Imatge principal: Cartell electoral del Front Català d'Ordre / Font: Museu de Reus
Barcelona, 18 de febrer de 1936. La premsa publica els primers resultats de les terceres eleccions generals de la República. Aquells comicis es van celebrar en un escenari polític i social de gran tensió: el govern de Catalunya havia estat jutjat i condemnat a 30 anys de presó pels Fets del Sis d’Octubre de 1934: la proclamació de l’Estat Català dins la República Federal espanyola, que obria el camí a l’autodeterminació dels pobles d’Espanya. I la Generalitat —l’única institució d’autogovern d’un territori de la República— havia estat intervinguda. L’afer Catalunya es va convertir en el plat fort d’una campanya electoral molt agressiva i polaritzada. I els casos de corrupció de la dreta espanyola —que governava des de novembre de 1933— en unes postres amargues que anticipaven el fracàs de les seves candidatures.
L’escàndol de l’Estraperlo
El sistema de repartiment d’escons de la llei electoral republicana estimulava la creació de grans aliances que ja s’havia posat de manifest en les eleccions generals anteriors. El novembre de 1933, les dretes involucionistes (la CEDA de Gil-Robles, el PRR de Lerroux, i el Partido Agrario de Martínez de Velasco) havien articulat un gran front que els havia permès governar amb mà de ferro durant un període (1933-1935) que seria anomenat el Bienni Negre. Però a l’octubre de 1935, saltava a la palestra l’escàndol de l’Estraperlo: una ruleta manipulable i fraudulenta que, després de subornar alts càrrecs governamentals, havia estat instal·lada (juny de 1934) en un mínim de dos casinos (Sant Sebastià i Mallorca). L’Estraperlo va esclatar en la línia de flotació del PRR de Lerroux, però també va esquitxar el seu soci principal de govern: la CEDA de Gil-Robles.
Retorn del president Companys (1936) / Font: Esquerra Republicana de Catalunya
La dreta i la ruleta fraudulenta
La revelació de l’escàndol de l’Estraperlo va posar sobre la palestra Alejandro Lerroux (líder del PRR i llavors ministre d’estat, l’equivalent a l’actual cartera d’afers exteriors). Segons la declaració de Daniel Strauss (el fabricant de les ruletes fraudulentes), Lerroux cobrava un 25% dels beneficis, i altres dirigents del partit, com Joan Pich i Pon (alcalde de Barcelona imposat pel govern de la República després dels Fets del Sis d’Octubre), Rafael Salazar Alonso (alcalde de Madrid i exministre de Governació), José Valdivia y Garci-Borrón (director general de Seguretat), Aurelio Lerroux (fill adoptiu de Lerroux), Emiliano Iglesias, Sigfrido Blasco-Ibañez, Eduardo Benzo i Miguel Galante s’havien repartit suborns (l’equivalent a milions d’euros) i alguns cobraven un percentatge (entre el 5% i el 10%) dels beneficis de la ruleta fraudulenta.
L’escàndol Nombela
El 28 d’octubre de 1935, Niceto Alcalá-Zamora (president de la República) obligava Lerroux a dimitir i ordenava a l’independent Joaquín Chapaprieta la formació d’un nou govern fins a noves eleccions on, reveladorament, els socis minoritaris del bloc de dretes (el Partido Agrario Español i la Lliga Catalana) desplaçarien el PRR i la CEDA. Pocs dies després, es filtrava a l’opinió pública el que era un open secret entre la classe política: l’escàndol Nombela. El 12 de juliol de 1935, Lerroux (llavors president del govern), Gil-Robles (ministre de Guerra) i Luís Lucía (líder de la Dreta Regionalista Valenciana i ministre de Comunicacions) havien resolt de forma fraudulenta una indemnització milionària a la Compañía de África Occidental —propietat de l’empresari Antoni Tayà— per l’enfonsament accidental de dos vaixells a la colònia de la Guinea Equatorial.
Cartell electoral del Front Català d'Ordre / Font: Universitat de Barcelona
La dreta i els vaixells fantasma
Si la revelació d'Strauss (el de les ruletes) animat per determinats personatges polítics de la dreta era la constatació d’una lluita caïnita en aquella bancada, la filtració i l’esclat de l’escàndol Nombela seria la diàfana manifestació d’una guerra declaradament oberta. La premsa de l’època (La Vanguardia, edicions del 30/11/1935 i 08/12/1935), publica que uns dels principals instigadors d’aquell conflicte era José Antonio Primo de Rivera, fundador de Falange i fill del dictador Primo de Rivera (1923-1930). Els dos vaixells de Tayà havien —teòricament— naufragat el 1929 i havia estat el dictador, personalment, qui havia denegat la indemnització. En aquell context de revenges entre dretes, certa premsa presentaria el funcionari colonial Nombela, que s’havia negat a complir les ordres de Lerroux, Gil-Robles i Lucía com el “Angel Custodio del Tesoro Colonial”.
L’Estraperlo, el Nombela i els Fets del Sis d’Octubre
Resulta molt revelador observar els tempos de la comissió i esclat dels fraus Estraperlo i Nombela, i la seva relació amb la brutal repressió contra els catalans que es van mantenir fidels a la proclama de la Generalitat, i la també brutal sentència contra el govern de Catalunya. Quan es van produir els Fets del Sis d’Octubre, la Generalitat ja havia prohibit la instal·lació als casinos catalans de les ruletes de Strauss. Aquest detall és molt important, perquè revela que el Govern de Catalunya ja tenia coneixement de la sospitosa relació entre el govern de Lerroux, les ruletes de Strauss i la corrupció. La monstruosa condemna al govern de Catalunya (06/06/1935), seria, reveladorament, dictada pel jutge Fernando Gasset Lacasaña (destacat membre del PRR), mentre es gestava la filtració dels escàndols, i tan sols quatre mesos abans que es fessin públics.
Els escàndols de corrupció: els projectils d’una guerra caïnita
Aquesta relació és molt reveladora, perquè explica no tan sols la monstruosa sentència sinó que també esbossa els fets immediatament posteriors. Gil-Robles es va desentendre de Lerroux. El PRR —que havia nascut com una força d’esquerres i que amb el decurs del temps havia derivat cap a la dreta—, s’havia convertit en el pitjor soci d’una CEDA que, malgrat els escàndols de corrupció, volia exhibir en exclusiva el seu pedigrí conservador i involucionista. La gran coalició de dretes que havia guanyat els comicis de 1933 no es reeditaria, senzillament perquè la CEDA, malgrat els escàndols de corrupció, aspirava a capitalitzar l’ensorrament del partit de Lerroux i ambicionava concentrar tot el vot conservador i involucionista. Un detall que explica que darrere Primo de Rivera hi havia els falcons de la CEDA, que mai havien acceptat el PRR.
Catalunya, arma llancívola de les esquerres espanyoles
Que la dreta no reedités l’aliança de 1933, no volia dir que la cultura dels blocs (anomenada popularment “frontisme”) hagués desaparegut. Ben al contrari. La guerra —llavors declaradament pública i notòria— entre Lerroux i Gil-Robles no faria altra cosa que debilitar els governs successius, fins que, finalment, el 7 de gener de 1936, el president Alcalá-Zamora, desesperat, dissolia les Corts i convocava eleccions. La legislatura no s’havia esgotat, i els partits d’esquerra ho van veure com una gran oportunitat: van decidir —de forma conjunta— llastrar el sac de la corrupció. De la nit al dia, l’empresonament del govern legítim de Catalunya i la intervenció i desballestament de la Generalitat es van convertir en elements protagonistes de la campanya electoral i en una arma llancívola de les esquerres contra les dretes. Espanyoles, per descomptat.
Alcalá Zamora, Lerroux i Gil-Robles / Font: Viquipèdia
Catalunya, personificació del mal de les dretes espanyoles
Aquest detall també és molt important. L’anomenat Front Popular, l’aliança de les esquerres espanyoles, va prometre que si guanyava amnistiaria el Govern català i restauraria l’autogovern de Catalunya. Certes historiografies espanyoles i catalanes ho han presentat com un acte de justícia i de generositat. Però la realitat és que Catalunya, en la seva tragèdia política, no era més que una estratègia oportunista i interessada de les esquerres espanyoles, i la personificació del mal de les dretes espanyoles. El fet que l’executiu en funcions (que ja no tenia cap membre del PRR, de la CEDA, ni del Partido Agrario, però que estava format per ministres de formacions centristes), no s’oposés al fet que el president Companys (condemnat i reclòs) encapçalés la llista del Front d’Esquerres de Catalunya (que liderava Esquerra Republicana), ho corrobora.
La restauració de la Generalitat i el cop d’estat militar del 36
En aquelles eleccions de 1936, el Front d’Esquerres (ERC i les seves confluències) va guanyar aclaparadorament a Catalunya (37 diputats d’un total de 54 escons en joc i 700.000 vots) i va desplaçar el Front Català d’Ordre (Lliga Catalana i les dretes reaccionàries) del lideratge electoral que havia guanyat el 1933. El president Companys i el seu govern van ser amnistiats i l’autogovern va ser restaurat. Però, l’espiral de tensió entre dretes i esquerres espanyoles no s’aturaria. Les dretes presentarien el triomf del bloc d’esquerres espanyoles com les “set plagues” que amenaçaven la historia espanyola i la restauració de l’autogovern de Catalunya com una sobirana traïció que amenaçava la unitat d’Espanya. Els pretexts perfectes per justificar un cop d’estat i una guerra civil (1936-1939) que se saldaria amb centenars de milers de morts i exiliats.