Imatge principal: Repressió de la policia franquista contra la manifestació Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia (1976) / Foto: Manel Armengol i altres

Madrid, 28 de gener de 1919. Fa 100 anys. Corts espanyoles. Els diputats dels partits catalanistes (Lliga Regionalista, Partit Republicà Català, Federació Democràtica Nacionalista i Partit Nacionalista Republicà), que sumaven vint-i-nou dels quatre-cents dotze escons de la cambra, retiraven el projecte d’Estatut, aprovat de forma unànime per tots els partits representats a la Mancomunitat. La premsa de l’època revela que la cambra espanyola va ser convertida en un aquelarre de patrioterisme espanyol rabiosament inflamat, que va assenyalar inquisitorialment la proposta catalana com l’amenaça més temible a la unitat d’Espanya. Els diputats dels partits dinàstics (conservadors i liberals) i els republicans, lliurats a un espectacle dantesc de crits, insults i escopinades, van fer front comú per impedir, fins i tot, les sessions de debat.

El primer 'no!' espanyol: l’Estatut de 1919

L’any 1914 Enric Prat de la Riba –líder de la Lliga Regionalista (el partit hegemònic a Catalunya)–, culminava un llarg projecte iniciat amb la crisi de Cuba (1898): la Mancomunitat. Aquella primera i tímida descentralització tenia l’objectiu de recuperar l’autogovern liquidat el 1714 pel règim borbònic “por justo derecho de conquista”. I quatre anys després (1918), la classe política catalana (de tots els colors i de totes les ideologies) aprovava el primer Estatut de la història contemporània de Catalunya. Però l’esperpèntica reacció de la classe política espanyola provocaria un daltabaix en la societat catalana i marcaria l’inici d’un camí sense retorn. L’Oda a la Pàtria de Maragall (1898: “Escolta Espanya, la veu d’un fill que et parla”), quedaria a bastament superada per la proclama de Cambó (1919: “Monarquia?, República?, Catalunya!”).

Manifestació de suport a l'Estatut de 1918. Font Arxiu d'El Nacional

Manifestació de suport a l'Estatut de 1918 / Font: Arxiu d'El Nacional

El segon 'no!' espanyol: La República catalana de 1931

El 14 d’abril es feia públic el triomf dels partits republicans als comicis municipals del dia 12, que tothom –a Catalunya i a Espanya– volia interpretar en clau de plebiscit. Però quan Macià (el gran guanyador d’aquells comicis) va proclamar la República catalana dins la Confederació de repúbliques ibèriques, van saltar totes les alarmes de la classe política espanyola. De la vella i de la nova. El govern de la República prometria a Macià un ampli autogovern a canvi de retirar la proclama. Però d’altra banda, amb la complicitat dels monàrquics,  promouria i atiaria un estat de crispació i hostilitat de gran envergadura que s’escenificaria amb campanyes de boicot als productes catalans i amb mítings contra el projecte d’autogovern català. L’Estatut de 1932 –referendat pel 99% de l’electorat català– seria fastigosament manipulat i retallat per les Corts republicanes.

Manifestació de suport a l'Estatut de 1932. Font Arxiu d'El Nacional

Manifestació de suport a l'Estatut de 1932 / Font: Arxiu d'El Nacional

El tercer 'no!' espanyol: l’Estat Català de 1934

Les proclames de Macià (1931) i de Companys (1934) no eren clarament independentistes. En realitat obrien el meló del model d’estat, que a Espanya volia dir –i vol dir– la caixa dels trons. Companys va proclamar l’Estat Català dins la República Federal Espanyola, i Catalunya –com havia passat amb el president Macià– obria el camí cap a un model confederal que havia de consagrar el dret a l’autodeterminació dels pobles d’Espanya. L’experiència de Macià havia acabat amb una sobirana traïció (de l’esquerra espanyola) i la de Companys va acabar amb un brutal escarment (de la dreta espanyola): l’exèrcit espanyol va sortir als carrers de Catalunya, com ho hauria fet en un territori colonial o ocupat, i aquell operatiu es saldaria amb 74 morts, 252 ferits, l’empresonament i condemna del govern de Catalunya i la intervenció de la Generalitat.

El govern de Catalunya i la manifestació de suport a la proclamació de l'Estat català (1934). Font Enciclopedia

El govern de Catalunya i la manifestació de suport a la proclamació de l'Estat català (1934) / Font: Enciclopèdia

El quart 'no!' espanyol: la rebel·lió militar franquista de 1936

La diferència entre traïció i escarment la marcaria el color polític del govern de la República. El 1931, era un executiu d’esquerres on el PSOE hi tenia pes i participació. I el 1934, era una coalició involucionista de dretes que s’havia marcat l’objectiu de liquidar l’autogovern català. Però la rebel·lió militar de 1936, mostraria una gradació no vista des del 1714. S’afirma que l’espoleta que va fer esclatar aquella guerra va ser l’assassinat del líder ultradretà Calvo Sotelo. Però en canvi, generalment es passa per alt que, tan sols tres mesos abans (maig 1936), el president i els consellers de la Generalitat (condemnats a trenta anys de presó pels Fets del Sis d’Octubre de 1934); havien estat amnistiats, i l’autogovern de Catalunya havia estat restaurat. La República, a ulls de l’Espanya atàvica i eterna, es manifestava incapaç d’acabar amb la pretesa amenaça catalana.

El cinquè 'no!' espanyol: la Constitució de 1978

Va ser Queipo de Llano, un dels capitostos de la rebel·lió militar de 1936, el que va proclamar “Convertiremos Madrid en un vergel, Bilbao en una gran fábrica y Barcelona en un inmenso solar”. I va ser Giménez Caballero, un dels principals ideòlegs de la Falange, el que proclamaria “Te maté porqué eres mia”, referit a Catalunya. La dictadura franquista convertiria el 'no!' atàvic espanyol en la sacrosanta divisa del règim. I la Constitució espanyola de 1978 es manifestaria incapaç de superar l’herència franquista. La Generalitat va ser restaurada molt abans que la promulgació de la Constitució, però l’Estatut de 1979 no seria més que una ombra del projecte d’autogovern que, pocs anys abans, havia formulat l’oposició clandestina al franquisme. El famós ribot –i la UCD i el PSOE– es convertien en els tristos protagonistes del cinquè 'no!'.

Pasquí contra l'Estatut de Catalunya de 1932. Font Wikimedia Commons

Pasquí contra l'Estatut de Catalunya de 1932 / Font: Wikimedia Commons

El sisè, setè, vuitè i novè 'no!': la reacció espanyola al desafio catalán

Tot el que es pugui dir a partir d’aquí ja no és història, sinó actualitat. Des del 2006, Catalunya viu immersa en un bucle temporal que recorda la celebrada pel·lícula El dia de la marmota o, si es mira fredament, el “dia de la masmorra”) i que ha precipitat el setè 'no!' (2014: la consulta popular per la independència); el vuitè 'no!' (2017: el referèndum per la independència) i el novè 'no!' (l’exili forçat i la brutal sentència condemnatòria als líders polítics i socials de l’independentisme).

I el desè?

Només queda esperar el desè. En una Espanya que es revela com l’imperi atàvic i etern del 'no!', on la cita de l’intel·lectual Miguel de Unamuno, tot i haver estat formulada fa més d’un segle (1904) és més actual que mai: “Merecemos perder Cataluña. Esa cochina prensa madrileña (seria perfectament extensible a la classe política i al poder econòmic) está haciendo la misma labor que con Cuba. No se entera. Es la bárbara mentalidad castellana, su cerebro cojonudo... tienen testículos en vez de sesos en la mollera”.