Barcelona, 14 d’abril de 1931. Es feien públics els resultats de les eleccions municipals del 12 d’abril; els primers comicis des que el 1923 Primo de Rivera havia perpetrat un cop d’estat i havia sumit l’Estat espanyol en un règim dictatorial. Esquerra Republicana de Catalunya, fundada tan sols vint-i-quatre dies abans dels comicis, guanyava a les principals ciutats del país. La formació política liderada per Francesc Macià s’imposava clarament en sis de les dotze ciutats més poblades del país: Barcelona, Terrassa, Lleida, Reus, Mataró i Girona; i en trenta-tres dels trenta-sis caps de partit judicial. A Tarragona, Tortosa i Manresa guanyaria Acció Catalana Republicana (de Carrasco i Formiguera), una formació política amb un ideari similar al d’ERC, però lleugerament escorada cap a la dreta.

Proclamació de la República catalana, el 14 d'abril de 1931. Font Arxiu d'El Nacional

Proclamació de la República Catalana, el 14 d'abril de 1931 / Font: Arxiu d'El Nacional

Què era Esquerra Republicana de Catalunya?

L’Esquerra Republicana que va guanyar les eleccions de 1931, més que un partit era una plataforma. El 19 de març de 1931, a l’antiga vila de Sants, Francesc Macià —en representació d’Estat Català—, Lluís Companys —en representació del Partit Republicà Català—, Joan Lluhí i Vallescà —en representació de Grup d’Opinió—, i Humbert Torres —en representació de Joventut Republicana de Lleida— formalitzaven la creació d'Esquerra Republicana de Catalunya. Cal puntualitzar, però, que les formacions de Macià i Lluhí eren independentistes; i, en canvi, les de Companys i Torres eren federalistes. En canvi, en aquella negociació no hi va ser Acció Catalana Republicana, tot i haver estat convidada, perquè Carrasco i Formiguera i Nicolau d’Olwer confiaven que la seva marca, en solitari, obtindria la victòria electoral.

Esquerra Republicana versus Lliga Regionalista: Macià versus Cambó

Tant Macià com Carrasco —liderant les seves respectives formacions— es presentaven com l’alternativa a la monàrquica Lliga Regionalista, llavors dirigida per Francesc Cambó, i que des del 1913 havia estat el partit hegemònic a Catalunya. No obstant això, la pugna quedaria ràpidament reduïda a una cursa de velocitat entre ERC i la Lliga que es decantaria, clarament, a favor de la formació de Macià. L’electorat no perdonaria a la Lliga que alguns dels seus líders més destacats haguessin donat suport al cop d’estat de Primo de Rivera (1923), que havia significat la intervenció i la liquidació de la Mancomunitat. ERC no tan sols guanyaria àmpliament aquelles eleccions, sinó que arrasaria en tots els comicis de l’etapa republicana —a excepció de les generals de 1933— i es convertiria en el nou partit hegemònic a Catalunya.

La influència de la figura dels líders en els resultats electorals.

Aquelles eleccions, tot i que eren municipals, tenien un fort component plebiscitari. De fet, les forces republicanes ho van presentar com un plebiscit a la monarquia, que durant els vuit anys anteriors (1923-1931) havia estat un dels puntals del règim dictatorial de Primo de Rivera. Per tant, la figura dels líders acabaria tenint una importància decisiva. Mentre que Francesc Macià, que liderava ERC, venia de l’exili amb una dimensionada aura d’heroi (Fets de Prats de Molló, el 1926, i posterior judici a París, el 1927, que havien internacionalitzat la causa catalana); els candidats que presentava la Lliga Regionalista estaven força desacreditats per la seva connivència o, fins i tot, col·laboració amb el règim dictatorial de Primo de Rivera. Aquest és un detall molt important perquè explicaria no tan sols els resultats electorals, sinó també els pactes posteriors.

Els 2 principals partits en les 12 principals ciutats

taula

Els resultats a Barcelona ciutat

A Barcelona ciutat, principal cavall de batalla, s’imposaria clarament ERC, que obtindria el 33% dels vots, amb importants diferències en funció del barri. Així mentre que a Sants-Hostafrancs, a Sant Andreu-Horta o al Poble Sec-Montjuïc, arrasava amb més d’un 40% del vot; a Gràcia, a l’Eixample, a Les Corts-Sarrià o al Raval es situava al voltant del 30%; i  a Ciutat Vella-Barceloneta o a Sant Martí es quedaria amb un 20%, ERC va guanyar en sis dels deu districtes de Barcelona: Poble Sec-Montjuïc, el Raval, l’esquerre de l’Eixample, Sants-Hostafrancs, Gràcia, i Sant Andreu-Horta. La Lliga va guanyar en tres dels deu districtes:  Les Corts-Sarrià, Ciutat Vella-Barceloneta i Dreta de l’Eixample. I finalment la Coalició Republicana Socialista, una aliança formada pel PSOE i el PRR lerrouxista, s’imposaria al districte de Sant Martí.

Resultats electorals municipals Barcelona 1931. Font Institut de Ciències Polítiques i Socials. Diputació de Barcelona UAB

Resultats electorals municipals Barcelona 1931 / Font: Institut de Ciències Polítiques i Socials. Diputació de Barcelona UAB

Els primers alcaldes d’ERC

Amb aquests resultats, a Barcelona seria investit alcalde Jaume Aiguader i Miró, d'Esquerra Republicana i procedent (i això és especialment rellevant) de la formació independentista Estat Català. Aiguadé seria el primer alcalde independentista de la història de Barcelona i seria investit amb els vots dels seus regidors i els dels regidors de la federalista Acció Catalana Republicana. Del resultat d’aquell pacte Carrasco i Formiguera i Nicolau d’Olwer, passarien a formar part del primer govern provisional de la Generalitat restaurada, proclamada i presidida per Francesc Macià. A la resta de grans ciutats on havia guanyat la formació de Macià, i també fruit de pactes similars —però en l'àmbit local—, serien investits alcaldes els republicans Evarist Fàbregas, a Reus; Humbert Torres, a Lleida; Avel·lí Estrenjer, a Terrassa; Josep Abril, a Mataró i Miquel Santaló, a Girona.