Gènova, 20 de juny de 1705. Els representants catalans Antoni de Peguera i Domènec Perera i el plenipotenciari anglès Mitford Crowe signaven el Tractat de Gènova; que inclinaria, definitivament, Catalunya cap a l’aliança internacional austriacista i l'elevaria a la categoria d’actor amb nom propi sobre l’escenari del conflicte successori hispànic (1701-1715). Però, sorprenentment, aquell transcendental tractat seria signat per tres personalitats que, en aquell moment, tenien una rellevància política mínima: Peguera i Perera no passaven de la categoria de dirigents locals del partit austriacista català, i Crowe no sumava més que una efímera experiència a la Cambra dels Comuns anglesa.
Vista de Gènova (1572), obra de Hohenberg / Font: Università degli Studi di Genova
Mitford Crowe
El paper de Perera i Peguera explica que aquell tractat no el va signar el Govern de Catalunya, sinó una representació de l’oposició austriacista catalana, majoritària però clandestina i perseguida pel règim borbònic. En canvi, el de Crowe resulta molt misteriós. Crowe, que arribaria acreditat amb plens poders per la reina Anna d’Anglaterra, havia estat diputat del Partit Whig (liberal) —que, quan es va signar el Tractat de Gènova, ostentava el govern d’Anglaterra—, però la seva experiència política no transcendia de l'efímera representació del comtat de Hampshire (1701-1702) a la Cambra dels Comuns. A primer cop d’ull, l’episodi clau de Gènova té més traça de pel·lícula d’espies que cap altra cosa.
Quina relació tenia Crowe amb Catalunya?
Tant és així que Crowe apareix en la documentació de l’oposició austriacista catalana amb el nom en clau “l’ocell”. Ara bé, la resposta a l’interrogant del rellevant paper de Crowe en aquell transcendental tractat s’albira a partir del moment que coneixem la vella relació de l’anglès amb Catalunya; i, sobretot, amb les classes mercantils catalanes. Crowe, després d’una exitosa carrera comercial a les Antilles angleses, va posar els peus a Catalunya cap al 1685, dues dècades abans de la signatura del Tractat de Gènova. El seu nom consta com un dels quatre fundadors de Heathecat & Crowe, la primera fàbrica d’aiguardents de Reus i de Catalunya, i una de les pioneres d’aquest ram a Europa.
L’Ocell a Catalunya
La relació de l’Ocell amb Catalunya no s’acaba a Reus. Ni tan sols a Gènova. Sabem, també, que Crowe va residir a Barcelona durant dues llargues etapes (1686-1701 i 1702-1707). I que va tenir una intensa relació amb les elits mercantils catalanes, d’ideologia austriacista. Crowe va viure de primera mà, i es pot dir que en primera persona, el primer gran conflicte entre el novíssim règim borbònic i les institucions de govern catalanes (les polítiques i les judicials): la llei de prohibició de comerç amb els països de l’aliança austriacista (1702), principals socis comercials de Catalunya, que culminaria amb l’intent d’expulsió del comerciant català d’origen neerlandès Arnold Jäger.
Vista de Barcelona (1696), obra de Nicolas de Fer / Font: Cartoteca de Catalunya
El cas Jäger
El cas Jäger, que Catalunya guanyaria al règim borbònic en una dura i llarga batalla judicial (1702-1704), marcaria un abans i un després. Les elits mercantils catalanes, que en aquell moment —i en claríssima inferioritat de condicions— es disputaven el poder polític del país amb el minoritari partit col·laboracionista borbònic, ja no confiarien mai més en el Borbó i en el seu règim. Tot i la incontestable victòria judicial, Catalunya es veuria obligada a mantenir els seus canals comercials en uns fràgils i amenaçats llimbs legals. I Crowe, des de la seva posició de membre destacat de les elits mercantils catalanes, es convertiria en un dels arquitectes de la resposta política catalana.
Crowe, l’enllaç
Amb tot això, ja tenim els elements suficients per perfilar la figura de l’Ocell, però continua viu l’interrogant del seu rellevant paper a Gènova. I la resposta la tenim quan coneixem la gran importància que tenien les importacions catalanes de draps i d’alcohols a Anglaterra. Tant per als productors i exportadors catalans, com per als importadors i distribuïdors anglesos. I això explica el paper de Crowe no tan sols a Barcelona, sinó també a la ciutat portuària i mercantil de Southampton (el districte que, reveladorament, Crowe havia representat a la Cambra dels Comuns) i a Londres entre les elits del Partit Wigh, representants de les ambicions polítiques de les classes mercantils angleses.
Anna d'Anglaterra i Carles d'Habsburg
La naturalesa del tractat
Els pactes subscrits a Gènova revelen que aquell tractat contenia una mena de “condició resolutòria”, que li conferia una naturalesa transitòria. És a dir, que no seria plenament vigent fins al compliment d’una sèrie de condicions pactades. Això, també, explica —si més no, ajuda a entendre— la participació de personalitats d’un relleu polític discret en aquell transcendental acte. A Gènova, els representants catalans es van comprometre a facilitar el desembarcament d’una força aliada que seria complementada amb un exèrcit català format per sis mil efectius. També a expulsar del poder l’administració borbònica de Catalunya. I a nomenar Carles d’Habsburg, comte de Barcelona, com a primer pas per ser coronat rei dels estats hispànics.
Es mouen les primeres peces del tauler
La facció més activa del partit austriacista català, coneguda com “els vigatans”, va preparar el terreny: el 22 d’agost (un mes després de la signatura del tractat), un estol de 180 vaixells de la coalició internacional austriacista, comandat per Lord Peterborough, desembarcava sense oposició 10.000 efectius anglesos, neerlandesos, austríacs i catalano-valencians a les platges de Montgat i de Badalona. Tot seguit, s’hi sumaven 2.000 efectius catalans armats pels vigatans i anomenats Companyia d’Osona. I el 13 de setembre, també sense cap mena d’oposició, posaven setge a Barcelona. Mentrestant, Carles d’Habsburg esperava impacient que els austriacistes de la capital catalana revoltessin la ciutat i li obrissin les portes.
Mapa d'Anglaterra i Gal·les (1700), anònim / Font: Cartoteca de Catalunya
El cagadubtisme català
L’oposició austriacista a Catalunya era absolutament majoritària. Fins i tot, estava discretament infiltrada en alguns llocs clau del poder. Però a l’hora de la veritat, l’atàvic cagadubtisme català va fer acte de presència. I les elits mercantils barcelonines —immerses en un debat clandestí sobre les conseqüències d’un èxit o d’un fracàs d’aquella operació— van secundar, inicialment, la resistència ordenada per les autoritats locals, del partit borbònic, naturalment. Hauria de ser Jerònima Peiró, una veïna anònima del barri del Born, la que iniciaria la revolta. La Peiró, el seu marit Tomàs i els fills de la parella van emboscar, desarmar i empresonar una companyia de 70 Tercios hispànics.
Es consolida el tractat
L’acció de la família Peiró va ser l’espurna que va fer esclatar la revolta. Finalment, el 22 d’octubre, el partit austriacista es feia amb el poder i obria les portes de la ciutat a l’exèrcit aliat. En aquest impasse revolucionari, Girona, Lleida i Tarragona ja s’havien declarat —públicament i oficialment— austriacistes. I el 7 de novembre, el nou govern català ratificava els acords de Gènova, Carles d’Habsburg jurava les Constitucions Catalanes i les Corts el proclamaven comte de Barcelona. D’aquesta manera es completaven les condicions de Gènova i desapareixia la “condició resolutòria” que havia mantingut aquell acord en una mena de llimbs polítics.
Mapa de Catalunya (1707), obra de Ioan Baptista Norimberge / Font: Cartoteca de Catalunya
Què ens explica aquell tractat?
La historiografia nacionalista espanyola ha insistit molt a rebaixar la categoria del tractat a la d’un simple pacte casolà. Però, en canvi, els actors, l’escenari i les conseqüències revelen i proven clarament dos detalls importantíssims. El primer, l’arquitectura confederal i asimètrica de la monarquia hispànica. I el segon, que a Gènova, el regne d’Anglaterra i, per extensió, la resta de socis de l’aliança austriacista (els regnes dels Països Baixos i de Portugal, l’arxiducat independent d’Àustria i el ducat independent de Savoia) reconeixien a Catalunya la categoria de subjecte polític, perfectament legitimada per decidir el seu futur, per exemple, a través d’acords internacionals.
Altres falsos mites d’aquell tractat
No obstant això, aquell tractat no volia ser una declaració d’independència. Per cap de les bandes. Més aviat al contrari. L’ambició política de les classes mercantils catalanes passava per reforçar l’arquitectura foral de l’edifici polític hispànic amb el propòsit de descavalcar del poder les corruptes oligarquies castellanes que havien provocat la fallida i la pèrdua de lideratge de la monarquia hispànica. I la dels aliats —i, naturalment, la de l’Ocell— era evitar un eix borbònic París-Madrid, totalment controlat des de Versalles (com acabaria passant) que trencava l’equilibri europeu certificat després de la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648); i, de pas, liquidar el monopoli castellà d’Amèrica, per obrir els ports colonials hispànics al comerç internacional.
Portada de les Constitucions de Catalunya de 1705
“Per la llibertat dels pobles d’Espanya”
Aquesta proclama de Rafael Casanova —president de la Junta de Guerra de Catalunya, el govern de facto durant la darrera fase del conflicte (1713-1714)—, en la defensa de Barcelona (11 de setembre de 1714), és un dels elements que millor expliquen l’esperit d’aquell tractat i de la ideologia de les classes mercantils catalanes i angleses. La figura de Rafael Casanova que, actualment i a través de la seva proclama, és objecte d’un espuri intent d’apropiació de l’unionisme, és als antípodes del franquista “Una, grande y libre”, o del constitucionalista “A por ellos, oé”. El paper de l’Ocell, el Tractat de Gènova i la proclama de Casanova representen l’esperit d’unes Espanyes que no van poder ser.
Imatge principal: Retrat de Mitford Crowe (1703), obra de John Smith a partir d'un dibuix anterior de Thomas Murray / Font: National Portrait Gallery