher els va prometre una nova vida en algun racó d’aquell immens oceà. Sigui com sigui, el que sí que sabem és que es van embarcar sis homes, dotze dones i una nena petita, que seria anomenada Sally i que adquiriria una importància cabdal en la creació i en la projecció de la comunitat lliure de Pitcairn.
Pitcairn
El 15 de gener de 1790, vuit mesos després del motí, els tripulants del HSM Bounty desembarcaven a Pitcairn. Però la formació d’aquella nova comunitat, en aquella terra verge i lliure, no va estar exempta de conflictes. La composició del grup, formada —després dels primers accidents— per quinze homes, nou dones i una nena, va generar un conflicte entre solters i casats que acabaria amb diversos morts. Entre 1790 i 1793 van ser assassinats sis tahitians i cinc britànics (Fletcher, Martin, Mills, Brown i Williams). Aquella tragèdia, que havia reduït la població inicial a la meitat, lluny de calmar els ànims, va alimentar un fort sentiment de venjança de les vídues contra els assassins.
Fotografia d'un grup de pitcairnesos, descedents dels amotinats del Bounty i dels embarcats tahitians, prop de 1910 / Font: Pinterest
John i Sally
Fletcher no va poder consolidar el seu projecte polític. Va ser assassinat durant la guerra civil pitcairnesa. Però, en canvi, John Adams —el grumet del Bounty— i Sally —la nena tahitiana— farien net i el conduirien a la culminació. L’any 1800 eren l’única parella de la comunitat i els únics progenitors actius d’aquella societat. La resta del paisatge social estava format per vídues i per criatures que encara no havien assolit l’edat reproductiva. John i Sally es convertirien en els líders polítics de la comunitat i la dotarien d’un codi legal —una carta magna— que donaria forma definitiva a l’estat pitcairnès: Pitcairn va ser la primera societat del món a consagrar el vot femení (1810).
De república lliure a colònia britànica
L’any 1833 la marina britànica va desembarcar a Pitcairn i va prendre possessió de l’illa en nom de la reina Victòria. S’acabava una etapa de llibertat que havia durat més de tres dècades. No obstant això, els britànics van quedar molt impressionats del sistema polític que havien creat els amotinats del Bounty i que havien desenvolupat els seus descendents. I van pactar amb els pitcairnesos que podrien elegir democràticament el governador de l’illa. Pitcairn seria la primera societat colonial britànica de la història que podria presentar els seus propis candidats a governador i elegir els seus propis representants colonials davant del govern de Londres.
Imatge principal: Representació del motí del Bounty (1790) / Font: National Maritime Museum. Londres